Un Pacte contra la injustícia educativa

Professor del Departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i Director del Grup de recerca "Globalització, educació i polítiques socials"

La segregació escolar ha augmentat pràcticament a totes les ciutats europees en el transcurs dels darrers anys, i en alguns casos ho ha fet de manera accelerada. La  interacció de diversos factors ha generat unes dinàmiques d’escolarització que han afavorit la concentració de grups socialment homogenis –tant en les fraccions socials altes com baixes de l’estructura social- als centres escolars.

Entre les causes d’aquest increment s’ha d’assenyalar evidentment l’augment de la segregació residencial, la qual ha crescut notablement amb la crisi econòmica. Tant o més important que això, però, són els factors que tenen a veure amb els sistemes de provisió i amb els models de política educativa dels diferents països. Un informe recent de la OCDE[1]destaca, per exemple, que aquells sistemes que basen menys l’assignació de centre escolar en criteris residencials són els que presenten índexs de segregació socioeconòmica i acadèmica més elevats, o que els sistemes que afavoreixen la competència entre centres per a l’atracció d’estudiants són també els que presenten els nivells més alts de segregació escolar.

Responsabilitats polítiques

Al costat dels factors urbans i de models de provisió educativa, cal observar també quins instruments activen els diferents governs nacionals, regional o locals a l’hora de combatre la segregació escolar. Les mesures aquí també són diverses. Mentre que els EUA van posar en marxa des dels anys seixanta polítiques de busing per assegurar l’equilibri en l’escolarització entre districtes amb composició social i ètnica molt desigual, a les societats europees els intents d’aconseguir una escolarització més equilibrada s’han cercat sobretot a través de la política educativa.

L’augment o l’estancament de la segregació escolar a la majoria de països europeus els darrers anys fa evident que les polítiques desplegades pels governs han estat tímides o inefectives

D’una banda, hi ha sistemes en els quals es prioritza l’assignació de centre escolar per proximitat –França, Noruega- mentre que altres permeten nivells més elevats d’elecció escolar a les famílies –Anglaterra, Espanya, Itàlia, Holanda–. D’altra banda, hi ha sistemes que busquen sobretot igualar les condicions de provisió de l’oferta educativa per reduir l’efecte potencialment segregador de l’elecció –Finlàndia-, n’hi ha que atorguen molta autonomia als centres escolars i alhora intenten incentivar-los amb recursos suplementaris per atraure a estudiants socialment desafavorits –Anglaterra-, i n’hi ha que no fan res de tot això –Bèlgica, Holanda.

Un altre gran capítol de diferenciació entre polítiques educatives s’observa en el caràcter més o menys integrador dels itineraris escolars dins dels sistemes. Mentre que els sistemes comprensius de tronc curricular comú poden assegurar nivells més elevats de barreja social i acadèmica a les escoles –Espanya, Finlàndia, França- els sistemes que practiquen el tracking des d’edats primerenques generen una elevada segregació acadèmica i social (Bèlgica, Holanda, Alemanya, Àustria).

Finalment, cal no oblidar que els propis centres escolars juguen un paper important en els processos de segregació escolar. La discriminació activa, la passivitat, la recerca d’exclusivitat o la indiferència són actituds que, en un sentit o altre, poden facilitar o dificultar les dinàmiques de segregació. La determinació amb la qual els poders públics actuen evitant la selecció adversa és també un element que diferencia els sistemes educatius i que pot conduir a nivells més o menys elevats de segregació escolar per la via de la selecció de l’alumnat.

L’augment o l’estancament de la segregació escolar a la majoria de països europeus els darrers anys fa evident, en tot cas, que les polítiques desplegades pels governs han estat tímides o inefectives. Hem assistit sobretot a mesures que han reforçat la capacitat d’elecció de centre per part de les famílies i que han tendit a reforçar la polarització social i acadèmica.

La situació de Catalunya

A Catalunya la situació no és particularment reeixida. Dos informes del Síndic de Greuges sobre la situació de la segregació escolar a Catalunya publicats el 2008 i el 2016 ens mostren una situació preocupant pel que fa a la desigualtats en l’escolarització de l’alumnat estranger. Aquests informes fan evidents que, en el marc normatiu actual, els marges d’actuació política que poden desplegar-se per reduir la segregació escolar no són pocs i sí àmpliament desaprofitats. La passivitat del Departament d’Ensenyament en aquest àmbit ha estat evident, com ho demostra el fet que de les mesures que proposa el darrer informe del Síndic pràcticament un 80% són polítiques de competència autonòmica (i no de política local).

La reproducció de la segregació escolar s’ha produït més per omissió que no pas per acció. L’absència de sistemes adequats de detecció de l’alumnat amb necessitats específiques d’escolarització, la manca de mesures que obliguin als centres a augmentar les places reservades per aquest alumnat, una planificació educativa més basada en el seguiment de la demanda que en la satisfacció de necessitats educatives, decisions sobre les ràtios escolars que han estat sobretot respostes a pressions de famílies, la manca de control sobre algunes quotes abusives d’alguns centres concertats o l’absència de control del frau en el procés de preinscripció escolar són algunes de les omissions més sonades de la política educativa autonòmica.

Al costat d’aquesta notable inacció, hem observat com alguns municipis han tingut la valentia política d’enfrontar el problema i desplegar mesures –no sempre populars- per tal de reduir la desigualtat educativa. Curiosament, en els casos de més determinació municipal en desplegar polítiques de desagregació, normalment els ajuntaments han tingut al Departament com a aliat i la coresponsabilitat ha facilitat l’adopció de mesures: noves zonificacions escolars, canvis en la reserva de places, criteris de distribució de la matrícula viva, etc.

El nou Pacte contra la segregació escolar impulsat des del Síndic de Greuges i recolzat per la majoria d’actors de la comunitat educativa i pels poders públics és una oportunitat per a corregir el que no s’ha fet durant anys. Per a que el Pacte tingui èxit cal sens dubte augmentar el termòmetre de valentia política de les administracions. Evidentment, cal cercar el màxim consens entre els diferents actors de la comunitat educativa, però cal també que el full de ruta distingeixi entre drets i privilegis i posar el principi d’interès públic al davant. La igualtat d’oportunitats educatives esdevé una fal·làcia si no va acompanyada de la igualtat en les condicions d’escolarització i aprenentatge, i la segregació escolar és un llast generador d’injustícia educativa. Hi ha marge doncs, però cal activar-lo de manera decidida. I això sí que no pot esperar.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo

Subscriu-te al butlletí d’El món de demà i rep cada quinze dies el nostre sumari d’articles.