Tres futurs i mig per als partits polítics

Oscar Barberà
Professor de Ciència Política a la Universitat de València. La seva especialitat és l’estudi dels partits polítics.

 

A Ready Player One es presenta una distopia en la qual la humanitat renuncia a viure en la realitat física per passar els seus dies en un món virtual alternatiu. El best-seller de l’escriptor Ernest Cline, adaptat al cinema per Spielberg, té poques referències a la política. No obstant això, no costa imaginar que, en un futur d’aquest tipus, també els partits polítics i, per extensió, tot tipus d’organitzacions (incloses les APP –administracions públiques–) estarien presents en aquesta realitat en línia paral·lela. De fet, molts d’ells ja estan donant passos en aquest sentit. No obstant això, segueixen apostant per combinar-los amb les formes organitzatives convencionals basades en estructures de base territorial o sectorial organitzades jeràrquicament.

D’aquí a una o dues generacions trobarem ciberpartits en què tota forma d’interactuar, deliberar i prendre decisions serà en línia

 

És versemblant que, d’aquí a una o dues generacions, trobarem ciberpartits en els quals tota

forma d’interactuar, deliberar i prendre decisions sigui exclusivament en línia? La tecnologia possiblement estigui a punt bastant abans, com ho testifica el fet que ja disposem d’universitats, bancs i empreses exclusivament en línia. Ho estarem les persones? Això dependrà de la confiança que ens inspiri la tecnologia, del valor que donem a les formes d’acció col·lectiva digital, de quant apreciem la sociabilitat en persona, o de les nostres concepcions de l’autoritat i la democràcia.

Ciberpartits

Fins al moment, el desenvolupament de les noves tecnologies ha tendit a vincular-se amb la promoció de formes horitzontals i participatives d’organitzar la política de partit: e-vot, deliberacions en línia, democràcia líquida… D’altra banda, no és difícil concebre el sorgiment de ciberpartits extremadament jerarquitzats que puguin ser màquines eficaces de guerra electoral i on la deliberació i democràcia siguin del tot absents.

El desenvolupament tecnològic és una part de l’equació que ajuda a entendre per on pot passar el futur dels partits polítics. Una altra clau interpretativa passa per la forma en què aquests articulin la seva relació amb la societat civil.

La teoria social més influent de les últimes dècades va tendir a emfatitzar la progressiva desconnexió entre els partits i la ciutadania, el que en va erosionar les tradicionals funcions d’agregació i estructuració de demandes socials. Per això, alguns acadèmics van parlar del futur dels partits com a agències de l’Estat o de l’eventual creació de càrtels relativament impermeables a les demandes socials.

En els seus darrers escrits, com els de Gobernando el vacío, el politòleg Peter Mair advertia

d’aquests i altres perills de partits cada vegada més responsables, però menys responsius. D’aquí a la casta només hi havia un pas.

Per al confort dels que creuen que la història avança dialècticament, una de les conseqüències de l’última Gran Recessió sembla apuntar a l’enfonsament de les tradicionals famílies polítiques moderades i al sorgiment de noves tradicions intel·lectuals més responsives. El creixement de la dreta i esquerra radicals, així com el renovat èmfasi en les polítiques de la identitat (territorial, de gènere…) són exemples il·lustratius d’aquest fenomen.

Partits moviment

La proliferació de nous moviments polítics estretament arrelats en nous moviments i protestes socials (15M, les marees, el sobiranisme, la frustració amb la globalització…) sens dubte constitueix l’antítesi de la casta i la cartelització presagiades per Mair. Ara bé, en aquests emergents partits moviment, com els va denominar Herbert Kitschelt, la confusió entre la política i el moviment sol tenir com a víctima propiciatòria la responsabilitat i l’estabilitat institucional. Es pot pensar en alguna síntesi entre la política del càrtel i la política del carrer? De moment la ràpida transformació dels sistemes de partits occidentals ha resultat en una creixent confusió, polarització i desgovern.

Entre la tecnopolítica i la protesta, un tercer futur per als partits pot passar per la temptació personalista. Sens dubte, cal objectar que aquesta és una opció que sempre ha estat allà i que la transformació dels mitjans de comunicació ha reforçat en els últims temps. Quines formes podrien tenir els nous personalismes del futur? Vinculant-ho amb el que ja s’ha exposat, una possibilitat molt present és la construcció de noves plataformes (en linia) o de pseudomoviments polítics per a major glòria del líder i la seva camarilla.

Candidat Apple

D’ençà de Berlusconi a la fi del segle passat, un dels elements clau de l’èxit dels nous empresaris de la política rau en la seva aliança amb (o control de) grans grups de comunicació. S’imaginen un futur de candidats Mr. Facebook, Mr. Google o Mr. Apple? Òbviament, l’èxit d’aquest tipus de solucions presagia problemes de qualitat democràtica en la mesura que la competició electoral pot quedar adulterada per la desigualtat entre contrincants. D’altra banda, el que sabem dels partits personalistes tradicionals és que tenen grans dificultats per sobreviure al seu promotor. Fins que no arribem a les tècniques de clonació d’Altered Carbon és difícil pensar que això vagi a canviar en un futur pròxim.

Si encara no s’han llençat per la finestra, permetin que els suggereixi mitja alternativa una mica més optimista: si les societats occidentals afronten amb una mica d’encert i pau els reptes que el futur pròxim ens depara, el desenvolupament de noves generacions amb valors més humanistes hauria de portar a una política i polítiques públiques millors, no pitjors.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo