Ara és demà

Pensar l’educació en clau de futur a partir de les transformacions econòmiques, demogràfiques, socials i tecnològiques en curs és necessari ara per preparar-nos amb vista a que vindrà demà. Primer, l’educació ha de donar resposta a aquestes tendències, sigui el canvi climàtic, la robotització o d’altres, per poder seguir acompanyant amb èxit el desenvolupament de les persones en els àmbits de la vida, la capacitació professional i ciutadana. Segon, pensar l’educació estratègicament és pensar com podem influir en aquestes tendències. L’educació és l’instrument col·lectiu més potent que tenim per donar forma al futur i així crear les habilitats i competències necessàries per operar i influir en el món que ve: més complex, més incert, més volàtil, però ple d’oportunitats.
A continuació, repassem algunes d’aquestes tendències i de les preguntes pel futur de l’educació.

Interdependència i mobilitat en el món global. Les xarxes de negoci i comerç transnacionals són una realitat consolidada. Amb més i millors formes de transport, la mobilitat transfronterera creix i evoluciona cap a patrons més dinàmics i circulars. L’emergència de grans economies com l’índia i la xinesa ha canviat l’equilibri del poder econòmic mundial, i el creixement econòmic ha permès a moltes persones sortir de la pobresa i ingressar a la classe mitjana global. Com assegurar el retorn de la inversió educativa en un mercat global amb una alta mobilitat del talent? Quines competències i valors són necessaris en aquest context global? Tothom hi té accés?

Creixement i sostenibilitat en temps de canvi accelerat. El creixement mundial, inclòs el demogràfic, comporta nivells de consum creixents i un ús insostenible dels recursos, i també l’estancament de les condicions de vida d’aquells que es veuen perjudicats per la reorganització de la producció en cadenes de valor globals. Tot això succeeix en un context de canvi climàtic i transformació tecnològica accelerada, i on la innovació i la creativitat juguen un paper central en la creació i captura de valor. Quina visió tenim per a un món més respectuós amb el medi ambient i com determinarà les nostres opcions de vida i formació professional? Quin paper juguen les humanitats i les arts en la innovació? Com assegurar el paper dels poders públics dins els ecosistemes innovadors en un context de recursos minvants?

L’educació ens capacita per tenir cura de nosaltres mateixos i dels altres, i esdevé element essencial per a la vida en comú

Complexitat i deliberació a la societat-xarxa. El canvi tecnològic ve marcat per la revolució digital. Avui és possible comunicar-se amb el món mitjançant el telèfon, accedir a béns i serveis infrautilitzats o emprendre un negoci per internet. Avui, petites accions locals poden despertar fenòmens globals. Patim, però, una sobrecàrrega informativa. Tot és immediat i és difícil distingir què és rellevant. Uns algoritmes opacs determinen les nostres opcions i les falsedats i bombolles digitals redueixen l’accés a opinions diverses i fonamentades. Com podem formar, fins i tot revisar els nostres punts de vista en aquest context? Quines competències necessitem (en el món real i virtual) per a l’economia i la política que venen?

Democràcia, desigualtat i cohesió social. La desigualtat, també en els usos i actituds digitals, determina la qualitat de la nostra democràcia i vida en comú. L’educació és per a alguns l’oportunitat de construir competències i relacions socials determinants, mentre que altres acumulen certificacions sense esquivar contextos de precarietat. A més, la participació cívica té un biaix important per nivell educatiu i econòmic, com el tenen els usos i la creació de contingut digital de naturalesa política. L’educació pot contribuir a formar ciutadans virtuosos, però quines virtuts necessitem? Com distribuïm els recursos a través de les diverses etapes educatives? Fins a on podem exigir la participació de les famílies (econòmica o en la presa de decisions) en educació? Com anivellar usos, competència i actituds vers la tecnologia per assegurar que tots ens en beneficiem?

Diversitat, inclusió i alteritat. La capacitat de comunicar-se amb els altres és una qüestió clau en tota societat, però potser més en un context social de creixent mescla d’identitats (lingüístiques, religioses, de gènere, etc.). Què ens fa falta per donar suport als professionals perquè ofereixin una millor cobertura de les necessitats diverses dels estudiants? I en el combat contra els estereotips masclistes (en el joc dels infants, per exemple)? Com podem emprendre una educació sexual que abordi sistemàticament les relacions personals i la diversitat sexual i de gènere més enllà d’elements fisiològics com en altres països?

Salut, envelliment i participació activa. Envellim, però amb bona salut (no tots, la desigualtat també fa estralls aquí). L’augment de l’esperança i qualitat de vida signifiquen més temps lliure, un segment de població creixent amb una major intensitat i freqüència en el consum de determinats béns i serveis (sociosanitaris, recreatius, etc.) i, també, la prolongació de la vida laboral. Què pot fer l’educació per donar suport als individus en relació amb les decisions, individuals i col·lectives, que impacten la seva salut? I les finances? Com ha de ser l’educació en el lleure i quines implicacions té per escoles i famílies? Podem planificar millor per assegurar que els mestres que ho desitgin no trobin obstacles en el perllongament de la seva carrera professional? I els altres adults grans, poden jugar un paper a l’escola?

El futur és ara. El futur no existeix, és una projecció, un diàleg que succeeix en el present. Definir l’escola que necessitem per demà requereix respostes a aquestes i altres qüestions des d’ara mateix. En un món complex, una resposta efectiva pot implicar la reorganització d’entorns i relacions ensenyament-aprenentatge. En un món de transformació accelerada, l’actuació serà tant sobre l’educació bàsica com l’aprenentatge permanent. L’educació dona forma a la nostra visió del món. Com a mecanisme d’acció col·lectiva, ens capacita per tenir cura de nosaltres mateixos i dels altres, i esdevé element essencial per a la vida en comú.
Pensar l’educació en clau de futur no és, doncs, ni una tasca menor ni una tasca que estiguem en disposició de posposar.