De l’egosistema a l’ecosistema, de la linealitat a la circularitat
Les noves dinàmiques d’intercanvi que es produeixen en una societat i una economia post-industrial ressituen el rol de la universitat quan el coneixement és el que es produeix i s’intercanvia. De la clàssica visió egocèntrica on la universitat s’atribuïa el poder hegemònic en la producció i transferència del coneixement transitem cap a una visió ecosistèmica on la centralitat o el protagonisme de la universitat ja no rau en la capacitat exclusiva de generar coneixement. També té la capacitat afegida, cabdal i complexa, de connectar uns nodes que també atresoren coneixement i que es troben immersos i distribuïts en uns ecosistemes multiactor, on el fruit de la connexió no és altre que obtenir noves solucions que incrementin el benestar general i el desenvolupament sostenible. Estem parlant d’ecosistemes innovadors.
El canvi principal és el cultural. Una nova cultura universitària que accepta que el poder tractor del benestar és compartit, que identifica, reconeix i accepta la resta de fonts de coneixement i que interactua amb elles amb la única missió de fer avançar la societat.
I és precisament al voltant del terme “innovació”, on es produeixen les dinàmiques d’intercanvi de coneixement que ha d’existir entre els diferents actors de l’anomenada quàdruple hèlix (administració pública, universitats i centres de recerca, empreses i societat civil); una hèlix que esdevé quíntuple quan hi afegim l’entorn. Sota aquesta concepció sistèmica i dinàmica d’intercanvi i aplicació de coneixement, els processos innovadors son els que ocupen la posició central, i la innovació la resposta, en forma d’aplicació efectiva d’aquest coneixement i en favor d’un major progrés econòmic i social.
Lideratge universitari
En aquest escenari, on en l’avenç d’un saber polièdric la linealitat esdevé circularitat, els canvis tecnològics, econòmics i socials alteren i transformen les dinàmiques de convivència, exigint a les universitats que exerceixin el lideratge que els pertoca. I els pertoca ja que ocupen una posició privilegiada, que no única, no només en la generació i transmissió de coneixement sinó també en la capacitat d’esdevenir agent connector i catalitzador del coneixement mateix. Agent connector tota vegada que la resta d’actors li reconeixen la racionalitat i la fonamentació empírica en la seva actuació. I agent catalitzador perquè l’esmentat reconeixement li atorga la capacitat de promoure i accelerar les connexions entre aquests nodes.
Arribats a aquest punt, on els processos de canvi esdevenen una constant i on atribuïm a la innovació la capacitat de convertir els mateixos en progrés, la universitat ha d’estar amatent a la pròpia transformació dels processos innovadors que descarten dinàmiques lineals i n’adopten de circulars i reiteratives, que reemplacen visions egocèntriques i individualistes per concepcions obertes i col·laboratives. Processos que transiten d’aproximacions predominantment tecnològiques cap a aproximacions sistèmiques orientades a la resolució de reptes complexes i globals com són els processos de digitalització, el canvi climàtic, els moviments migratoris, o la desigualtat.
En definitiva, aquest canvi de paradigma cap a una innovació oberta, col·laborativa, responsable, emprenedora, i sistèmica redefineix el paper que ha d’exercir la universitat. I si efectivament el rol de les universitats és el de connectar punts, o nodes de coneixement, resulta imprescindible estar perfectament vinculada, local i internacionalment, amb la resta d’habitants de l’ecosistema, alhora que institucionalment s’haurà de dotar d’una major autonomia, una organització interdisciplinària amb estructures que fomentin la col·laboració i debat amb la resta d’agents de l’ecosistema.
Però més enllà d’aquests aspectes i transicions, el major dels canvis a realitzar és el canvi cultural. Una nova cultura universitària que accepta que el poder tractor del benestar és compartit, que identifica, reconeix i accepta la resta de fonts de coneixement i que interactua amb elles amb la única missió de fer avançar la societat.
I per acabar, si parlem de cultura, en l’època d’una postveritat que descriu la situació en la qual, a l’hora de crear l’opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les crides a l’emoció i a les creences personals, la nova centralitat de la universitat queda supeditada precisament a que la seva cultura estigui fonamentada en la raó i sotmesa a un debat obert i públic, que cerqui l’evidència científica però alhora sigui creativa i innovadora, i que promogui la convergència de disciplines per donar resposta als reptes actuals i futurs de la nostra societat. En definitiva, una cultura que sigui tan crítica com científica, tan creativa com contemporània.