Partits, societat i Estat

Professora de Ciència Política a la Universitat de València. Doctora en Ciència Política (UAB) y DEA de Etudes Politiques (Sciences-Po). El seu àmbit d'investigació són els partits polítics, la política espanyola i catalana i el nacionalisme.

Encara que els partits polítics són un dels objectes més estudiats de la ciència política i que una part de la literatura fundacional de la disciplina ben aviat es va ocupar d’analitzar-los, al cap de més d’un segle no s’ha estat capaç de bastir una definició plenament acceptada. Moltes de les definicions, malgrat aquesta anomalia, coincideixen a emfatitzar diversos aspectes dels partits. D’una banda hi ha la seva vessant organitzativa –són organitzacions que sobreviuen als seus fundadors–, de l’altra, la ideològica o l’associada al projecte –representen interessos compartits pels seus membres i busquen l’interès general– i finalment aquella vessant relacionada amb l’àmbit institucional –es presenten a eleccions per situar els seus candidats en càrrecs públics i fer polítiques.

Actors col·lectius

Aquestes tres dimensions permeten traçar amb prou precisió on es mouen els partits i quina és la seva utilitat, és a dir, quines són les seves funcions i com han evolucionat. Per a fer-ho cal tenir present que els partits sempre han estat uns actors col·lectius híbrids a mig camí entre la societat i l’Estat i que han complert les funcions en aquests dos espais que són imprescindibles per al bon funcionament de la democràcia representativa. En l’àmbit societal històricament els partits contribuïen a la socialització política, possibilitaven que els ciutadans assolissin patrons i valors que després en guiaven el seu comportament polític. Igualment, enquadraven la ciutadania i la mobilitzaven. Així es convertien en els agents fonamentals de la participació política convencional, la que s’associa a l’exercici del vot. I finalment articulaven, agregaven, canalitzaven les demandes socials i les traslladaven a les institucions a través de les eleccions, tot permetent la representació plural dels interessos.

Fins ara els partits han demostrat molta resiliència; en caldrà molta més

 

Tanmateix, des del començament dels anys setanta i coincidint amb l’emergència d’altres actors polítics, els partits van començar a perdre el monopoli de què havien gaudit en aquest espai híbrid. Les grans formacions de masses, que s’havien articulat a l’entorn de les grans ideologies consolidades després de la Segona Guerra Mundial, es van convertir en catch-all parties alhora que van reduir les diferències ideològiques entre si, van devaluar el paper de la militància i van atorgar el màxim protagonisme als líders que interpel·laven a l’electorat directament. A més l’increment dels nivell de formació o l’extensió de la televisió des de mitjans anys seixanta van reduir-ne el paper com agents de socialització i va fer minvar el pes de les subcultures partidistes. No ha de sorprendre que els partits comencessin a perdre afiliats i experimentar una volatilitat electoral que palesava l’afebliment de les lleialtats partidistes i el retrocés del seu vincle amb la societat.

Nous moviments socials

Però en comptes d’arribar la fi de les ideologies (com havia anunciat Daniel Bell), noves línies de conflicte van començar a travessar les societats occidentals. Els nous moviments socials es van consolidar com a actors col·lectius en clara competència amb els partits. La creixent fragmentació de les demandes socials va començar a dificultar la tasca d’agregació i canalització. L’aparició dels nous moviments socials van trencar el monopoli dels partits en la mobilització i va propiciar el sorgiment de noves formes de participació considerades de tipus no convencional. Posteriorment, el moviment ecologista va constituir partits reivindicant noves formes de relacionar-se amb la societat i formats organitzatius més laxes. Es feia palesa la tendència de les societats benestants societats occidentals a abraçar els valors postmaterials en detriment dels materials. Era l’anomenada revolució silenciosa, tal com la va batejar Ronald Inglehart. I en paral·lel els partits de la nova extrema dreta, a què Piero Ignazi s’hi referiria més endavant com a contrarevolució silenciosa, també van suposaven una esmena als partits tradicionals amb els que es mostraven molt crítics. Tot plegat va allunyar els partits de la societat, una escletxa que amb el pas del anys no ha fet més que eixamplar-se.

A mesura que els partits s’allunyaven de la societat, s’aprofundia la seva imbricació a l’Estat. És a l’Estat on pràcticament en solitari han seguit complint les seves funcions tradicionals. Seleccionen i recluten el personal polític que mitjançant les eleccions ocupa les institucions, legislen, governen i produeixen resultats en forma de polítiques públiques. Els partits, per tant, garanteixen el funcionament del sistema polític i històricament, tot i que cada vegada menys, han contribuït a la seva legitimació. En reconeixement de les seves funcions sistèmiques, els partits van ser reconeguts i protegits constitucionalment i es van dotar amb un generós finançament públic que va contribuir a allunyar-los encara més de la societat, ja que no en depenien per a la seva supervivència, sinó aquesta passava a dependre del seu l’accés a les diferents institucions de l’Estat.

Colonització de l’Estat

És el fenomen que Peter Mair va definir com cartelització: una mena de colonització de l’Estat. Es posava de manifest, en contra del que molts sostenien, que els partits, lluny d’estar en crisi, estaven demostrant una gran capacitat per sobreviure als canvis i per adaptar-se a les noves realitats. Les eleccions es convertien en el moment cabdal d’aquests partits i la seva preparació quedava cada vegada més en mans de professionals que van acabar per convertir els partits (com sempre han estat en algunes latituds) en meres maquinàries electorals. Partits professionals electorals, en deia explícitament Angelo Panebianco.

A Espanya la impossibilitat d’actuar simultàniament de manera responsiva i responsable durant la crisi i els escàndols de corrupció han laminat la reputació dels partits. L’han laminat tant que precisament avui els polítics són considerats un dels principals problemes pels ciutadans. Fins ara els partits han demostrat molta resiliència. En caldrà molta més. Sense ells s’obre un buit en la democràcia representativa que seria omplert per organitzacions i líders que en el seu propi nom la podrien acabar destruint.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo

Subscriu-te al butlletí d’El món de demà i rep cada quinze dies el nostre sumari d’articles.