Quina sobirania?

És professora de Ciència Política a la Universida de de Santiagode Compostela. Ha publicat diversos articles, capítols i llibres sobre temes relacionats amb la governança multinivell de la UE

Quan vaig rebre l’encàrrec d’escriure aquesta anàlisi, vaig recordar una de les tesis que la meva mestra Vivien Schmidt ha desenvolupat, per exemple, a Democràcia a Europa: la Unió Europea i els sistemes polítics nacionals. La professora Schmidt adverteix de les limitacions que l’aplicació d’idees i de discursos propis del món anterior als processos d’integració a Europa i de creixent interdependència d’Estats i ciutadans —allò que anomenem globalització — imposa a la valoració del funcionament de la democràcia a la Unió Europea. Les nocions antigues capturen malament les noves dinàmiques polítiques, sobretot al nostre continent, no solament a nivell supranacional, sinó també a l’interior dels Estats. Vivien, amb la brillantor que n’és característica, apunta que la dispersió del poder associada a la integració europea resulta menys estranya als països amb experiència anterior de descentralització. No obstant això, la clau és que ni els ciutadans ni els líders han adaptat els seus conceptes i enfocaments a la realitat del sistema polític de la UE.

Integració política

Tal com va ser ideada a la Pau de Westfàlia (1648) per resoldre els conflictes internacionals precedents, la idea de sobirania significa el monopoli de la presa de decisions de compliment obligat dins un territori determinat, clarament delimitat, que a més es correspon amb una única comunitat política de tipus nacional. La qüestió és que l’escenari mundial globalitzat, des dels vuitanta, imposa reptes diferents dels sistemes polítics nacionals. Com va traslladar gràficament Alan Milward en El rescat europeu de l’Estat nació, a Europa els nous desafiaments s’han provat de resoldre mitjançant la integració política. A la Unió, la presa de decisions supranacional sobre les qüestions i mitjançant els procediments convinguts pels líders nacionals bé en el moment de negociar els tractats, bé dins del Consell Europeu, compleix la funció de conservar i acréixer la capacitat de regulació i influencia dels pobles europeus.

A la UE no té lloc parlar de sobirania, ni dividida, ni limitada, ni compartida, termes que sí es troben en la literatura

La UE ha estat des dels orígens, en la lletra dels tractats i en la pràctica política i social, una unió de pobles, en plural, regida per la idea d’unitat en la diversitat. Es comparteixen els principis i valors democràtics i es posa l’èmfasi en l’equitat, que persegueixen els diferents Estats de benestar, això és, allò que generalment anomenem model social Europeu. La capacitat de recaptació dels països és més gran com a membres de la Unió que per separat, i això evita que els corresponents Estats de benestar es dissolguin com terrosos de sucre en un escenari internacional globalitzat. En comparació amb el contrafactual, fins i tot per als països grans, el poder per regular és més gran dins de la Unió. Només cal veure les recents sancions europees a empreses multinacionals, o les dificultats del Regne Unit per definir pel seu compte un model de creixement i benestar. En vista d’això, els enemics de l’àmbit públic ho són també de la UE, i veus procedents dels Estats Units troben dificultats per a comprendre la racionalitat política, menys evident que l’econòmica, de la integració europea.

Concentració impossible

A la UE no té lloc parlar de sobirania, ni dividida, ni limitada, ni compartida, termes que de vegades es troben en la literatura i en els discursos polítics. Ni existeix ni es pretén crear una única comunitat política nacional, i no hi ha cap entitat supranacional o nacional que monopolitzi la capacitat per a la presa de decisions públiques. Encara que la distribució horitzontal i vertical del poder es mou contínuament, la seva concentració és impossible per definició: per al seu repartiment territorial, s’apliquen els principis d’atribució, subsidiarietat i proporcionalitat. Els assumptes públics són competència dels Estats tret que existeixi acord de tots ells per traslladar-los al nivell supranacional (principi d’atribució). Les competències compartides s’han d’executar (i, en general, la capacitat de decisió conservar-se) al nivell més proper al ciutadà (principi de subsidiarietat). Finalment, el contingut i la forma d’actuació conjunta han de mantenir-se en el mínim necessari per a aconseguir els objectius comuns (principi de proporcionalitat).

Al nivell supranacional, com a l’interior dels Estats, s’ha estès el que es coneix per governança multinivell, això és: una major implicació directa d’actors de la societat civil organitzada i de representants d’institucions de diferents nivells territorials en la definició dels problemes públics i en la recerca de solucions. A la Unió, aquest model ha estat impulsat per la Comissió Europea atesa la seva necessitat d’informació sobre el terreny a l’hora d’elaborar propostes normatives, i també de complicitats en la fase d’implementació de les polítiques, la qual és també competència dels països. La governança planteja desafiaments democràtics que afecten la rendició de comptes i la representativitat, tant a la UE com també en qualsevol altra democràcia contemporània.

El cert és que, a causa de la nostra incapacitat per elaborar nocions noves per a l’anàlisi de la política tal com és avui dia, vam continuar parlant de sobirania, i a més idealitzem les democràcies nacionals anteriors a la Unió. No obstant això, com va indicar Peter Mair en alguns dels seus últims escrits (com en Gobernando el vacío), els Estats europeus patien seriosos problemes de representativitat ja des del decenni dels setanta, això és, molt abans de la politització de la integració europea en els anys noranta. Aquestes deficiències estaven relacionades amb la pèrdua de capacitat dels partits per a l’articulació de preferències polítiques, i van provocar una reducció de l’oferta o de la competició programàtica a nivell nacional. Els ciutadans van respondre, entre altres formes, amb menys compromís en la vida pública o amb el suport a forces antisistema, algunes de les quals han erosionat la governabilitat, atès que dificulten la formació de coalicions i contribueixen a la polarització dels conflictes.

Si jo fos (una dolenta) política, pot ser que tingués una resposta a aquest problema. Com a professora de Ciència Política, sols puc subratllar que de tots depèn definir quins reptes col·lectius afrontem, com ho fem, i quin nom donem a les noves solucions. Sobirania no serveix: ja està agafat.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo

Subscriu-te al butlletí d’El món de demà i rep cada quinze dies el nostre sumari d’articles.