Operació de reversió

Pare de l'Institut Pau Claris

La Segregació Escolar és una guetització injustificada des del punt de vista estadístic i contra la qual el nostre ordenament juridic estableix mecanismes de defensa i correcció. Tots els estudis indiquen que l’èxit del sistema depèn del repartiment equitatiu dels recursos i d’una composició social equilibrada. El cas del Pau Claris ens permet afirmar que el canvi de mirada del conjunt dels actors, l’aposta per la positivació de la diversitat social inherent i creixent en els nostres barris i ciutats, enlloc de ser una trava per al desenvolupament del procés educatiu pot esdevenir, fins i tot, una oportunitat il·lusionant.

Compromís de les famílies

Quan el 2013 ​quatre mares de l’Escola Pere Vila (l’escola de primària que comparteix recinte amb l’Institut al Passeig Lluís Companys) comencen a buscar còmplices per obrir un camí cap al Pau Claris posen de manifest un problema de Segregació Escolar enquistat: la població immigrant s’hi havia concentrat de manera desproporcionada fins a l’extrem que el centre acabà per assumir un rol d’acollida incompatible amb les expectatives acadèmiques de la població autòctona de la zona. La crida d’aquestes mares del Pere Vila tingué una resposta immediata: amb una reunió informal a peu de carrer n’hi va haver prou per encendre la metxa d’un grup integrat per representants de les AMPA de les escoles adscrites a l’institut (escola Pere Vila, escola Cervantes, escola Baixeras, escola del Parc de la Ciutadella, i escola Fort Pienc) que s’anomenà “Amics del Pau Claris” -en un gest d’empatia vers un centre descartat de facto per les famílies de la zona.

Ens vam esforçar per evitar estigmatitzacions indegudes, impròpies i contraproduents. Volíem recuperar un institut per al barri i sabíem que l’objectiu era una aula en la qual el grup fos estable i tingués continuïtat.

El cercle viciós en el que havia caigut l’Institut Pau Claris era una derrota multidimensional per a moltes famílies que històricament havien assumit el compromís d’escolaritzar els fills en escoles del barri. Primer perquè es trencava la continuïtat en el pas a la secundària, fins i tot a nivell pràctic i de la logística familiar. Però també a nivell simbòlic i emocional: aquest esforç i l’aposta per contribuir a la normalització de l’escola de proximitat, formant-ne part estable i barrejada amb els fluxos que anaven incorporant-s’hi, es veia interrompuda per una dinàmica social de rebuig i desconfiança vers el centre, en la que la nul·la presència de població autòctona representava una disfunció. Però la pèrdua anava molt més enllà: significava la derrota de moltíssimes polítiques públiques de suport a la cohesió que durant dècades s’havien anat implementant. Semblava que hi havia barreres impossibles; i aquesta iniciativa ciutadana ho va desmentir.

Els “Amics del Pau Claris” foren una agrupació conjuntural en la que l’Administració (el Consorci d’Educació de Barcelona) llegí una oportunitat per ajudar a normalitzar una oferta que, si bé responia a una lògica de distribució territorial de l’alumnat, havia esdevingut nul·la a efectes pràctics: les famílies de les escoles adscrites l’havien desestimat històricament en l’elecció de les seves preferències.

La implicació de les famílies fou clau en el canvi de tendència. El compromís amb la normalització del centre obligava a formar-ne part activa ineludiblement, contribuint a naturalitzar-ne la representació autòctona i estable. Perquè una de les característiques de la població flotant és, precisament, la seva mobilitat. Llegírem la desguetització com un objectiu i el consens sobre la qualitat el trobàrem en el combat de la inestabilitat.

La inestabilitat és la nota dominant en una aula en la que cada dia hi entra un alumne nou (-vingut) i un altre se’n va. Aquest fenomen, la “matrícula viva” en argot del sector, impossibilita, de facto, la normalitat acadèmica. Són, podríem dir, causes exògenes que afecten la vida del centre i la qualitat de l’ensenyament. Els “Amics del Pau Claris” van conjurar-se per incidir en aquest dèficit estructural. I el consens amb les parts, el Consorci d’Educació de Barcelona i el propi equip de direcció del centre va ajudar a confirmar la centralitat del repte. El debat va quedar circumscrit en aquest únic factor: podríem ajudar a proporcionar estabilitat i a la conseqüent normalització de la vida del centre?

Vam esforçar-nos per evitar estigmatitzacions indegudes, impròpies i contra-produents. Volíem recuperar un institut per al barri i sabíem que l’objectiu era una aula en la que el grup fos estable i tingués continuïtat. Amb les famílies que escolaritzaven els seus fills a les escoles (adscrites) de la zona podia assolir-se fàcilment i en això ens concentràrem, compartint el repte amb totes aquelles persones que s’acostaren a conèixer i participar de la iniciativa.

Aquesta història, que vista així és envejable, tant pel repte com per l’èxit aconseguit (l’Institut Pau Claris ha passat de menys de 20 sol·licituds en la pre-inscripció del curs 2015/16 a 109 en la del curs 2019/20), pivota sobre el compromís implícit del sistema, previst per donar resposta a les necessitats educatives del conjunt; però sobretot de les famílies que assumiren l’hetrogeneitat cultural dels seus barris i vincularen la qualitat amb la normalitat i amb la confiança en el compliment dels objectius generals i del projecte del centre.

Aprenentatge i convivència

Fa poques setmanes, a l’article “Quan la classe mitjana pren l’escola pública“, Xavier Bonal assenyalava que la clausura social esdevé motor de disfuncions del sistema públic d’educació. Feia referència a dinàmiques socials de tancament, de blindatge i protecció respecte de la diversitat, que han entrat en joc en el cor del sistema públic, obrint així la segregació social en el marc escolar general amb l’establiment de classificacions entre centres educatius.

El cas del Pau Claris el desmentiria, en el sentit que el consens del procés de des-Segregació n’assumia explícitament l’heterogenitat, i impedia aquestes formes de bloqueig i clausura social. Guanyar-nos l’Institut tenia premi, sobretot, perquè ens permetia confirmar l’èxit d’un sistema preparat per l’aprenentatge i la convivència, lliurant-nos d’amenaces socials infundades i generadores de desconfiança: els nostres barris es construeixen (també) des de l’Institut i anant-hi, formant-ne part, naturalitzant-hi la presència per continuar veient i construint els nostres carrers, lliures i diversos.

Tanmateix, les paraules del Xavier Bonal ressonen com una amenaça latent perquè, efectivament, estem parlant d’una excepció feliç en la que tots els protagonistes van llegir l’oportunitat en termes d’espai públic, des de l’equip docent que sempre havia atès la població flotant, adaptant-s’hi i procurant aportar-li una oportunitat; passant per les diverses administracions, que anaren dissenyant estratègies d’acompanyament de les conjuntures del centre; i sobretot des d’unes famílies que només demanaren normalitat.

Sovint el debat sobre factors metodològics ens distreu respecte del veritable sentit del sistema educatiu, que en tant que aposta estructural de les nostres societats estableix legalment els seus objectius i fa una provisió de recursos enfocats a l’èxit col·lectiu. Les expectatives acadèmiques individuals estan suportades per un marc general sostingut pel consens inclusiu de la igualtat d’oportunitats. Sense l’assumpció de l’heterogenitat i la complexitat de les nostres ciutats i la seva barreja efectiva en el marc del sistema educatiu ens veuríem abocats al desconeixement de l’entorn immediat i al creixement de les dificultats de convivència. El cas de l’Institut Pau Claris és el d’un compromís dels seus actors amb el seu entorn immediat i amb la funció pública de la institució escolar.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo

Subscriu-te al butlletí d’El món de demà i rep cada quinze dies el nostre sumari d’articles.