Les quatre crisis d’Espanya

Professora de Política Europea a la Universitat de Florència i directora (amb Susannah Verney) de la revista "South European Society and Politics". És autora del llibre "Le quattro crisi della Spagna"

El decenni que comença el 2008, marcat per la irrupció de la crisi econòmica, ha estat crucial per a totes les democràcies del sud d’Europa. A Espanya, particularment, es van forjar diversos canvis polítics. El bipartisme ha esdevingut un pluripartidisme com més va més inestable. La polarització (distància ideològica) entre els partits i entre els votants dels partits s’ha incrementat. Va haver-hi un creixement de la participació per mitjà de canals alternatius a la representació partidista (amb el moviment 15M, les marees, etc.). Les enquestes també revelen un interès creixent dels ciutadans per la política, fenomen del tot nou. Hi ha inestabilitat governamental per primera volta d’ençà del 1979 i, finalment, s’ha produït una ruptura del consens sobre l’estructura territorial, que es tradueix en una ruptura de la comunitat política.

Depenen tots aquests canvis de la crisi econòmica? La peculiaritat d’Espanya és que, després del 2008, el país ha encarat quatre crisis diferents. S’ha enfrontat, més enllà de la crisi econòmica, a una crisi política i a una de territorial. A més, com a conseqüència de les tres crisis susdites, esclata una crisi institucional a partir del 2015, quan arrenca la legislatura de preindependència al Parlament de Catalunya. S’eludeixen les sentències del Tribunal Constitucional, s’aprova un nou aparell normatiu, es duu a terme un referèndum inconstitucional i es proclama la independència de forma unilateral.

S’ha de destacar que les quatre crisis se superposen les unes a les altres i creen una trama d’efectes creuats. En Le quattro crisi della Spagna miro d’il·lustrar com les crisis s’influeixen mútuament. Quatre nexes són importants referent a això.

Polarització, crispació, corrupció

En primer lloc, la crisi econòmica s’entrellaça amb una crisi política que té tres dimensions, a saber: l’elevada conflictivitat i polarització entre el PP i el PSOE, la crispació que madura del 2004 endavant; l’augment dels casos de corrupció política, i el creixement dels ciutadans que no se senten representats pels partits tradicionals.

El sistema polític presenta un bipolarisme nou dreta-esquerra, que s’encavalca amb el bipolarisme centre-perifèria

Aquesta tercera dimensió requereix una breu reflexió. La llarga recessió espanyola és gestionada pel PSOE fins al 2011 i més endavant pel PP. Són uns mandats que acaben amb fortes derrotes electorals. Darrere hi ha el vot de càstig dels ciutadans, que s’adonen que el PSOE i el PP han implementat les mateixes polítiques d’ajust i han traït  les seves promeses electorals. Això passa a tota l’eurozona, però Espanya és un país acostumat a alternançes de govern gairebé revolucionàries. Si pensem en l’alternança entre l’UCD i el PSOE, entre el PSOE i el PP en 1996 i, especialment, entre el PP d’Aznar i el PSOE de Zapatero el 2004, ens adonarem que els governs nous sempre han actuat de forma molt diferent dels anteriors.

En canvi, el 2011 l’alternança entre el PSOE i el PP no produeix canvis substancials. Encara que col·locats en costats oposats de la barrera ideològica, una vegada al govern, van implementar les polítiques d’austeritat que demanaven els mercats i els seus socis europeus. Això decep un electorat acostumat a canvis radicals entre governs i aplana el camí a l’èxit de Podem i Ciutadans. La forma com Zapatero i Rajoy gestionen la recessió, indica que Espanya s’ha convertit en una democràcia sense opció, com asseverava Krastev sobre els Balcans, on els ciutadans poden canviar el govern més fàcilment que les seves polítiques.

El segon nexe resideix en les conseqüències de la recessió, que també agreuja la crisi territorial sorgida arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut el 2010. De fet, amb la crisi econòmica el mecanisme de finançament ordinari, reformat el 2009, mostra distorsions que penalitzen les comunitats que tenen bona capacitat fiscal, com Catalunya. Per tant, quan la Generalitat es veu obligada a sol·licitar el rescat del fons de liquiditat autonòmic per superar la crisi del deute, el 2012, molts catalans hi veuen una humiliació i la prova definitiva del “saqueig” a què està sotmesa la regió. La crisi econòmica, altrament dit, no sols empitjora la crisi política, del moment que erosiona les bases electorals del PSOE i del PP alhora que augmenta la desconfiança ciutadana envers els partits tradicionals, sinó que també aguditza la crisi catalana, canalitzant la qüestió de l’autonomia fiscal al tema identitari.

Crisi territorial i institucional

El tercer nexe connecta la crisi política amb la territorial per tal com la profunda divisió i crispació entre els dos partits principals impedeix desactivar a temps la crisi territorial i el procés de polarització i radicalització que la caracteritza. Més ben dit, el conflicte entre el PP i el PSOE no els permet cooperar i preparar una oferta institucional conjunta (per exemple, un sistema de finançament nou) que desactivi o, almenys, posi en pausa el procés. Si en el passat els dos partits principals havien col·laborat en la direcció de la política territorial, ara ja no és possible.

El quart i últim nexe fa referència a la crisi territorial i institucional, que acaba per agreujar la crisi política perquè canvia els models de competició i pacte entre els partits i divideix la comunitat política com mai abans des del 1977. Així, després de les eleccions del 2015 i del 2016, malgrat una inèdita fragmentació parlamentària, els governs minoritaris no poden comptar amb el suport dels nacionalistes catalans si no és que n’accepten l’exigència de convocar un referèndum.

El 2019, dues de les quatre crisis –la política i la territorial– encara no s’han resolt i segueixen nodrint-se mútuament. Fet i fet, el sistema polític espanyol presenta un bipolarisme nou dreta-esquerra que s’encavalca amb el bipolarisme centre-perifèria. La novetat és que els dos blocs de partits nacionals despleguen les respectives campanyes electorals al voltant d’eixos diferents. La defensa de la unitat territorial (eix centre-perifèria) és el tema identitari per al PP, Cs i Vox, mentre que l’agenda social (eix dreta-esquerra) constitueix el tema que defineix el PSOE i Podem. Per això, les eleccions del 28 abril són tremendament rellevants, perquè la competició –i l’opció dels votants– no es decidirà sols entre els partits, sinó també entre les dimensions vertebradores de la política.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo

Subscriu-te al butlletí d’El món de demà i rep cada quinze dies el nostre sumari d’articles.