Un treball més humà per a una Europa social

És professora de Dret del Treball a la Universitat de Castilla-La Mancha i experta en desenvolupament econòmic i treball decent de la COTEC

Quan explico als meus alumnes de Dret del Treball alguna institució que, com les garanties per als treballadors en cas d’acomiadament col·lectiu o el dret de les dones al mateix salari en cas de treball d’igual valor, deriven directament del dret de la Unió Europea, sempre miro de destacar aquest aspecte. Ho subratllo amb vista a crear-los consciència que una part dels drets que avui conformen les nostres normes laborals procedeix d’Europa. Hi ha moltes altres actuacions beneficioses per a centenars de treballadors que també en procedeixen: bonificacions per a la contractació de joves desocupats que s’abonen per la Garantia Juvenil o programes de contractació i formació d’aturats que s’implementen arreu d’Espanya i es paguen a càrrec del Fons Social Europeu.Tots aquests avantatges són mostra d’un mercat de treball europeu embrionari, que amb prou feines percebem, però que són aquí, tant com hi són les sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que han reconegut, entre d’altres, el dret de les dones del nostre país que treballen a temps parcial a no ser discriminades en les pensions. Per alguna raó, tots aquests avantatges de la nostra pertinença a la Unió Europea segueixen sent desconeguts, i la ciutadania no és conscient que en gaudeix gràcies a polítiques que es decideixen a Brussel·les.

Europa amarga

No obstant això, durant la crisi econòmica que va viure Espanya a partir del 2008, la ciutadania sí que es va adonar de la cara més amarga d’Europa. La política de consolidació fiscal que es va imposar del 2010 ençà per provar de sortir de la crisi va resultar en retallades significatives de la despesa social i la pèrdua de drets i serveis públics. No es tracta ara de relatar totes les retallades i les reformes que es van succeir durant els anys en què va imperar la política d’austeritat, tot i que segurament els lectors recorden la baixada de sous dels empleats públics, la pràctica desaparició dels ajuts per a l’educació de zero a tres anys i la dependència, les reformes laborals o el rescat als bancs, que ens ha costat una quantitat gens menyspreable d’euros que, segons sembla, no recuperarem mai. Tot això –aquí la ciutadania sí que n’ha estat plenament conscient–, ha contribuït a crear una imatge negativa de la Unió Europea i un cert desinterès pel somni europeu que sempre vam tenir els espanyols i altres pobles per als quals Europa va ser sempre símbol de democràcia i prosperitat.

No crec que el renaixement dels populismes o l’entrada de l’extrema dreta en gran part dels parlaments europeus —o el brexit mateix— siguin del tot aliens a aquesta imatge una mica despietada que la Unió Europea va desplegar durant la crisi econòmica. Estic convençuda que hi ha milions de persones que es van sentir profundament desemparades per les institucions europees quan estaven patint en carns pròpies les conseqüències de la crisi i que això ha provocat que abracin opcions polítiques que es presenten (encara que distin molt de ser-ho) com la salvació o el remei de tots els mals. Amb tot, la pitjor de les conseqüències ha estat que això ha creat una imatge esbiaixada de la Unió Europea, com una institució massa atenta als mercats i no a les persones; com un mercat econòmic, però no un espai social.

Sense drets laborals i de protecció social, la integració europea es construeix sobre peus de fang i suscita desafecció

Aquest espai es reconeix en el pilar europeu de drets socials,1 aprovat a Göteborg el 17 de novembre de 2017, el qual suposa el primer intent, després de la crisi econòmica, de recuperar la imatge social i les polítiques socials en l’àmbit de la Unió Europea. Al preàmbul llegim que cal “fer front de forma prioritària a la inseguretat econòmica i social” i “crear un futur econòmic prometedor per a tothom” o que la Unió Europea ha renovat el compromís de “treballar a favor d’una Europa social” i que “aquest compromís es basa en els principis del creixement sostenible i la promoció del progrés econòmic i social”. Això es fa “per donar suport a la construcció europea del segle XXI” i perquè cal “fer més èmfasi sobre els resultats socials i d’ocupació per augmentar la resiliència i consolidar la Unió Econòmica i Monetària”. En l’argot europeu, això equival a reconèixer que, sense drets socials i sense tenir en compte els efectes sobre l’ocupació i la cohesió social de les polítiques econòmiques, el mateix avanç de la Unió Europea perilla per manca de legitimitat.

El canvi de rumb més significatiu, però, és potser que els drets laborals i de protecció social es col·loquen al centre d’aquesta recuperació del pols social en la construcció europea. Al pilar social es reconeix que “els treballadors tenen dret a percebre salaris justos”, que “s’han d’evitar les relacions laborals que provoquin una condicions de treball precàries”, que els “treballadors tenen dret a un tracte just i equitatiu pel que fa a les condicions de treball i d’accés a la protecció social” o que “tota persona que no tingui recursos suficients té dret a unes prestacions de renda mínima adequades que en garanteixin una vida digna”. És clar que es tracta de declaracions, i també que segueix regint el principi de subsidiarietat que aprima les competències socials de la Unió Europea, però aquests reconeixements poden esdevenir peces per a armar un model de mercat de treball europeu més just i d’acord amb un temps nou, en què el desafiament de la tecnologia, de la sostenibilitat ambiental i del canvi demogràfic truca a les portes de la Unió Europea.

Això sembla estar fructificant en la proposta de Directiva sobre condicions de treball transparents i previsibles2,  amb què pretenen establir “els drets mínims aplicables a tots els treballadors de la Unió”, inclosos els de l’economia digital que són considerats autònoms sense ser-ho. Això és igualment present en els debats sobre la implantació d’un salari mínim europeu o l’establiment d’una assegurança d’atur europea, en la Recomanació del Consell sobre l’accés a la protecció social dels treballadors per compte d’altri i per compte propi o en la creació d’una Autoritat Laboral Europea. Fet i fet, aquestes accions de la Unió Europea semblen voler demostrar que finalment ha comprès que, sense drets laborals i de protecció social, el projecte d’integració europea es construeix sobre peus de fang i suscita desafecció.

Encara hi ha molt per fer i les eleccions europees seran decisives de cara a aquesta tasca. Ara bé, si amb aquestes i altres iniciativesla Unió Europea assumís el paper de transformar els mercats de treball per fer-los més humans, donaria raons per recuperar l’esperança i tornar a confiar-hi.


https://ec.europa.eu/commission/sites/beta-political/files/social-summit-european-pillar-social-rights-booklet_es.pdf
2 http://www.europarl.europa.eu/doceo/document/TA-8-2019-0379_ES.htm

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo

Subscriu-te al butlletí d’El món de demà i rep cada quinze dies el nostre sumari d’articles.