Funcionen els governs minoritaris a Espanya?
Espanya és, juntament amb els països escandinaus, capdavantera entre els països europeus pel que fa a governs minoritaris (un govern minoritari inclou un o més partits, però aquests partits no sumen majoria absoluta d’escons al parlament). No obstant això, si s’ha de jutjar pels últims anys, els governs minoritaris a Espanya no funcionen tan bé. El govern de Mariano Rajoy, sorgit després de les eleccions (repetides) del 2016, amb prou feines va durar 575 dies. En aquell moment va ser el més curt des de la transició. El govern de Pedro Sánchez, nascut arran de la moció de censura el 2018, sols haurà durat 326 dies quan se celebrin les eleccions generals. A més, ambdos governs han trobat dificultats per dur a terme les seves agendes polítiques i aprovar els pressupostos generals, cosa que va contribuir a la convocatòria d’eleccions anticipades per Pedro Sánchez.
El proper govern, si ens atenem a les enquestes, serà minoritari o de coalició; o potser totes dues coses alhora
No sempre ha estat així. En el meu estudi sobre els governs a Espanya entre el 1982 i el 2015 constato que els minoritaris van ser capaços de governar gairebé tant com els majoritaris. Per exemple, els minoritaris van aprovar el 88% dels seus projectes de llei i van durar 3,51 anys, per comparació amb el 89% i els 3,56 anys dels majoritaris. Per ajudar a explicar-ne el perquè, destaco tres factors: les institucions polítiques, la posició de negociació del govern i la conciliabilitat dels objectius dels partits.
Els canvis
En resum, aquells governs minoritaris van funcionar perquè les institucions a Espanya, per regla general, reforcen els governs, la qual cosa ajuda sobretot un govern de minoria. Els governs minoritaris, amb les seves especificitats, també van tenir una posició forta de negociació perquè el partit del govern va controlar un gran nombre d’escons. I, o bé va ocupar una posició central en el sistema de partits, permetent-se canviar d’aliats, o bé es va trobar amb partits de suport al Congrés que necessitaren reforç polític per poder governar o governar amb més facilitat a les seves comunitats autònomes. Els objectius dels partits eren conciliables perquè el govern (del PSOE o del PP) es va trobar amb partits moderats d’àmbit no estatal –de Catalunya, el País Basc, les Canàries o altres llocs– amb poc interès per governar Espanya, però amatents a intercanviar suports per concessions en polítiques públiques, inversió regional, descentralització o suport polític a nivell autonòmic.
Més enllà de les causes de funcionament de cada govern, aquests mateixos tres factors han contribuït a impedir que els governs de Rajoy i Sánchez funcionessin igualment bé. Arran del canvi del sistema de partits, els governs disposaven de menys escons propis –Rajoy amb el 39% i Sánchez amb el 24%, enfront d’entre el 45% i el 48% dels anteriors–. Quantificat per l’enquesta d’experts de Chapel Hill, el PP de Rajoy no ocupà la posició central en cap dels dos eixos de competició partidista –esquerra-dreta o territorial–, i el PSOE de Sánchez solament la va ocupar en el territorial. La conciliabilitat d’objectius partidistes també es va complicar. Els partits d’àmbit no estatal, com el PNB o Coalició Canària, van seguir prestant suports, mentre que la polarització sobre l’estatus polític de Catalunya i l’aposta per la independència de part dels partits nacionalistes catalans van entrebancar el suport que anteriorment havia estat fonamental per als governs minoritaris. S’hi afegeix que no són suficients tampoc numèricament, com sí que ho van ser abans. Aquests governs, a més, van haver de buscar suport dels nous partits, Ciutadans o Podem, amb ganes d’avançar o desplaçar-los del govern a Espanya.
El proper govern, si ens atenim a les enquestes, serà minoritari o de coalició. Potser totes dues coses alhora: una coalició en minoria. Està per veure la seva capacitat per governar.