Sobreviure al populisme

Jordi Feixas i Roigé
Doctor en Filosofia, professor de batxillerat i col·laborador habitual de La Vanguardia Digital. Estudia la història de la filosofia moral i política

Com un fantasma contrari a aquell que anunciaven Marx i Engels el 1848, un moviment populista i conservador recorre Europa. Oposició al cosmopolitisme, defensa de la nació i de la tradició, resistència als canvis morals proposats per l’esquerra (i gairebé sempre assumits pel centredreta), proteccionisme contra el lliure mercat i fortes reticències davant de la immigració. Aquests són alguns dels seus pilars.

La preocupació per aquest fenomen ens porta a preguntar-nos com la democràcia liberal pot resistir l’escomesa del populisme. I potser si intentem comprendre’l, tindrem alguna possibilitat d’aconseguir-ho. Ara bé, en el nostre esforç hauríem de tenir present que les paraules sovint diuen més de nosaltres que no pas d’allò que provem d’entendre.

Miopia davant el populisme

Així, com a europeus, el fantasma dels horrors del segle XX sembla mantenir-nos en tensió davant del nacionalisme o la defensa emfàtica de les tradicions, com si el conservadorisme fos un camí directe vers el feixisme o un pas enrere en el progrés de la humanitat. Aquestes consideracions són comprensibles, però estan tan injustificades com la suposició que tot defensor de la llibertat il·lustrada està destinat a caure, finalment i per lògica del pensament, en els terrors del comunisme.

Alguns han pensat que l’hegemonia recent del pensament liberal il·lustrat, amb la seva insistència en la llibertat, l’autonomia, la ciutadania universal, la solidaritat entre els pobles i la idea de progrés, explica tant el sorgiment com la citada miopia davant del populisme. La defensa dogmàtica d’aquestes idees hauria provocat un oblit intolerable per l’ésser humà perquè negaria les realitats més tradicionals, particulars i pròpies que donen sentit moral i seguretat a les nostres vides. A conseqüència d’aquest oblit, compartit àmpliament per unes elits qüestionades durant la darrera crisi econòmica, hauria nascut com a reacció una apel·lació al poble en contra d’uns líders els projectes dels quals fa temps que van deixar d’afavorir la majoria.

Per altra banda, els que no comparteixen aquestes reivindicacions acusen de populista allò que, des d’una òptica progressista, sembla un retrocés provincià que flirteja amb els terrors passats i que hauria de ser purgat de tota democràcia avançada. Allà on no arriben els arguments apareix l’insult i, amb ell, l’augment de la radicalitat i de la cohesió dels qui són insultats.

Des d’una altra òptica, els relats del nostre imaginari polític ens recorden els perills que amaguen les seduccions a les quals el poble pot sucumbir, especialment quan una part de les elits incentiva de forma irresponsable determinades passions. Des de Plató fins a l’experiència dels feixismes, passant per Madison o Mill, la nostra tradició ens adverteix del gran problema de la democràcia: la seva tendència a tiranitzar a través de l’opinió majoritària i, fins i tot, a caure sota la influència del carisma perillós d’un líder que promet solucions fàcils i acaba sembrant horrors.

El gran problema de la democràcia és la tendència a tiranitzar a través de l’opinió majoritària

Si les dues línies de reflexió anteriors són correctes i les complementem, el primer pas per sobreviure al populisme conservador potser podria ser acceptar-lo com allò que és: part indissociable i en gran mesura legítima de tot sistema democràtic. Mentre hi hagi humans, hi haurà amor cap a allò propi perquè ens desenvolupem a l’interior de tradicions i institucions particulars que configuren els nostres imaginaris morals. Aquest és l’oblit intolerable de bona part de la classe política i cultural actual i especialment d’aquells qui, rendint-se a la pressió intel·lectual imperant, han deixat no sempre en les millors mans el destí de la reivindicació conservadora.

Equilibri respectuós

Fet i fet, hauríem d’acceptar que l’aspiració a l’autonomia o a la llibertat és tan humana com l’aspiració al reconeixement o a la pertinença i que, per tant, estem condemnats a viure equilibrant les pulsions d’un ésser humà que és, substancialment, un ésser paradoxal. A la vegada, això sembla requerir dues coses. La primera, la presència d’elits polítiques i intel·lectuals capaces d’explicar el pensament conservador com a pensament legítim que és, i fer-ho sense els radicalismes gestuals d’alguns oportunistes. La segona, l’acceptació del fet que les condicions de possibilitat d’una democràcia liberal són el diàleg, el respecte i la no-violència.
 Per això, els nostres fonaments polítics s’haurien de situar solament en allò que genera un veritable consens i la resta d’idees haurien de ser acceptades en un debat la tranquil·litat i qualitat del qual és responsabilitat d’aquells que el lideren.

Tota comunitat política necessita absoluts sobre els quals erigir-se. Com a occidentals, hauríem de reclamar aquells valors compartits tant pels liberals com pels conservadors i que ens han donat les millors èpoques que hem conegut. Entre aquests valors hi ha la tolerància vers tota persona excepte l’intolerant i un sistema legal de llibertats individuals que permeti la discussió pacífica d’idees i el reconeixement de tota forma de vida que no atempti contra ella. Perquè, encara que la democràcia liberal no fomenti el millor tipus de vida, convé recordar que és l’únic règim que permet practicar aquest tipus de vida en equilibri respectuós amb d’altres opcions.

Diàleg responsable

Igualment, conviure amb el populisme és ser conscient que les nostres democràcies liberals van ser dissenyades amb vista a allò que els clàssics consideraven règims mixtos. Com que sabien que no hi hauria mai cures definitives als problemes humans, la moderació clàssica es va traduir en un sistema amb elements democràtics i aristocràtics en un equilibri que frenaria les tendències perilloses de tota unió política. La combinació d’un poble capaç d’avaluar i una elit responsable de liderar era la millor opció per contenir els riscs inherents a la gestió dels afers humans, des de la tirania de la majoria a la potencial corrupció que va lligada a tota proximitat amb el poder. Defensar una aproximació com aquesta a les coses polítiques és ser republicà.

Per tant, si som republicans hauríem de defensar que el conservadorisme convisqui legítimament amb els ideals progressistes i exigir la presència d’una elit ben preparada que lideri un diàleg responsable i allunyat dels perills de la radicalització majoritària. Per fer-ho, bo i tenint present que ser animals polítics implica viure problemàticament, el millor pal·liatiu possible sembla ser el de sempre: una bona educació. Una educació científica, literària, històrica, filosòfica i moral que fomenti la capacitat de debatre amb tanta pluralitat com pugui suportar el nostre consens bàsic, i amb la moderació i responsabilitat pròpies d’aquells que s’esforcen, permanentment, per equilibrar esperança i realitat.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo