El rol de la representació

La majoria d’enquestes mostren que els partits i els polítics són les institucions del sistema que els ciutadans valorem pitjor, aquelles que mereixen menys confiança. És una dinàmica que s’ha aprofundit arran de la crisi econòmica i política, però fa temps que es produeix (especialment al nostre país). Tot i que és probable que els errors comesos no hagin ajudat a millorar-ne la percepció, la tendència és tan generalitzada arreu que és impossible vincular-la a decisions locals i concretes.

Ens trobem davant d’una crisi del rol de la representació lligada a canvis que són estructurals. L’atomització de les identitats, la caiguda de les afiliacions o la professionalització de la política i les dinàmiques de difusió de la presa de decisions han limitat no solament la capacitat dels partits per desenvolupar projectes coherents que puguin representar interessos col·lectius. També la de transformar projectes en polítiques públiques. Així s’ha debilitat el lligam de representació típic de la democràcia, i això ha augmentat la desconfiança entre els ciutadans i els organismes amb qui més s’haurien d’identificar.

La creació de institucions contramajoritàries (com els bancs centrals o els tribunals internacionals) més l’aparició de governs supra i infranacionals (que divideixen l’exercici del poder) han limitat la capacitat d’actuació dels diferents òrgans. Aquesta dinàmica que ha dificultat el desenvolupament de projectes diferenciats i la comprensió de l’atribució de responsabilitats pels ciutadans. El problema s’ha agreujat amb el trencament de les dinàmiques de representació dels vells partits pel debilitament de les identitats polítiques i la manca de projectes coherents i diferenciats a través dels quals els ciutadans podien sentir-s’hi identificats. El lligam ha quedat buit de contingut, molt vinculat al contacte amb els grups més mobilitzats, que no sempre són els més representatius.

Una part significativa de la ciutadania ja no percep que les propostes dels partits tinguin l’objectiu de representar i defensar els seus interessos, cosa que suscita la sensació de tenir poca veu en la presa de decisions i trenca la dinàmica de representació. Tot plegat ha generat una deslegitimació i allunyament dels partits en les percepcions dels ciutadans. Alhora, aquesta dinàmica ha fet créixer els discursos antiestablishment i populistes que demanen sobrepassar els partits.

Imprescindibles

Els partits, tanmateix, no han deixat de ser imprescindibles. Al vigent sistema de democràcia, la representació necessita organitzacions que agrupin interessos de diferents ciutadans i que competeixin a les eleccions per tal d’aconseguir el suport de la ciutadania. Sense aquesta agrupació d’interessos i competició entre partits, el lligam entre ciutadans i institucions es debilitaria. Fins i tot podria desaparèixer.

Els partits (o organitzacions que s’hi assemblin) són necessaris per la democràcia, especialment la representativa. La creació d’alternatives i el desenvolupament de lligams entre la ciutadania i les institucions on es prenen les decisions requereix organitzacions que hi treballin. La seva desaparició perjudicaria sobretot els sectors més desafavorits de la societat, perquè són els que no es poden organitzar de forma esporàdica perquè compten amb menys recursos.

El rol dels partits en la democràcia representativa és majúscul. Vital per al sistema. Cal reconstruir el pont entre la ciutadania i les seves propostes creant un nou vincle. Un vincle que ja no es pot basar en una identitat de classe o una identitat ideològica profundament debilitades en l’actualitat. Però tampoc es pot basar en el contacte únic amb els grups més mobilitzats i fàcils de captar.