Imaginar el futur

Sots-director del Centre d’Estudis Demogràfics i autor de "Demografía zombi. Resilientes y redundantes en la utopia neoliberal del siglo XXI" (2018).
Manifestació Casa nostra casa vostra, en suport a immigrants i refugiats. (César Rangel)

Si haguéssim de resumir l’esperit del tercer mil·lenni diríem que l’única certesa que compartim és que el món d’ahir es dissol, però no som capaços d’entreveure el nou. També en relació a l’esdevenidor demogràfic. Catalunya n’és un bon exemple. Malgrat l’aparent solidesa de les tendències demogràfiques (a causa de la inèrcia que imposa l’estructura per sexe i edat, és a dir, al pes dels comportaments del passat, que fan de l’envelliment de la població una pauta cantada), la prospectiva és difícil.

Això és així per tres raons. Primera, demogràfica: cada cop més l’evolució de la població es deu sobretot a la migració, el més volàtil dels fenòmens demogràfics. Segona, econòmica: la propera revolució tecnològica –la Quarta Revolució Industrial– està transformant radicalment els comportaments demogràfics –fecunditat, mortalitat– i la categorització de les poblacions, conformant un mercat de treball que reclama una revolució en el sistema educatiu difícil de preveure. Tercera, política: està variant la governança que va donar lloc al naixement de la demografia i que va lligar el govern a la voluntat de “fer viure i deixar morir” que definia la biopolítica.

Saldo negatiu

En termes demogràfics, la majoria de països desenvolupats han esdevingut Sistemes Complexos de Reproducció (SCR). El saldo migratori –el balanç entre la immigració i l’emigració– constitueix el component principal del creixement, molt per sobre del creixement vegetatiu (que és la diferència entre els naixements –més escassos per la davallada de la fecunditat– i les defuncions –més nombroses per la pròpia estructura envellida de la piràmide–).

Envelliment i migracions com a riscos globals s’han usat com a postveritat: s’han difòs veritats a mitges o se n’ha exagerat l’abast

Al llarg de les properes dècades a Catalunya aquest saldo esdevindrà negatiu a causa de la senescència de les generacions del baby boom. Preeminència dels fluxos en què intervenen poblacions transhumants –dels nòmades digitals als refugiats, passant per les elits globals heterolocals–, que es relacionen i impacten sobre el territori de forma molt diferent de la dels immigrants tradicionals que van bastir els SCR. Envelliment i migracions com a riscos globals s’han usat com a postveritat: s’han difòs veritats a mitges o se n’ha exagerat l’abast.

En el primer cas, per a fer-se amb el negoci de la privatització dels fons de pensions. En el segon, per a fer acceptables la desregularització del mercat i la pèrdua de llibertats en nom de la seguretat. S’obliden, en canvi, els avenços de l’esperança de vida i el seu significat. I si el que es presenta com a símptoma de decadència fos la millor adaptació individual i col·lectiva a un mode de producció? Per altra banda, després de trenta anys d’agitar l’espantall de la “pressió demogràfica” a la Mediterrània, en els trenta propers s’haurà de fer front al creixement de la població a l’Àfrica subsahariana. Es doblarà sense que de la UE parteixin més polítiques que l’externalització del control de fronteres.

Pacte intergeneracional

En la demografia l’horitzó estarà marcat per la diversitat i per la necessitat d’un pacte intergeneracional i intercultural. S’imposarà la reconfiguració del cicle de vida d’acord amb els guanys en longevitat i les exigències en formació. Amb el triomf del capitalisme global i tardà, hi ha qui parla de “sobreescalfament del sistema” apuntant com a principis entròpics l’acceleració dels fluxos migratoris combinada amb la dualització del mercat de treball i l’augment de la desigualtat.

L’esvaïment de la promesa de mobilitat social ascendent, en un sistema que es vol meritocràtic, posa a prova la reproducció social. La tendència a categoritzar jeràrquicament la distribució dels nouvinguts en funció dels prejudicis dels autòctons (color, origen etnocultural, religió) podria crear societats pigmentocràtiques. La crisi econòmica i les polítiques d’austeritat han atiat la por dels treballadors autòctons a caure en la redundància, fent culpables els immigrats del descens social que poden experimentar.

Mentre l’impacte del canvi climàtic així com el creixement de l’obsolescència causat per la disrupció tecnològica farà que els moviments migratoris –i el seu control cada cop més sofisticat a fronteres i poblacions– es diversifiquin, creixin, s’accelerin. A Catalunya, com arreu, voler canviar el signe de les migracions sense transformar el model de creixement basat en la baixa qualificació, constitueix un miratge perillós. El repte serà saltar a una economia basada en la innovació i lluitar contra la temptació pigmentocràtica, alhora que s’aplica una política migratòria proactiva.

Thanatopolítica

En temps de crisi, prescindir de la població sobrera ens mena a la creu de la biopolítica: la thanatopolítica. El deixar morir, la decisió del poder sobre qui salva i qui sacrifica en benefici del creixement, de la seguretat o de la felicitat, i la seva acceptació no només per la majoria de la població, sinó pels propis afectats.

Perquè equiparar els papers de gènere, ser immortals, i savis, i gaudir del paradís tecnològic que s’acosta, té un preu: no tots poden beneficiar-se’n. No ens ha d’estranyar que els horitzons postapocalíptics il·lustrin l’imaginari social del tercer mil·lenni. Quan les disfuncions globals impacten a l’escala local, els populismes se situen en aquesta línia tempestuosa com a reacció a la por al creixement de la redundància i l’assetjament a les classes mitjanes. I els relats són importants. Les expectatives a les que es corresponen o creen poden canviar l’avenir, orientant i coordinant l’acció dels agents socials en el que es confirmarà com una profecia autoacomplerta.

Ni centre ni província

No deixa de ser inquietant el retorn d’un cert discurs eugenista en què la intervenció dels humans en l’evolució de l’espècie (enginyeria genètica) acompanyada de la fusió amb les màquines (cyborgs) imposi una jerarquia que coincideixi amb l’estratificació social. El futur que ens espera, també el demogràfic, serà resultat de la competència entre els futurs imaginats encara que la seva concreció acabi per diferir de les utopies o distopies que les han generades. I a Catalunya? El desafiament és lluitar contra la irrellevància que ens amenaça enfortint un discurs alternatiu, democràtic i equitatiu des de la perifèria, aquells que sense ser centre no es resignen a ser província.

Amb el triomf del capitalisme global i tardà, hi ha qui parla de “sobreescalfament del sistema”

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo

Subscriu-te al butlletí d’El món de demà i rep cada quinze dies el nostre sumari d’articles.