Utilitat i eficàcia en temps de pluripartidisme

Carles Campuzano
És polític i va ser diputat a les Corts entre 1996 i 2019. Acaba de publicar l’assaig "Reimaginem  la independència"

Sovint els independentistes més arrauxats m’han preguntat “què fas encara a Madrid?”. D’altres han defensat que a Madrid no hi podem anar a fer el mateix de sempre, tot blasmant la política, pragmàtica, possibilista i amb vocació de ser útil, que el nacionalisme català va practicar en la política espanyola durant més d’un parell de dècades. Sempre he trobat raons per ser-hi i practicar aquesta manera de fer política. Més i tot ara, amb un escenari pluripartidista.

Si durant el règim de la Restauració els polítics catalans adscrits als partits dinàstics traslladaven a la política espanyola les preferències dels amplis sectors del país que representaven, el catalanisme irromp quan el gruix més dinàmic del país ja no se sent representat pels partits vells. Aquests partits catalanistes, que succeeixen els dinàstics durant el segle XX, s’impliquen de valent en la política espanyola des d’una doble perspectiva: defensar els interessos i les preferències de la societat catalana i també influir sobre l’arquitectura del model d’Estat en clau de modernització, europeisme i regeneració.

La qüestió catalana

Des d’aleshores, la política espanyola ha estat determinada per la qüestió catalana i pel catalanisme polític. Alguns des de la tribuna del Congrés, i durant la moció de censura contra Rajoy, ja vam proclamar i advertir que no es pot governar contra Catalunya, això és, que no es pot governar Espanya contra el que representa el catalanisme.

En el context espanyol actual,  el risc de retrocés dels drets i les llibertats és palès

Des de fa uns quants anys estem instal·lats en un paradigma nou; el catalanisme avui s’expressa majoritàriament en forma de sobiranisme i l’escenari bipartit que ha dominat la política espanyol ja queda molt lluny. Ni el catalanisme sobiranista té avui les mateixes ambicions, ni els escenaris aritmètics i polítics del passat es tornaran a esdevenir. I, mentrestant, la política segueix condicionada pel procés judicial en curs, les presons injustificades i el drama de l’exili. El panorama és endimoniat. Hem arribat aquí per moltes raons. La més rellevant, la incompetència dels partits polítics d’àmbit espanyol per oferir a la societat catalana una idea d’Espanya atractiva de cara al reconeixement nacional i al poder polític i econòmic, i alhora amb la incapacitat per a canalitzar les demandes majoritàries de Catalunya per les vies democràtiques i legals. Serà més factible trobar sortides democràtiques i acordades després del 28A?

A aquest propòsit, apunto tres consideracions. En primer lloc, el risc d’entrar en un nou moment reaccionari és evident. No es tracta només d’Espanya. El context europeu i mundial és extremadament preocupant des d’un punt de vista democràtic, amb un antieuropeisme furibund i un populisme que s’oposa als valors de la societat oberta, tolerant i convivencial que s’ha anat construint a la majoria dels Estats europeus. En el context espanyol, el moment reaccionari i populista és representat per bona part del programa ideològic de les dretes, plurals en la seva expressió electoral, en franca competència. Les seves propostes polítiques són una amenaça en tota la regla per als principis bàsics que compartim la immensa majoria a Catalunya. El risc de retrocés dels drets i de les llibertats és palès. I les conseqüències concretes de l’aterratge de Vox al Congrés estan per veure. Fer front a aquesta nova realitat serà imprescindible, amb la fermesa dels valors cívics i democràtics que representa el projecte europeista

Sortida legal i acordada

La segona consideració afecta el conflicte polític entre Catalunya i les institucions estatals, el qual necessita una sortida legal i acordada. Caldrà esmerçar molts esforços, coratge, audàcia i determinació a trobar-la. El risc d’enquistament del conflicte és evident, amb conseqüències negatives tant per a Catalunya com per al conjunt de l’Estat. Els marcs legals actuals, interpretats i aplicats de manera avançada i ambiciosa, donen marge per a construir la sortida, si existeix voluntat política per tothom. La llibertat dels presos i el retorn dels exiliats hauran de formar part del pacte. Avui no hi ha raons per a l’optimisme. El final abrupte de la legislatura no convida a creure que serà senzill i els escenaris postelectorals es preveuen més complexes, amb el risc d’haver perdut la força determinant que els vots catalans han tingut aquesta legislatura. Estem instal·lats en les nostres posicions. Caldrà moure fitxa i avançar. El sobiranisme haurà d’arriscar, superar el xoc emocional i tornar a fer política, com va fer durant la moció de censura. I el bloqueig de la política quan hom és decisiu, esdevé una quimera massa arriscada que només pot acabar servint d’excusa per a conformar grans coalicions que aspirin a eludir la sortida democràtica del conflicte.

La tercera consideració és que la inhibició de les qüestions que es discutiran i decidiran a Madrid en els terrenys polítics, econòmics i socials durant els propers anys no és cap opció. Caldrà implicar-s’hi a fons defensant les preferències de la societat catalana i els valors i interessos legítims que les diferents candidatures aspirin a representar. I és que la societat catalana, plural i contradictòria com qualsevol altra, demana als seus representats que s’ocupin dels temes que els afecten. L’agenda és enorme en matèria de prosperitat i benestar, model de societat i reptes de futur. Si el sobiranisme renuncia a ser útil i eficaç en defensa dels interessos i preferències del país a la política espanyola, d’altres ocuparan aquest espai, segurament amb menys marge de maniobra i supeditats a altres preferències i interessos.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo