Dels barris segregats a la vitalitat urbana: la resiliència urbana com a eina per a combatre les desigualitats, territorials i socials

Quins són els factors que fan percebre que un lloc és un bon espai per viure i desenvolupar-nos? Són les seues oportunitats laborals? Els equipaments culturals i d’oci? Equipaments esportius? Equipaments sanitaris? Equipaments per a la gent gran? Bons col·legis? Activitats de lleure per als xiquets i xiquetes? Bones comunicacions? Bona qualitat de l’aire? La xarxa comunitària? L’espai públic de qualitat? El tipus de comerç? Doncs segurament no és res i ho és tot,  és allò que han estudiat, dissenyat i mapejat la Carme Miralles i el Xavier Desclòs, que Jane Jacobs va teoritzar i que Carlos Moreno està intentant executar a París, amb la ciutat dels 15 minuts:  la vitalitat urbana.

I per què aquesta vitalitat urbana és la que ens convé ara mateix? Per què ciutats, territoris i barris més vitals, són tendència en aquest incipient s. XXI? Doncs perquè en un context marcat per diverses i complexes crisis, econòmiques, pandèmiques, de model social i sobre el paper de les cures, climàtiques i ambientals, la solució és la resiliència. És a dir, tendir a models territorials amb la capacitat de cuidar-se i autoregenerar-se per fer front, tot i adaptar-se, als diversos i diferents canvis.

Dient-li a les coses pel seu nom: s’entén que un territori segregat és un barri de i per a pobres

Comencem des del principi. Què entenen els urbanistes, les administracions i els experts en desigualtats socials per territori segregat? Doncs, dient-li a les coses pel seu nom: s’entén que un territori segregat és un barri de i per a pobres. Bé, si volem dir-ho de manera políticament correcta, s’entén per territori segregat un lloc on conviuen persones de baix nivell econòmic i educatiu i/o cultural. Des del punt de vista de la mobilitat, parlar de segregació urbana és fer-ho a través de la manca de serveis de transports d’aquests territoris.

Però és la segregació urbana un bon marc per  descriure la desigualtat i el desequilibri territorial? Per qualsevol persona no docta en aquests termes la segregació d’un territori evoca a la seua separació natural o d’ús. Així, un polígon industrial és un territori segregat, ja que aquestes estructures urbanes es troben separades físicament, tenen una accessibilitat reduïda, només són accessibles en vehicle privat i, a més, únicament tenen una utilitat; la productiva. És per això que a l’hora de parlar de segregació urbana també hauríem de parlar de llocs com Tres Torres o Mira-Sol, de barris envellits com Sant Ildefons o altres barris de polígons d’habitatge.

És a dir, estem parlant de barris com la Mina, La Florida, La Marina del Prat Vermell, barri anteriorment conegut com a Can Tunis, Torre Baró, Ciutat Meridiana i les diverses urbanitzacions de baixa densitat de la Regió Metropolitana de Barcelona que no veiem perquè, a més de la segregació per motius de renda, renda (baix nivell econòmic) i ús (només un ús, l’habitatge), pateixen una manca flagrant d’accessibilitat.

Hem de tendir a incentivar teixits urbans que doten a cadascuna de les persones que habiten de solucions a les seues necessitats bàsiques i quotidianes segons l’etapa vital en la qual es troben

 Parlem de la segregació al Raval Sud -anteriorment conegut com el Xino-, però no Gòtic, destinat en la seua majoria a turistes i uns pocs funcionaris. Es parla de la manca d’accessibilitat als barris de muntanya o a les urbanitzacions disperses, però es parla molt poc de per què l’espai Tres Xemenies – La Móra – Port de Badalona continua sent un territori poc atractiu per viure malgrat la urbanització de nova construcció, el tren, el tramvia, l’estació de Rodalies i de TRAM, l’Av. Eduard Maristany i el Pont del Mare Nostrum i el carril bici. Per qüestions d’accessibilitat, per tant, no seria en aquest cas, i tampoc per manca d’habitatges de qualitat. El que sí que li manca a aquest espai són espais agradables per a caminar i una massa crítica per a reivindicar-los.

En termes biològics, els ecosistemes més resilients són els més complexos i també els més eficients. La segregació suposa simplicitat i dicotomies, ciutat rica vs ciutat pobra, ciutat productiva vs ciutat dormitori… dicotomies que han produït espais, societats, economies i persones poc resilients, i per tant amb una capacitat limitada per a afrontar les transicions i crisis.

Fugir d’aquesta dicotomia és pensar en la ciutat del futur. Barris més autosuficients, amb menys residus i amb sinergies amb altres territoris que els ajuden a obtenir allò que el seu no pot o es vol proporcionar. Per posar un exemple, generar barris on els seus habitants puguen aprofitar els coneixements d’anglès o francès dels seus veïns i veïnes migrades, mentre que aquestes persones migrades es puguen aprofitar dels coneixements sobre el funcionament administratiu de les persones autòctones. O, per fer-ho més clar, fer que dos barris compartisquen un mateix espai verd o equipament cultural i/o esportiu. També seria exemple que una autovia tingués diversos transports associats: bus, bicicleta i vehicle privat. Aquest equilibri territorial també passa perquè la solidaritat entre territoris siga més que solidaritat, i que representi realment l’equitat en l’accés a serveis públics, a l’educació, la cultura i al mercat laboral i no més desigualtat territorial.

Caldrà que en un futur parlem d’espais més o menys vitals, més o menys resilients. Considerant espais més vitals i millors aquells llocs on es facilita teixir una xarxa relacional que ens ajude a desenvolupar-nos de manera sana, tan física com mentalment, en totes les nostres etapes vitals, en les tasques de cures i en les tasques remunerades

Hem de tendir a incentivar teixits urbans que doten a cadascuna de les persones que habiten de solucions a les seues necessitats bàsiques i quotidianes segons l’etapa vital en la qual es troben. I que els espais i llocs on es puguen satisfer aquestes necessitats quotidianes es troben a una distància a peu acceptable a escala humana, uns 15 minuts caminant. Generant d’aquesta manera ciutats i persones més sanes.

La clau serà, per tant, seguir repensant els territoris, amb les persones que els habiten, que en fan ús i que els coneixen, acompanyades per equips transversals d’economistes, enginyeres i enginyers, sociòlegs, metgesses, expertes en protecció civil i emergències… entre molts d’altres. Fins i tot arquitectes.

Un cop generats aquests espais, la feina ha de ser continua i continuada. Acompanyar els canvis en les necessitats, la introducció de la innovació, saber incorporar els elements disruptors, gestionar totes les etapes de la planificació, la de proposta, la del mentrestant, la de l’execució i la de  l’avaluació fins a arribar a la nova proposta. Formes de fer que van prenent forma en l’urbanisme de transició de, per exemple, el nou i renovat Pla 22@ nord i altres propostes d’innovació urbana.

Ací, però, hi ha un escull important, totes les lleis i normatives sobre ordenació  del territori són impossibles d’adaptar a aquesta nova manera de dissenyar o d’entendre l’urbanisme i, en eixe sentit, cal escoltar a veus com les de Maria Buhigas, que ja fa temps que en venen alertant d’aquesta manca de coherència, entre el que es vol fer i el que es pot fer.

En definitiva, caldrà que en un futur parlem d’espais més o menys vitals, més o menys resilients. Considerant espais més vitals i millors aquells llocs on es facilita teixir una xarxa relacional que ens ajude a desenvolupar-nos de manera sana, tan física com mentalment, en totes les nostres etapes vitals, en les tasques de cures i en les tasques remunerades. Uns barris i ciutats que siguen espai de trobada, espais segurs per a les víctimes, d’ajuda mútua, on les persones i la cura per les persones que més ho necessiten es posen al centre, però on també la ciutadania es coresponsabilitze i s’empodere. Com deia aquell savi teòric alemany, ciutats i llocs que aprofiten i d’on s’aprofite de cadascú i cada lloc les seues capacitats, i que donen a cadascú i a cada lloc segons les seues necessitats.

Però com de teories no ha menjat mai ningú, i sent realistes, com ho és París o ho ha estat Copenhaguen, caldrà anar pensant la planificació estratègica, territorial i urbanística en clau de rehabilitació i barreja d’usos, i de classes socials. Són exemples de bones pràctiques d’aplicació d’aquesta nova visió de la ciutat, el Pla d’Usos de Ciutat Vella, Projecte Les Rambles, El Pla dels Barris de Muntanya de Sant Boi o els estudis i avantprojectes del PDU Metropolità, el procés de Nova Agenda Urbana de Catalunya o l’Agenda Estratègica 10/30 de FGC, i també, cal dir-ho, el Procés Barcelona Demà. Compromís Metropolità 2030.