Rússia i la UE en el marc postunipolar

Investigadora principal del Real Instituto Elcano i autora de "Breve historia de la Revolución rusa"

 

Quan Rússia va emergir com a Estat nació, successor de la Unió Soviètica, el 1991, la Unió Europea i els Estats Units van alimentar l’expectativa que, un cop esgotat el paper de les ideologies i de la geopolítica en la història, Rússia s’integraria en les institucions internacionals creades, sostingudes i liderades pels EUA des del final de la Segona Guerra Mundial.

La presumpció que Moscou pretenia integrar-se en l’ordre internacional liberal i que no representaria en endavant cap amenaça per a la seguretat i defensa d’Occident partia de la debilitat econòmica de la Rússia dels anys noranta i del supòsit que aquesta aspirava a formar part d’una civilització, l’occidental, que havia envejat, imitat, admirat i odiat a parts iguals, el que la faria renunciar a ser una gran potència autònoma.

No obstant això, la recuperació econòmica dels anys 2000, l’arribada al poder de Vladímir Putin, i la convicció de ser víctima dels enganys i de la hipocresia d’Occident (respecte a l’ampliació de l’OTAN) va insuflar al Kremlin la força i confiança necessàries per afirmar-se davant del món liderat pels EUA.

De soci a desafiament

Rússia va rebutjar la intervenció a l’Iraq el 2003, va intervenir a Geòrgia el 2008 i a Ucraïna el 2014 per impedir l’ingrés d’aquests països a la UE i l’OTAN, i a Síria el 2015 per defensar el règim de Bashar al-Assad.

Entre 1991 i 2014 Rússia va ser “soci estratègic” de la UE, però es va convertir, entre 2014 i 2016, en “el desafiament estratègic més important per a la UE”, com se sosté en el Document de l’Estratègia Global per a la Política Exterior i de Seguretat de la UE d’aquest últim any. La mutació de soci a adversari reflecteix la percepció europea de la disposició del Kremlin a usar la força militar per assolir els seus objectius geopolítics (bloquejar l’ampliació de l’OTAN i la UE en les ex repúbliques soviètiques, escampar la divisió entre els països membres de la UE, exercir influència política a través de les campanyes de desinformació i suport a partits populistes).

El Kremlin veu a la UE el cavall de Troia de l’OTAN, que considera i defineix com una de les principals amenaces per a la seva seguretat nacional. La identificació de la UE amb l’OTAN i els EUA la converteix en enemic potencial de Rússia, de manera que Moscou mira d’afeblir el vincle transatlàntic.

Rússia i la Xina aspiren a un nou ordre mundial de relacions entre potències, sense l’hegemonia nord-americana

 

Esgotament

Després del període unipolar dels EUA entre 1991 i 2001, la seva ingfluència política s’ha degradat en diferents regions del món, per esgotament militar i desinterès, i per l’assertivitat geopolítica de Rússia i la Xina, dues potències revisionistes, unides per interessos comuns, que aspiren a construir un ordre mundial multipolar basat en un nou tipus de relacions entre les grans potències, sense l’hegemonia nord-americana.

Encara no és clar com serà aquest ordre, però sí com seria el model de les relacions entre la UE i Rússia: aquestes es caracteritzarien per la interdependència econòmica i energètica, per la cooperació limitada (en la lluita contra el terrorisme, la proliferació nuclear i el canvi climàtic), i per la incompatibilitat entre dues visions de l’ordre internacional entès com a compromís amb els valors democràtics, la llibertat i els drets humans.

A més, cal subratllar que la tan desitjada autonomia estratègica de la UE respecte dels EUA no perjudicaria tant als EUA com Europa, que no podria mantenir una autonomia similar respecte de Rússia sense l’ajuda dels EUA i de l’OTAN.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo

Subscriu-te al butlletí d’El món de demà i rep cada quinze dies el nostre sumari d’articles.