Els mitjans i el crit per la finestra

Directora d’Estratègia d’eldiario.es. Col·labora amb The Washington Post. El curs 2017-2018 fou Nieman Fellow a la Universitat de Harvard, i ha dirigit seminaris sobre mitjans i polarització a l’Institut de Política de la Universitat de Chicago

Fa unes setmanes vaig sortir de veure l’obra Networkamb una sensació d’inquietud. És una sàtira sobre la televisió i està basada en la pel·lícula homònima de 1976.

La incomoditat es percebia al públic del teatre de Broadway, a Nova York, on es representa. El xou va acabar amb crits i certa tensió entre el públic per un vídeo on també surt Donald Trump. Una dona es va acostar a un tècnic que manipulava una taula de mescles per queixar-se que els trets en una altra escena tenien un so massa realista.

La incomoditat venia sobretot de dues hores de ziga-zagues sobre els mitjans i el públic amb el poderós Bryan Cranston en el paper del presentador de televisió Howard Beale, primera víctima de les audiències i després mestre en dirigir-les. A l’escena més famosa, també de la pel·lícula, el presentador anima els televidents a treure el cap per la finestra i a cridar sense més “estic molt emprenyat i ja no aguanto més” (l’alleujament prexarxes dels setanta). La majoria del públic que hi ha al teatre acaba corejant el crit com a part de l’espectacle.

La realitat abans de les xarxes

Als ulls novaiorquesos, Network sembla una paròdia dels presentadors conservadors de Fox News i potser de la televisió per cable en general abans que existís, però l’obra acaba en un inesperat cant contra les “creences absolutes” també del públic, que fins llavors riu amb cert aire de superioritat.

Network ens posa davant del mirall abans que ens puguem refugiar en l’excusa de les xarxes com a ens abstracte amb la seva pròpia dinàmica aliena a la societat i a la responsabilitat personal. La provocació de l’enuig, la creació de fantasmes amb problemes sobredimensionats o inexistents, la perpetuació dels clixés racistes o misògins i l’explotació de l’enfrontament per aconseguir més audiència i més vots ja es trobaven entre nosaltres abans que arribessin “les xarxes”.

Si bé és cert que la dimensió, l’accés i el llenguatge de les xarxes (seguidors, amics, trolls) han multiplicat l’impacte dels missatges, els han omplert de mentides i han diluït el paper dels periodistes, la responsabilitat dels mitjans encara és més gran. L’elecció entre ser un agitador o un referent és constant i té conseqüències.

La tasca del periodista és triar i donar context a què es diu, qui ho diu i per què; si no, és millor callar i no afegir soroll

Així és als Estats Units, on el president mina diàriament les institucions no partidistes, i així és a Espanya, on el deteriorament del debat públic és alarmant. L’ascens d’un petit partit d’ultradreta no és més que una altra conseqüència d’un ambient intoxicat sovint de forma artificial.

La crisi existencial del model de negoci i el paper de la premsa en un món més fragmentat han engendrat a alguns exemples esgarrifosos en mitjans encara enlluernats pel clic barat, els diners que mou la televisió o la proximitat a un poder polític cada vegada més feble.

El joc a favor dels que qüestionen els principis bàsics de la democràcia es fa a força de crear metàfores altisonants als titulars, deixar que els columnistes facin passar falsedats per dades i en presumeixin, i corejar, seguint els polítics, l’última declaració de qualsevol que tingui un micròfon o una piulada a mà. No n’hi ha prou amb posar cometes a qualsevol bestiesa.

La tasca dels periodistes, si no volem ser uns arengadors més, és escollir i donar context a què es diu, qui ho diu, per què ho diu. Si no som capaços de fer ho, és millor callar, no afegir més soroll. Per contrast, la bona tasca dels que compleixen amb la seva funció de servei públic també s’aprecia més. Sovint, es tracta d’una cosa tan fàcil com no donar cobertura a cada declaració provocadora només perquè crida l’atenció i no perquè tingui un pla al darrere o perquè vingui d’algú rellevant.
El lingüista George Lakoff, autor de Do not think of an elephant!, va aconsellar el 2016 no seguir Trump en cada ocurrència. Com ell explica, si dius a algú “no pensis en un elefant”, solament provocaràs que el teu oient o lector pensi… en un elefant. La negativa d’alguna cosa l’enforteix només pel fet de mencionar-ho.

A la pràctica, l’equilibri és més difícil d’aconseguir, sobretot quan “l’elefant” és el president. Però fins i tot en aquest cas, els mitjans han après a no cobrir cada tuit de Trump i a assenyalar amb tacte les seves mentides. Una tècnica, per exemple, és el que Lakoff anomena “sandvitx de veritat”: començar amb el fet real, incloure la mentida sobre aquest fet i explicar després per què no és veritat el que diu el polític que sigui. Triar i donar context hauria de ser més fàcil quan el mentider és un polític marginal.

Les minories sorolloses aprofiten la mandra i el desassossec de la majoria per entrar en debats que són secundaris per a la vida i poden portar a atacs personals. L’espai públic sí que hauria de ser central en la vida dels mitjans.

Al maig del 2018, la professora Whitney Phillips va publicar un informe que incloïa desenes de recomanacions per no caure en el parany dels qui aspiren a atreure l’atenció dels mitjans i utilitzar-los com a altaveu. “Els periodistes no només són part del joc”, deia Phillips en vigílies de les eleccions legislatives dels EUA. “Els periodistes són el trofeu i s’haurien de preguntar sempre com els estan utilitzant, com encaixen en la història i com poden minimitzar els danys”.

Potser perquè he passat els dos últims anys en contacte amb estudiants universitaris, tinc l’esperança que part de la tensió que està creant monstres es resolgui amb els joves que venen. La generació postmilenial, nascuda entre el 1997 i el 2012, veu menys la tele, sap detectar millor els rumors i és escèptica sobre la barreja de fets i opinió. Ha crescut en una societat més variada i igualitària.

L’esperança és que aquests joves siguin més difícils de manipular pel polític que vol fer marxa enrere en la història o pretén inventar una idea de puresa nacional, i pel periodista que pensa que podrà reconquerir els lectors i oients perduts si aconsegueix que treguin el cap per la finestra a fer un crit… o penjar una bandera.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo

Subscriu-te al butlletí d’El món de demà i rep cada quinze dies el nostre sumari d’articles.