Entre la crisi i la necessitat mútua

Les celebracions del centenari de la fi de la Primera Guerra Mundial han mostrat un escenari de crisi: s’han fet visibles les grans diferències que enfronten el president dels Estats Units amb els líders de França, Alemanya i la Unió Europea. No són discrepàncies noves en la relació transatlàntica. Tenen una dimensió històrica que ahir i avui, però, no han evitat la col·laboració en qüestions de mutu interès.
No seria fins després de la Primera Guerra Mundial i, especialment de la Segona, quan el país va començar a involucrar-se en la política europea i fins i tot a donar suport al procés d’integració en el marc de la contenció de la Unió Soviètica: es va construir una aliança assentada sobre la base d’interessos i valors compartits.

Crisis habituals

Amb tot, i malgrat els èxits de què pot presumir aquesta relació, les crisis sempre van ser habituals. La retirada de França per iniciativa del president De Gaulle del comandament militar integrat de l’OTAN i, ja en la postguerra freda, les desavinences en escenaris com els Balcans i l’Iraq, van evidenciar les diferències entre els aliats. Més tard, els líders europeus van observar amb certa perplexitat com el president nord-americà, Barack Obama, prioritzava els desafiaments de seguretat d’Àsia-Pacífic enfront dels del continent europeu.

Les relacions entre els Estats Units i la UE no han estat mai fàcils d’identificar. Com sol succeir en el cas de tercers estats, no és senzilla la comprensió del funcionament i les implicacions d’una organització internacional tan complexa. Sovint, la distinció de la relació entre els Estats europeus, la Unió Europea i fins i tot l’OTAN no és clara, i queda subsumida per la relació transatlàntica en si. A més els propis líders nord-americans, sovint, han prioritzat la relació bilateral amb els Estats abans que canalitzar la relació bilateral a través de la UE, cosa que s’ha accentuat amb l’actual Administració.

Aquest aspecte queda clar en analitzar el discurs i els documents estratègics de la potència nord-americana, especialment les seves Estratègies de Seguretat Nacional. En el seu ordre de prioritats sovint l’OTAN ha estat per davant de la UE. És un aspecte comprensible en vista de la rellevància que les potències sempre han concedit a la seguretat. La Unió Europea sol ser esmentada, en canvi, en l’àmbit de les relacions econòmiques bilaterals i comercials o en el de la lluita contra el canvi climàtic.

Aquestes diferències s’han eixamplat amb l’arribada del president Trump al poder. S’ha visibilitzat una suposada ruptura transatlàntica que, ben mirat, és també una ruptura interna dels Estats membres de la UE, especialment en relació als valors que haurien de guiar-la. Si bé l’opinió pública dels Estats Units percep de manera positiva els seus principals aliats, en diferents àmbits ha generat discrepàncies de calat la política exterior jacksoniana: un corrent que defensa la sobirania nord-americana i una actuació enèrgica davant els adversaris dels Estats Units i desconfia de les institucions internacionals, el multilateralisme o el dret internacional. Un corrent amb què les comunitats rurals han tendit a identificar-se.

Discrepància comercial

Un dels àmbits de discrepància és el comerç. La UE ha estat objecte d’imposició de mesures aranzelàries juntament amb rivals dels EUA com la Xina i aliats com el Canadà o el Japó. És un canvi respecte de l’Administració prèvia, que va apostar per una Associació Transatlàntica per al Comerç i la Inversió (paradoxalment més rebutjada en l’àmbit europeu que el nord-americà). El comerç, en qualsevol cas, es va convertir en el punt de ruptura principal en la política europea de les Administracions d’Obama i Trump. És en aquest àmbit i davant l’objectiu declarat de l’Administració de reducció del dèficit comercial que té amb diferents Estats, on s’incardinen les declaracions de Trump qualificant de “rival” la Unió Europea.