Catalunya i la governabilitat de l’Estat

Cesáreo Rodríguez-Aguilera
Professor de Ciència Política de la Universitat de Barcelona. És autor d’"El déficit democrático europeo. Las respuestas de los partidos en las elecciones de 2014".

Des del 1978 fins al 2010, l’estratègia majoritària del catalanisme polític va ser la de l’intervencionisme en la governabilitat d’Espanya. Considerant que es tracta d’un moviment ideològic transversal, va incloure des de modalitats indirectes (CiU, com a opció favorable a l’autonomisme diferencial i al suport parlamentari extern) fins a directes (el PSC, vagament federalista i, si és el cas, amb ministres en els governs centrals), i ERC (que va optar per l’independentisme com a objectiu a llarg termini) no se’n va desentendre tampoc (va recolzar parlamentàriament el primer govern de José Luis Rodríguez Zapatero el 2004). Durant els llargs mandats de Jordi Pujol, CiU va aconseguir la seva màxima influència en la política espanyola el 1993 (suport parlamentari al PSOE de González) i encara més el 1996 (acord parlamentari més detallat amb el PP de Aznar). Al seu torn, el PSC va tenir no menys que un vicepresident del govern central amb González (Serra) o una ministra de defensa amb Zapatero (Chacón).

Tot això està capgirat des del 2010 arran del procés independentista, que ha acabat de marginar el catalanisme intervencionista tradicional, ara reduït al PSC i als petits partits de Ramón Espadaler o Antoni Fernández Teixidó. Això és així perquè gairebé tots els nacionalistes catalans s’han passat en bloc a l’independentisme, alhora que ha sorgit una potent força espanyolista, Ciutadans (primer partit al Parlament), que està manifestament contra el catalanisme polític en general i encara més contra l’independentisme, la seva principal raó de ser.

En aquesta conjuntura, ERC i el PDECat actuen a les Corts com a partits tribunicis, de denúncia, ja no pactistes, tot i els ocasionals vaivens del primer i malgrat els esforços d’alguns pragmàtics del segon (com, per exemple, Pascal o Campuzano), que acabarien marginats. La pugna entre ERC i Puigdemont complica molt el panorama, a banda que el procés judicial al Tribunal Suprem i dues importants convocatòries electorals a la cara no facilitin gens ni miqueta el desbloqueig.

A qui interessa la governabilitat?

En conseqüència, la governabilitat d’Espanya sembla no importar ni poc ni gaire el gruix de l’independentisme, posicionat entre el “com pitjor, millor” (Puigdemont) i un llistó inicial tan alt que fa impossible per irreal qualsevol negociació viable (“o autodeterminació o res”). Comptat i debatut, els sectors pragmàtics d’ERC i el PDCat semblen trobar dificultats grans per imposar estratègies factibles i, a aquest propòsit, la moció de censura que va derrocar Mariano Rajoy en va ser una excepció. No cal dir que la tercera pota de l’independentisme, la CUP, no té el menor interès en la governabilitat d’Espanya (ben mirat, ben al contrari), ja que com a partit radical antisistema el seu objectiu és doble: aconseguir de forma rupturista la independència i destruir el “règim del 78”, tot molt congruent amb la seva estratègia de no haver participat mai en eleccions generals espanyoles, encara que ara un dels seus integrants (Poble Lliure) hagi optat per fer-ho.

La pinça d’un independentisme irreal i un espanyolisme retrògrad ha desencadenat una dinàmica bipolaritzada i perjudicial

La posició híbrida dels comuns és la més ambigua i confusa en vista de la incongruènciaestructural –des dels seus orígens partidistes– que significa pretendre incloure independentistes, confederalistes i federalistes. Les contradiccions internes que una amalgama tan disfuncional com aquesta provoquen han acabat amb escissions (Alamany, Nuet). Per la seva banda, en el camp explícitament antiindependentista, Cs i el PP no ofereixen cap sortida política a l’actual impasse; encara, les úniques propostes seves per a Catalunya –de naturalesa reactiva– són ni més ni menys que una suspensió dura i indefinida de l’autonomia, i això amb caràcter pretesament preventiu i fins i tot exemplaritzant: un contrasentit jurídic i polític.

En conseqüència, el PSC s’ha quedat pràcticament sol com a hereu de la tradició del catalanisme pactista favorable a intervenir en la governabilitat d’Espanya i a un autogovern millorat. No obstant això, ara com ara el PSC no sap com fer una pedagogia eficaç sobre la seva proposta federalista, que pocs ciutadans coneixen bé. El PSC falla en la comunicació del seu missatge de fons (a part d’usar-ho poc) –que és potencialment desbloquejador, però li manca suficient força–. Si per cas faltava res, el PSC no sembla voler pressionar gaire el PSOE en aquest sentit per evitar perjudicar Pedro Sánchez (que no disposa tampoc de plena unanimitat interna sobre aquest tema) davant els desaforats atacs de les tres dretes a propòsit de la unitat d’Espanya, que suposadament ell amenaça avui. S’ha creat una dinàmica molt polaritzada que fa impossibles actualment fórmules transaccionals intermèdies, de manera que les opcions de tercera via tenen una força ben minsa.

Democràcies il·liberals

Una altra de les conseqüències molt negatives del procés ha estat el desplaçament objectiu –gairebé imperceptible– de l’independentisme cap a les tesis d’allò que en diuen democràcies il·liberals: la contraposició entre democràcia (superior) i legalitat (subordinada) és aberrant car són dues cares indestriables de tot sistema genuïnament pluralista i garantista. Col·locar la suposada voluntat popular (sempre circumstancial) per sobre de les regles procedimentals formals dona com a resultat governs tan poc recomanables com els de Putin, Erdogan, Orbán, Kaczynski o Maduro.

En definitiva, el principal problema polític avui insoluble és que el bloqueig a Catalunya i en el conjunt d’Espanya fa impossible abordar la més que necessària reforma constitucional, una assignatura encara no superada en la nostra història. Tot i ser la solució més raonable a llarg termini, les estratègies de gairebé tots els partits la impedeixen per complet: la reforma constitucional no interessa als independentistes i el PP i Cs s’hi oposen (és més, si l’accepten, seria per restringir l’actual autogovern territorial). El PSC és el partit, en principi, que hi està més interessat, però el PSOE ja no esmenta la plurinacionalitat ni el federalisme. Sols circumstancialment, Sánchez es mostra favorable a un nou Estatut per Catalunya, però aquesta via està esgotada perquè, sense reformar la Constitució, és poc menys que impossible ampliar significativament el nivell d’autonomia del text del 2005.

En suma, potser el PSC podria tenir majors expectatives electorals si subratllés la seva vocació de representar el millor de la tradició històrica del catalanisme polític lleial a una Espanya plural i favorable a un major autogovern territorial. No obstant això, la pinça d’un independentisme enquistat en posicions irreals i anacròniques i un espanyolisme retrògrad i recentralitzador ha desencadenat una dinàmica bipolaritzada inútil i perjudicial. Caldrà veure si els significatius sectors pragmàtics dels dos espectres abandonen progressivament posicions inamovibles i donen pas a opcions més viables per a la reorganització de l’Estat i de l’autogovern català.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo