Mapejar el monstre

Una ona negra està submergint Europa. L’extrema dreta o dreta nacionalpopulista ja governa en diversos països europeus, sense tenir present el que passa més enllà del Vell Continent amb Trump, Duterte o Bolsonaro. La Polònia de Kaczyński i l’Hongria d’Orbán ens semblaven excepcions, conseqüència del complex procés de transició cap a la democràcia del que havia estat el bloc postsoviètic. Però l’ona ja ha arribat a Mitteleuropa i a la vora del Mediterrani. Al desembre del 2017, a Àustria els populars de Kurz van segellar un pacte de govern amb el Partit de la Llibertat (FPÖ) de Strache, el successor de Haider. Sis mesos més tard, a Roma juraven el càrrec els ministres d’un executiu aparentment sui generis, el de la Lliga lepenitzada de Salvini i del Moviment 5 Estrelles, una formació populista pura. A partir d’aquell moment han sonat totes les alarmes.

En realitat, la nova extrema dreta fa anys que fa gols. El que succeeix és que fins ara no ens n’hem adonat o no ens n’hem preocupat gaire. A Holanda, el Partit per la Llibertat de Geert Wilders va donar suport el bienni 2010-2012 al govern de minoria del liberal Mark Rutte. El mateix va passar a Dinamarca amb el Partit Popular Danès a partir del 2001. El governador de Caríntia i líder de l’FPÖ, Jörg Haider, havia fet el mateix el 1999 a Viena, aixecant, aquesta vegada sí, una polseguera notable en tot el continent. I el 1994 Berlusconi va obrir les portes del govern italià a la dreta postfeixista de l’Aliança Nacional de Fini i la Lliga Nord de Bossi.

L’extrema dreta està recollint els fruits d’una feina que no és pas improvisada i s’ha accelerat d’ençà del 2008. Ja no es tracta dels grups neonazis que s’autoguetitzaven amb els caps rapats i les salutacions romanes. Aquests continuen existint, però a la vegada ha nascut i s’ha consolidat una extrema dreta 2.0 que ha sabut aprofitar molt més que l’esquerra la crisi multinivell que hem patit en l’última dècada. Una crisi econòmica, social, política i cultural que ha tingut, i continua tenint, trets diferents segons el país, però també unes característiques comunes.

El retorn a l’Arcàdia feliç

Davant la por d’un món que està canviant molt ràpidament, aquestes formacions proposen tornar a una suposada Arcàdia feliç, oferint seguretat i protecció als ciutadans. De cara a la globalització, la desindustrialització, la robotització i la immigració parlen de sobirania nacional i welfare chauvinism, un Estat del benestar només per a nadius. Defensen les tradicions nacionals, els valors patriòtics, la família. Ataquen el multiculturalisme, causa de tots els mals representats per la trilogia: l’islamisme, el feminisme, l’eurocràcia. És cert que hi ha diferències entre ells: els nacionalpopulismes del nord no carreguen gaire contra els drets civils o l’avortament; els del sud i de l’est, més catòlics, sí. Wilders i el danès Thulesen Dahlno són Orbáno Abascal, però és més el que els uneix respecte al que els diferencia.

Tot s’ajunta en un discurs que simplifica la complexitat de les nostres societats. La immigració és presentada com una invasió, encara que les dades ens mostren que no és així. Es tracta, ni més ni menys, de l’actualització d’una de les moltes teories del complot, la de la gran substitució, que des dels cercles de la Nouvelle Droite francesa d’Alain de Benoist ha arribat al gran públic, afavorida per les xarxes socials. Aquí s’uneix el leitmotiv del perill jueu, avui representat per Georges Soros, encara que la majoria de partits d’aquesta extrema dreta 2.0 té bones relacions amb Israel, considerat el baluard occidental al món àrab. Vegeu la recent visita de Salvini a Netanyahu. Res és nou, encara que sí que ho és la seva vestimenta. Tot es recicla, a vegades se li canvia el significat, ja que, com explicava Ernesto Laclau, els significants poden ser buits.

L’extrema dreta feia anys que sembrava. En la darrera dècada ha trobat el terreny adequat perquè les llavors germinessin: pèrdua de confiança en els partits i les institucions, debilitament dels cossos intermedis, por a la precarització d’unes classes mitjanes empobrides… Es tracta de les conseqüències del mal tancament de la Guerra Freda i de la gestió del procés de globalització neoliberal, al capdavall. D’aquí ve l’ona actual que ha portat l’extrema dreta 2.0 als parlaments de tots els països europeus, exclosos Portugal, Luxemburg i Irlanda. Mai un partit d’extrema dreta havia entrat al Bundestag: Alternativa per a Alemanya té ara 91 diputats. A Dinamarca, Finlàndia i Noruega els nacionalpopulistes estan ja al govern. A diferents països de l’Est, també. No cal recordar els 10,6 milions de vots obtinguts per Marine Le Pen a la segona volta de les presidencials franceses del 2017. I des del passat mes de desembre, Espanya s’ha “europeïtzat” també. Podríem continuar: la llista és llarga.

A tot això s’ajunten dos factors especialment rellevants. D’una banda, la radicalització de la dreta conservadora i liberal que, a banda de casos aïllats, compra part del relat de l’extrema dreta i arriba a aliars’hi i obrir-li així les portes dels governs. El cas austríac és paradigmàtic, així com ’espanyol amb l’acord de les tres dretes a Andalusia. D’altra banda, les relacions o aliances que s’estableixen en l’àmbit internacional. Vegeu, per exemple, el cas de Salvini i Le Pen o, sobretot, la xarxa teixida per l’exconseller de Trump, Steve Bannon, amb la plataforma The Movement. El paper dels lobbys ultres, a partir de l’integrisme catòlic, són crucials per al seu finançament, com també la capacitat de compartir el saber fer de la propaganda on-line que està jugant un paper clau. I no oblidem el paper de la Rússia de Putin.

Democràcies il·liberals

És cert que els nacionalismes solen xocar: la història ho demostra. Mai no va existir una veritable Internacional feixista a l’Europa d’entreguerres. Però també és cert que tots aquests moviments d’ultradreta comparteixen uns mínims comuns denominadors. I un objectiu: instaurar unes democràcies il·liberals, en l’expressió encunyada pel primer hongarès Viktor Orbán. De moment amb això en tenen prou. Sobretot de cara les eleccions europees del mes del maig vinent. Aquesta serà la batalla campal.