Els espavilats no tenim fills/es
Una nit boja. Res previst. Cal decidir-se. Criar un fill fins que s’emancipa gairebé als 30 em sortiria per uns 200.000 euros. Ja no explico el que perdria d’oportunitats, oci i son. Alternativa: per 20 euros em compro la píndola de l’endemà. La decisió és òbvia. Amb el que estalviï em faig un pla de pensions i encara em sobra per canviar de cotxe cada poc, vacances en un altre continent, escapades, sopars els findes i algun caprici. Sense mal de cap, sense aclaparaments –com la desgraciada que acaben d’acomiadar, per córrer de la llar d’infants al pediatre i no implicar-se en el treball–, sense por a les malalties infantils, sense que et mirin estrany a l’avió amb un mocós.
Per a què serveix un fill? Econòmicament per a res. Només per perdre diners i temps, sense que ningú t’ho reconegui. I si ets dona, ser mare és d’idiotes. Després no ploris. Tu ho has volgut. Per això hi ha tanta pobresa infantil. Les netejadores, les reposedores del súper, les dependentes, són les més proletàries en consideració als seus ingressos. Després es queixen que les acomiaden. Elles s’ho han buscat.
Europa perd joventut. Encara és la regió més pròspera i equitativa del planeta, però cada vegada és menys fecunda
A qui se li acut tenir un parell de nens en les seves condicions. Ni tan sols les parelles en fan cas d’elles. Normal. Sempre desganades, sempre cansades… Ja apareixerà una altra més jove i sense criatures. Això no és nou. Els proletaris eren els ciutadans més pobres de Roma, el lumpen dels plebeus. És clar que llavors no hi havia píndoles d’abans ni de després. Es deien així per les seves extenses proles, que nodrien de carn de canó a la República i l’Imperi. August va aprovar les lleis Júlies per estimular els patricis a contribuir també a la regeneració. Va tenir un èxit escàs.
Europa perd joventut. Encara és la regió més pròspera i equitativa del planeta, però cada vegada és menys fecunda. Els europeus tenim la mateixa fecunditat que la Xina, tot i gaudir del doble de renda per càpita, d’un sistema de benestar inigualable i de no prohibir tenir fills. Per cert, ara la tirania xinesa anima a tenir proles, començant pels funcionaris del partit. En això són exemplars. La política del fill únic ha estat més eficient a Europa que a la Xina. Vegeu Espanya. Ha estat un desastre des dels vuitanta. A vegades penso que si el Govern ens prohibís tenir descendència els resultats serien millors. Per exemple, si ho prohibissin als catalans segur tindrien més que 1,27 fills per parella, xifra paupèrrima de 2016 que ens va oferir La Vanguardia el passat 29 de setembre.
Catalunya supera la renda mitjana europea, tot i això, els catalans estan lluny de la fecunditat mitjana europea
Catalunya supera la renda mitjana europea, els autòctons són més pròspers que els al·lòctons però, tot i això, els catalans estan lluny de la fecunditat mitjana europea (1,6). Així no hi ha futur, amb o sense República. D’això no se’n parla. No interessa. Les elits (?) solen ser menys fecundes que els proletaris. A més s’associa amb el franquisme criminal i els seus vergonyants premis de natalitat. Però mirem als postres veïns, a França. Vet aquí Manuel Valls amb els seus quatre fills. No hi ha res semblant aquí. És clar, nosaltres som caïnites.
No entenem que la nació és la llevadora de la fraternitat i aquesta de novetats històriques com la Seguretat Social. No entenem que Nació, fins i tot la nació catalana, es denomina així per néixer. Una nació és un territori on els seus nacionals es perpetuen en el temps. Sense nacionals no hi ha nació, ni cohesió. Si no es vol tenir fills, tot i disposar de mitjans, hi ha una altra solució: afillar nens d’entre els milions d’orfes del Sud.
Aquesta és la millor manera d’integrar als que, per necessitat, pujaran aquí, al Nord, i no per efecte crida, sinó per ser expel·lits dels seus llocs d’origen. No li demanem als ciutadans del precariat, als proletaris, que assumeixin el que ningú els compensa ni els reconeix. Hi ha moltes mesures alternatives. Busquin-les. Modestament, al meu llibre en proposo unes quantes.