La segregació urbana: com fer-hi front?

Què és la segregació urbana?

L’increment de les desigualtats socials no és un fenomen exclusiu de Catalunya, sinó que és evident en el conjunt de les ciutats europees. A més, les desigualtats socials tenen també una expressió territorial, que anomenem segregació urbana. És el resultat de la separació dels grups socials en l’espai urbà depenent de les seves característiques socials o capacitats econòmiques. És a dir, les diferències de preus dels habitatges, però també de la qualitat urbana dels diferents barris, esdevenen els filtres a través dels quals les persones poden escollir el lloc on viure. Així, els grups socials amb menys recursos acaben agrupant-se en aquelles àrees urbanes amb preus del sòl més baixos i on la qualitat de vida és menor, mentre que els grups més benestants tenen més capacitat de poder triar on viure i, per tant, poden ubicar-se en aquells barris amb més serveis i major qualitat urbana. Aquest procés de separació entre els grups socials i de concentració en unes determinades àrees es produeix a partir de la renda de les famílies. En el municipi de Barcelona la renda familiar disponible del barri més benestant és sis vegades més alta que la del barri més desafavorit.

En aquelles àrees urbanes extenses on els nuclis de població tenen una forta interdependència en termes socials, funcionals i econòmics, la separació dels grups socials no tan sols es produeix a nivell de barri sinó que ho fa en determinats municipis

Aquest no és un fenomen nou. Diversos estudis han evidenciat com la segregació urbana és estructural a les nostres ciutats i antecedeix a la crisi econòmica del 2008. Concretament, la recerca Barris i Crisi evidencià que, a partir de l’explosió de la bombolla immobiliària, la tendència a la separació dels grups socials en el territori va tendir a accentuar-se. És a dir, el nombre d’àrees urbanes amb nivells extrems de segregació van augmentar, però a més (i a diferència del què se sol pensar) ho van fer tant en les àrees desafavorides com, encara més, en les benestants.

Aquest procés de separació s’observa especialment en els entorns metropolitans. En aquelles àrees urbanes extenses on els nuclis de població tenen una forta interdependència en termes socials, funcionals i econòmics, la separació dels grups socials no tan sols es produeix a nivell de barri, sinó que ho fa en determinats municipis. En aquest sentit, es produeix una concentració de la població amb majors necessitats socials i dificultats econòmiques en aquells municipis amb majors dèficits urbanístics i amb habitatges de menor qualitat, però alhora (i paradoxalment) amb menors recursos per poder fer-hi front.

Aquests processos a la regió metropolitana de Barcelona s’han fet evidents tant a Barcelona com a gran part de les ciutats mitjanes com Sabadell, Terrassa, Granollers, Mataró, Vilafranca del Penedès o Vilanova i la Geltrú. La segregació dels barris vulnerables a l’àrea central de Barcelona es produeix a les àrees urbanes situades al Llobregat i especialment entorn el riu Besòs. En canvi, les ciutats mitjanes de l’arc metropolità actualment acullen a bona part de la població vulnerable de la regió metropolitana mentre que els grups socials joves i amb rendes més altes tendeixen a desplaçar-se als municipis del seu entorn més proper. Per posar alguns exemples: Matadepera i Ullastrell envers Terrassa, Bellaterra, Castellar del Vallès i Sant Quirze del Vallès respecte de Sabadell; Parets del Vallès, Lliçà de Vall, l’Ametlla del Vallès i la Garriga, en el cas de Granollers.

En definitiva, es constata que el context urbà esdevé una barrera per a la igualtat d’oportunitats dels ciutadans i ciutadanes i aquest fenomen suposa diversos reptes per a les polítiques urbanes.

Com fer front a la segregació?

 Al llarg de les darreres dècades, des dels poders públics s’han desplegat polítiques de rehabilitació urbana amb l’objectiu de millorar-ne les dotacions i apaivagar-ne les deficiències. Ja des dels primers ajuntaments democràtics, a inicis dels anys vuitanta, els esforços es concentraren a fer front als dèficits urbans heretats de la Dictadura, ja fos en els serveis bàsics com en la baixa qualitat i les mancances d’equipaments i zones verdes, tan reivindicats pels moviments veïnals. L’urbanisme era percebut com un instrument de redistribució social i equitat territorial més que no pas de benefici privat. A inicis del segle XXI la Llei de barris aprovada pel govern Tripartit volia fer un pas més en el desplegament de polítiques de rehabilitació en els barris més necessitats. El programa, que va beneficiar 141 barris de Catalunya amb un fons total de més de 1.300 milions d’euros, preveia el desplegament de projectes d’intervenció integral. Tot i això, les actuacions de caràcter  urbanístic varen ser predominants.

 El fenomen metropolità de la segregació requereix polítiques urbanes de caràcter supramunicipal que afrontin les dinàmiques territorials a l’escala que es produeixen

En aquesta línia, l’any 2016 l’Ajuntament de Barcelona va desplegar el Pla de Barris, amb una inversió de 150 milions d’euros en setze barris de la ciutat al llarg de quatre anys. Amb l’objectiu de millorar les condicions de vida en els barris més vulnerables, s’inspirava en la Llei de Barris amb la voluntat d’aprendre de les limitacions experimentades. Així, es posava una major atenció a les polítiques de caire social: el 62% de les actuacions corresponen als àmbits de Drets Socials i Educació, que compten amb el 39% dels recursos totals. Alhora, la implicació de la ciutadania ha esdevingut un eix vertebrador del pla, no només en les fases de disseny sinó també en la mateixa gestió.

La trajectòria de les polítiques desplegades, però, ens evidencia que, si bé s’ha avançat en desplegar programes cada vegada més integrals, encara queden algunes qüestions pendents. La lluita contra les causes i els efectes de la segregació no pot passar per polítiques locals i/o sectorials. El fenomen metropolità de la segregació requereix polítiques urbanes de caràcter supramunicipal que afrontin les dinàmiques territorials a l’escala que es produeixen. En aquest sentit, la creació d’un pla de barris metropolità, el desplegament d’una política d’habitatge públic ferma i a nivell de sistema urbà, la reformulació del sistema de finançament local o d’una política de preus del sòl més equilibrada són accions que haurien d’estar a l’agenda dels poders públics.