El concepte d’autogovern

“El terme Autogovern, una traducció del self-government anglès, té un significat imprecís no només als països continentals, sinó també a Anglaterra”. Amb aquesta ambivalència ho descrivia Marco Cammelli en el Dizionario di Politica dirigit per Norberto Bobbio. La vaguetat estava plenament justificada, doncs sovint és el seu ús concret allò que en concreta el seu valor com a eina política.

Si per l’Oxford, self-government és Government of a country by its own people, especially after having been a colony, pel Larousse el terme com a tal no existeix, derivant en el d’autonomie i definint-la d’aquesta manera: Situation d’une collectivité, d’un organisme public doté de pouvoirs et d’institutions leur permettant de gérer les affaires qui leur sont propres sans interférence du pouvoir central. Encara, per la RAE autogobierno es la Facultad concedida a una colectividad o a un territorio para administrarse por sí mismo, mentre que la GEC indica dos substancioses significacions al terme autogovern:

“1. Facultat, anomenada també autodeterminació, per la qual un país constituït en estat sobirà pot decidir per ell mateix el seu estat polític, econòmic, social i cultural. 2. Situació d’una entitat política que manté una subjecció envers un altre estat però que gaudeix de sobirania plena, o gairebé plena, quant a l’organització política, econòmica, social i cultural i quant a l’administració interior”. En definitiva, es tracta d’un terme (en certa mesura com tots) la significació del qual depèn forçosament del temps i de l’espai però que sempre fa referència a la idea de governar-se un mateix en termes col·lectius.

Gestió dels afers propis

En aquest marc, val la pena recordar com es comença a parlar d’autogovern per a indicar la manera en la qual les comunitats locals angleses s’autoadministraven, deixant a l’estat només algunes competències com ara la política exterior, la moneda, la defensa, la gestió de les costes i només alguns tributs indirectes. La resta de les funcions (com ara l’ordre públic, la instrucció, la sanitat, el comerç, l’agricultura, la assistència) quedaven a mans de representants locals. El principi era el clàssic de l’estat liberal per excel·lència: al poder estatal li corresponien unes funcions concretes i en definitiva, mínimes.

És la comunitat, a través dels seus representants –en el cas d’Anglaterra a partir del segle XVIII de les parròquies, els districtes i els comtats–, que s’ha de proveir de dinàmiques de govern i gestió dels afers comuns propis. Posteriorment, les ex-colònies angleses, assumint en part aquesta idea, van crear una confederació i després la primera federació moderna que tanta influència ha exercit i que fa néixer la idea de descentralització política. A l’altre extrem hi han les experiències de tipus continental, que beuen de l’estat napoleònic, pel qual el paper dels ens locals es redueix –en teoria–, en una descentralització administrativa d’un edifici institucional centralitzat.

Descentralitzacions

Tanmateix els diferents models al llarg dels segles XIX i XX han anat convergint degut a la creixent complexitat de les societats contemporànies i de les seves múltiples exigències. Així com els estats de tradició liberal clàssica han anat augmentant la seva presència per la multiplicació de les funcions que se li han anat encomanant, els estats de tradició continental han experimentat cada cop més descentralitzacions que més enllà de ser administratives han estat pròpiament polítiques, com demostra la regionalització (acompanyada, d’una potestat legislativa) d’estats dissenyats sobre el model francés com ara l’italià o l’espanyol.

Així Espanya ha passat de ser un país unitari amb descentralització administrativa basada en la planta provincial dissenyada per Javier de Burgos el 1833, a ser un país amb una àmplia descentralització política amb unitats regionals, les Comunitats Autònomes, en alguns casos autoidentificades i reconegudes constitucionalment com a realitats nacionals a través del concepte de nacionalitat. Algunes com Catalunya i el País Basc s’han caracteritzat per demandes creixents d’autogovern que en ser percebudes com a insuficientment satisfetes per part d’amplis sectors de la població han fet incrementar les pulsions secessionistes, sempre presents però fins fa poc relativament minoritàries.

El debat sobre l’autogovern ja no és una qüestió administrativa, sinó política vinculada al reconeixement

La demanda de major autogovern o directament d’autoeterminació o d’independència d’acord amb una determinada concepció del demos acceptada per uns i discutida per uns altres. El debat entorn l’autogovern ja no és una qüestió administrativa vinculada a l’eficència com als seus orígens, sinó que és una qüestió política vinculada al reconeixement.

Malgrat les imprecisions detectades, o potser millor dit, les diferents declinacions que ha tingut al llarg del temps el terme autogovern, val a dir que existeix un cert consens en que aquest ha d’estar dotat de tres característiques fonamentals que en defineixen l’essència última.

En primer lloc ha de donar peu a una efectiva descentralització de les funcions publiques, apropant-se el més possible a la ciutadania, d’acord amb el principi clàssic de subsidiarietat. En segon lloc, ha de incloure el concepte d’autoadministració: és a dir, pot contemplar formes diferents –i fins i tot col·lectivitats de referencia diferents– segons les funcions que desenvolupa, però totes elles amb un component de proactivitat per part de la ciutadania que quedi sota la seva jurisdicció. I, en tercer lloc, l’autogovern ha de ser democràtic, és a dir, no només dotat d’òrgans representatius sinó també de mecanismes de fiscalització i participació que garanteixin la igualtat política i la llibertat.

Per altra banda, no seria possible encetar una reflexió temptativa sobre el concepte d’autogovern a l’Europa del segle XXI sense tenir en compte el fet que al llarg del temps per una banda les entitats supraestatals com la Unió Europea han agafat cada cop més poder respecte als estats, que malgrat la irresistible atracció i els indubtables beneficis s’hi ha resistit i, per l’altra el fet que la ciutadania dels diferents territoris està cada cop més interconnectada per allò que fa a les seves necessitats i per tant pels serveis que pot necessitar.

Espanya ha passat de ser un país unitari amb descentralització administrativa a ser un país amb una àmplia descentralització política amb unitats regionals

Preguntes importants I aquest sembla ser un element que acabarà canviant i redefinint el propi concepte d’autogovern. Bàsicament perquè s’hauran de respondre preguntes importants en torn als subjectes col·lectius que s’han d’autogovernar –i, en última instancia a partir de què es defineixen–, als actors institucionals i ciutadans compromesos, a les funcions que s’hauran de desenvolupar (i, per tant, també als territoris) a les característiques d’escala i de nivell d’aquest mateix autogovern adaptant-les al nou escenari.

Si es vol donar continuïtat a les tres característiques essencials de l’autogovern –descentralització, autoadministració i democràcia–, entenent que compleixen la funció de integrar la ciutadania en la participació en la cosa pública i donar resposta a les seves necessitats, caldrà repensar la seva realitat tot acompassant-la amb una situació en la qual possiblement nivells, dinàmiques de funcionament, bases i col·lectivitats de referència poden ser diferents de les que hem conegut fins el moment.

S’hauria de tenir l’ambició de què el principi de descentralització es traduís en un augment de la subsidiarietat, el d’autoadministració en una redefinició dels demos a partir dels quals es construeixen les institucions, i el de democràcia en nous i més eficaços mecanismes de control i participació ciutadana.