Un model de protecció “à la française”

Professor al Sciences Po Paris i director d’enquestes europees. Coautor de "Le pari de l’avenir i Vivre ensemble face aux peurs"

No fa gaire el president Emmanuel Macron va publicar una tribuna titulada “Per un renaixement europeu”. Era el tret de sortida d’una campanya percebuda com l’avantmatx del que durant els cinc anys següents ha de ser la política comunitària. Per una banda, hi ha un bloc antieuropeu; per l’altra, un de proeuropeu. Aquesta visió binària amaga matisos importants, com ara el fet que enguany les forces proeuropees s’han atrevit a parlar d’una Europa que protegeixi, fent servir una retòrica defensiva que inconscientment associem a forces de caire més populista. A l’article de Macron, protecció apareix tretze vegades i el concepte constituïa el fil dels famosos discursos pronunciats a la Sorbona i a Atenes: “He vingut a parlar d’Europa. Un altre cop, diran alguns […], però el nostre combat és Europa perquè ens marca el nostre horitzó […]; és el que ens protegeix i el que ens dona un futur”. El repte ara és esbrinar què hi ha darrere d’aquesta visió. Realment és compatible una agenda que prioritzi sense embuts els interessos europeus sense caure en polítiques excloents o de replegament estatal?

La visió d’una Europa protectora encara temes complexos que els populismes euroescèptics han simplificat a l’extrem

Primer de tot, paga la pena recordar que el debat no és nou, encara que avui sembli ser resultat de la crisi social, econòmica i geopolítica que travessem des del 2009. A la dècada dels noranta, Jacques Delors ja defensava que la millor manera de recuperar sobirania en un món que començava a descobrir els efectes de la globalització era “delegar aquesta sobirania en Europa”. Un dels pares d’Europa, Paul-Henri Spaak, afirmava que tots els Estats europeus són petits i el problema és que alguns encara no ho saben. La lògica és tan antiga com la idea d’integració: per poder comptar en un món multipolar ultracompetitiu, la Unió Europea és l’única capaç de defensar un model europeu.
Arran d’aquest posicionament altres països, institucions i partits han anat perfilant les prioritats que podria incloure aquesta nova agenda política. En sobresurten quatre grans blocs.

El pilar social

La cimera de Göteborg de desembre del 2017 amaga una petita revolució. Per primer cop les tres institucions europees (Comissió, Parlament i Consell) oficialitzaren el que s’anomena Pilar Europeu del Drets Socials: un full de ruta per dotar la Unió Europea amb una política social comuna. Mitjançant una vintena de principis, la declaració ha justificat que el Parlament Europeu comenci ja el 2019 a discutir uns mínims comuns per a les baixes de maternitat i paternitat o la creació de mesures ambicioses d’ajuda a la reinserció laboral. La incògnita és si la Unió Europea aprofitarà la oportunitat per promoure una harmonització a la alça, de manera que es recuperin nivells de benestar significatius després d’anys de retallades i desocupació. Aquesta tasca dependrà sobretot de la voluntat dels caps de govern.

El govern econòmic

Menys prometedors semblen els avenços en la reforma de l’Eurozona –malgrat l’impacte que ha tingut la política macroeconòmica a la opinió pública i a la vida quotidiana del ciutadà en els últims anys–. I això no passa per falta de propostes: a tall d’exemple, la creació d’un pressupost de la zona euro, el qual es podria utilitzar per a inversions de futur, assistència financera d’urgència o com un mecanisme de reajustament anticíclic. El mateix Emmanuel Macron proposava la creació de un ministre d’economia de la zona Euro, afegint-se a un seguit d’idees com els bons europeus o un sistema comú de garanties bancàries. Sigui com sigui, la temàtica que pot aportar canvis més tangibles és la que també provoca més divergències al Consell Europeu. Canviaran les majories actuals a nivell intergovernamental?

Seguretat

La tercera pota d’aquesta Europa protectora és la més literal: reforçar el control a les fronteres exteriors i augmentar significativament les capacitats militars europees respecte del paraigües de l’OTAN. En la pràctica, les propostes inclouen l’ampliació del cos policial europeu a les fronteres (Frontex) o la signatura de més acords amb països tercers respecte a la immigració. En aquest respecte, el president francès planteja el repte d’intentar conjuminar un proteccionisme geogràfic amb la defensa de valors fundacionals europeus, com l’obertura, la mobilitat, l’acollida i la diversitat. És possible imaginar una política que recorda inevitablement la idea de fortalesa Europa, però des d’un punt de vista proeuropeu i cosmopolita?

Treball igual, mateixa remuneració

Finalment, a nivell retòric i legislatiu s’ha començat a treballar intensament per acabar amb la percepció d’un dumping social entre els Estats membre de la Unió. Aquesta visió, molt instrumentalitzada per forces populistes, s’ha anat generalitzant a la opinió pública. Encara que les xifres d’Eurostat mostren que sols el 4% de la població total del continent viu o treballa en un país diferent del seu, l’opinió pública és com més va més susceptible respecte a la llibertat de moviment i la presència de treballadors de països tercers.

Aquí precisament va residir la primera gran victòria d’Emmanuel Macron a nivell europeu: el 2017 es va reformar la directiva que regula el cas dels treballadors desplaçats, de manera que qualsevol treballador, vingui d’on vingui, sigui remunerat com un treballador local.
En resum, la visió d’una Europa protectora té el mèrit d’encarar frontalment temàtiques complexes que els populismes euroescèptics han simplificat a l’extrem: la protecció social, la llibertat de moviment, les fronteres exteriors o el repte de la 
desocupació. La possible contrapartida –com ja adverteixen algunes forces polítiques reticents a una visió molt à la Macron– és deixar de banda temes més globals com el comerç internacional, els drets humans o el canvi climàtic. Potser una part de la solució, com deia el president de la Fundació Robert Schuman, Jean-Dominique Giuliani, és ser autocrític tot estant orgullós del paraigües europeu. Com tot allò que no es veu fins que és perd, la Unió Europea ja ens protegeix molt més del que creiem.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo

Subscriu-te al butlletí d’El món de demà i rep cada quinze dies el nostre sumari d’articles.