L’última oportunitat

Els fons Next Generation (NGEU) són excepcionals almenys per tres motius.

En primer lloc, pel seu volum. Estem parlant de 750 mil milions d’euros, una part en forma de subsidis i la resta en forma de crèdits. Si considerem només la part dels subsidis (437,5 mM€), representen el 2,5% del PIB de la Unió Europea. Com que la distribució no és proporcional, en el cas dels països mediterranis (i de l’Est), aquesta proporció és molt superior. Així, el subsidi que correspon a Espanya equival al 5% del seu PIB. Per valorar aquesta xifra pot ser útil recordar que el Pla Marshall va consistir fonamentalment en un subsidi per part dels EUA als països devastats per la 2a Guerra Mundial equivalent al 2% del PIB d’aquests. Estem parlant, doncs, que Espanya té l’opció de rebre l’equivalent a dos i mig plans Marshall.

Els fons són excepcionals perquè, amb l’excusa dels estralls causats per la COVID-19, en realitat estan dissenyats per fer política industrial

En segon lloc, els fons són excepcionals perquè és la primera vegada que la Unió Europea s’endeuta. És raonable que els estats del Nord es preocupin que els del Sud aprofitin els recursos per esdevenir més competitius, de manera que quan calgui retornar els fons, aquests no sols no necessitin cap altre rescat, sinó que siguin capaços de col·laborar-hi.

Finalment, els fons són excepcionals perquè, amb l’excusa dels estralls causats per la COVID-19, en realitat estan dissenyats per fer política industrial.

Les normes dels NGEU estableixen que els estats membres tenen tres anys (2021-2023) per comprometre els recursos que els han estat assignats, i que (amb l’excepció d’una petita part) aquests han d’haver estat invertits i justificats en un termini de cinc anys (fins agost de 2026). Si els NGEU tinguessin com a objectiu compensar els sectors més afectats per la crisi sanitària (hostaleria, restauració, cultura, etc.) i accelerar la sortida de la crisi econòmica, els terminis serien de mesos, i no d’anys.

L’hora de la política industrial

En els vint anys que van precedir a la pandèmia, i en termes de productivitat – producte per hora treballada – Europa s’havia ressagat respecte dels Estats Units, i l’Europa mediterrània (sobre tot Itàlia) s’havia ressagat respecte del conjunt europeu. Ara bé, de la productivitat depèn que es pugui finançar l’estat del benestar del qual tan orgullosos estem els europeus.

Al cor d’Europa aquest endarreriment s’identificava amb la dependència tecnològica (les innovacions en maquinari i programari informàtic, per exemple) i en la pèrdua de control sobre les empreses punteres europees.

En aquest context, els ministres d’indústria de França i Alemanya, reunits d’urgència  el dia 19 de febrer de 2019 (ara no ve a tomb recordar quin en va ser el desencadenant, però sí destacar que la data antecedeix en un any l’arribada de la pandèmia), van signar i fer públic un insòlit “Manifest per a una política industrial europea adient per al segle XXI” que suposava una esmena a la política que fins aleshores havia seguit la Comissió. Els ministres començaven sentenciant que “La potència econòmica d’Europa en les pròximes dècades dependrà molt de la nostra habilitat per mantenir-nos com una potència manufacturera i industrial” (perquè) “una indústria potent està en el cor d’un creixement sostenible i inclusiu”, que “el sector industrial del segle XX està canviant davant els nostres ulls degut a la digitalització” i que “si Europa encara vol ser una potència industrial el 2030, necessitem una autèntica política industrial europea”. Proposaven l’establiment de mecanismes públics per finançar inversions “massives” en innovació, adaptar l’esquema regulatori (per facilitar la intervenció pública i facilitar la cooperació entre empreses europees) i l’establiment de mesures efectives per protegir les tecnologies, empreses i mercats europeus.

Les dificultats a superar no eren poques, perquè la Unió havia fet molta política agrícola, però molt poca política industrial, i n’havia fet molt poca perquè sempre hi havia prevalgut el principi liberal de la protecció de la competència, que inclou la repressió de les intervencions públiques sobre els mercats (excepte els agrícoles). El pes de la Comissaria de la Competència és una manifestació clara d’aquest biaix.

La pandèmia ha proporcionat l’oportunitat per portar a la pràctica les propostes del manifest.

És significatiu que el 18 de maig de 2020 els governs francès i alemany fessin pública una “Iniciativa per a la recuperació europea de la crisi del coronavirus” consistent en quatre propostes. Les dues primeres eren lògiques en el marc de la pandèmia: l’establiment d’una estratègia de “sobirania sanitària” (per evitar els problemes de subministraments que s’havien patit amb mascaretes, respiradors i vacunes), i l’establiment d’un “ambiciós fons de recuperació” per ajudar els sectors i regions més afectats per la pandèmia. Les altres dues, en canvi, aprofitaven per tornar al “Manifest”: accelerar les transicions verda i digital i impulsar la “resiliència econòmica i industrial europees”.

Nosaltres

Si els ministres francès i alemany tenen motius per preocupar-se per la sobirania tecnològica europea, nosaltres tenim problemes més greus. Una sola dada és suficient per posar-ho de manifest: un de cada cinc catalans (un de cada quatre en el cas balear) d’entre 18 i 24 anys té com a màxim l’ESO. Aquesta proporció és d’1 a 9 a Portugal, 1 a 10 a Dinamarca i 1 a 15 al País Basc, proporció, aquesta última, que posa de manifest que el nostre problema té molt poc a veure amb el marc normatiu estatal. En canvi, el fenomen no és aliè a la qualitat del mercat laboral català (i mediterrani en general), caracteritzat per l’estacionalitat, la precarietat, l’atur, el frau laboral i els baixos salaris. En aquest context, el que ens cal no és sols que la nostra indústria faci un salt tecnològic, sinó, també, que guanyi pes en el conjunt. Dit d’una altra manera, que el turisme en perdi.

El que ens cal no és sols que la nostra indústria faci un salt tecnològic, sinó, també, que guanyi pes en el conjunt. Dit d’una altra manera, que el turisme en perdi

Quatre han de ser les nostres prioritats en la utilització d’aquests fons excepcionals:

• Impulsar la Formació Professional per dotar-nos d’una massa de treballadors joves preparats per ocupar quadres intermedis en la indústria.
• Continuar apostant per la recerca i apostar de debò per la transferència de tecnologia.
• Impulsar la transformació de sectors industrials madurs. Dos hi destaquen, l’automòbil i la indústria agroalimentària. Pel que fa al primer, ens cal que SEAT passi a produir vehicles elèctrics, que s’instal·li a Catalunya una fàbrica de bateries i apostar per la recerca aplicada en el vehicle autònom, i cal dir que l’IDIADA té un projecte molt ambiciós al respecte. Pel que fa a la indústria agroalimentària, cal aprofitar l’oportunitat per resoldre el problema de les dejeccions ramaderes sobre el subsòl.
• Impulsar l’aparició de sectors industrials nous, i aquí destaquen tot el relacionat amb la salut, els projectes del disseny del xip europeu d’altes prestacions que impulsa el BSC i el projecte de computació i telecomunicacions quàntiques que impulsa l’ICFO.

La meva generació no veurà una altra oportunitat com aquesta. El neguit, evidentment, és si la nostra classe política, capficada en aquest moment en altres urgències, serà capaç d’estar a l’altura.