El pols de les comarques

Joan Vila
Enginyer industrial. Ha estat professor de Tecnologia a la UdG, és CEO de l’empresa LC Paper (Besalú) i president de la Comissió d’energia de Pimec. Escriu al Diari de Girona. Els seus articles es poden consultar al web www.jvila.cat

El món ha canviat d’ençà dels anys noranta, quan es va començar a globalitzar. Aquesta transformació va prosseguir durant el primer decenni del segle XXI arran de la digitalització i es va rematar l’any 2009 amb la crisi derivada dels préstecs hipotecaris d’alt risc. L’evolució de les societats va a gran velocitat i sovint no ens deixa pair els canvis que comporta. Una conseqüència substancial de tot plegat és la transferència de llocs de treball de Catalunya a la Xina, però també els efectes sobre la productivitat de les empreses que resulten de la digitalització, l’obertura dels productes al mercat global, la transformació de les grans ciutats en espais de serveis i l’expulsió de la indústria, i l’obligació de viure en una incertesa econòmica permanent, que produeix angoixa al ciutadà.

Catalunya no ha estat aliena a aquesta transformació del món i ha entomat aquests problemes, que sovint han suposat oportunitats, però també han portat conflictes. La pèrdua parcial del model de turisme de sol i platja, quan ha frenat l’especulació immobiliària, ha deixat tocada la costa, que ara obté ingressos modestos i conviu amb alts preus d’habitatges. L’expulsió de la indústria de Barcelona i de l’anell metropolità ha sigut una oportunitat per les comarques de més enllà, que poden oferir terrenys a millor preu i menor conflictivitat laboral. També hi ha ajudat la millora de la xarxa de carreteres a les comarques, materialitzada pel govern del tripartit. El salt qualitatiu de l’ensenyament universitari i de la formació professional d’excel·lència en algunes comarques ha facilitat que les empreses en aquests territoris patissin menys la crisi. A tall d’exemple, la Garrotxa va tenir un atur enregistrat el 2013 del 13%, quan a Catalunya era del 19% i a Espanya, del 26%. Alguns dels trets diferenciadors són la innovació i el desenvolupament tecnològic, la sostenibilitat social, la disponibilitat de pols de desenvolupament i infraestructures i una sostenibilitat ambiental.

El port, catalitzador

El cas és que, a partir del primer decenni del segle xxi, les empreses de les comarques interiors van començar a transformar-se per absorbir la pèrdua del treball de la industria tèxtil i l’arribada de la crisi va suposar un salt cap a l’exportació com a conseqüència de la pèrdua del mercat espanyol. Les empreses catalanes van començar a exportar i es van agradar a si mateixes en aquest nou paradigma. La transformació del port de Barcelona va actuar com a catalitzador. De sobte, la metròpoli s’havia transformat en ciutat de serveis i les comarques en territori industrial, de manera que la sinèrgia obtinguda esdevenia de gran potència. L’exportació obliga a tenir molt bons costos i a ser competitiu, a invertir i a tenir l’ull posat al món de forma permanent. Econòmicament demana pertànyer a una dinàmica competitiva, transparent i inclusiva, moderna i, dit d’una altra manera, a allunyar-se dels esquemes extractius.

Espanya ha escollit com a model econòmic el del Gran Madrid endogàmic i Catalunya, el model exportador i productor

En l’àmbit polític, aquesta transformació del territori i de l’economia a Catalunya es tradueix en una disconformitat entre les pimes i les grans empreses extractives, aquestes últimes sovint lligades a la redacció del BOE. A més d’aquest enfrontament, també es desenvolupa un conflicte entre el teixit industrial català i el poder econòmic espanyol per les diferències de model inclusiu i extractiu, però aquí amb una discrepància intensa pel que fa a les inversions en infraestructures, tan necessàries per a la competitivitat de les empreses de comarques exportadores. No fa gaire n’hem vist algun episodi amb motiu de la fundació de la Plataforma Pymes a Espanya o de les eleccions de la Cambra de Comerç de Barcelona. El conflicte actual es dirimeix al voltant del model, de la manera d’entendre la societat, l’economia i la justícia, i no es tracta tant d’una qüestió identitària. Focalitzar-se en el terme identitat és una simplificació que convida a mantenir les discrepàncies i les batalletes, però el conflicte vertader és de poder i de diferència de models. El món interior de Catalunya no és un món rural de baix nivell, no és un territori de tractors. És un món d’empreses agrícoles i alimentàries potent, amb un sector agroalimentari que és estrella de l’economia de l’Europa del sud i presenta un factor multiplicador de cinc. És un món que viatja sovint i no accepta imposicions, sinó que demana explicacions, que es revolta quan és motiu d’injustícia: en definitiva, un món que té com a referent els veïns europeus.

Lluites de poder

Per això, per resoldre el conflicte és fonamental posar el focus sobre les lluites de poder a l’interior de Catalunya i entre Catalunya i Espanya. Els models dels territoris són distants, i com més va més pel fet que Espanya ha escollit com a model econòmic el del Gran Madrid endogàmic i Catalunya, el model exportador i productor. Hi ha un projecte consumidor contra un de generador, un model d’absorció contra un altre que es nega a renunciar als recursos que necessita per seguir innovant i invertint per exportar, un d’inclusiu contra un altre de clientelar amb un oligopoli de rendes excessives que imposa pràctiques restrictives a la competència.

A aquests conflictes s’hi suma un canvi radical de l’economia. A la globalització i a la digitalització, d’ara endavant hi afegirem una transició energètica que comporta una modificació dels valors econòmics cap a una economia de consum just, lluny de l’excés que ha dominat el darrer segle. Per això és principal la col·laboració entre actors, entre empreses i institucions. Ara més que mai cal alinear els objectius per aconseguir sinèrgies i resoldre així conflictes i suprimir mancances. N’és un exemple el desplegament de la fibra òptica a la Garrotxa amb vista a corregir l’atonia de les empreses de telefonia: com a resposta a les demandes dels empresaris, el Consell Comarcal va desplegar la fibra òptica troncal que lliga tots els pobles. A partir d’aquí van néixer empreses locals que la van estendre fins a les empreses i els particulars. És un exemple de win-win que permet superar una mancança greu.

El conflicte intern de Catalunya està en vies de solució, però resoldre la permanència de Catalunya dins de l’Estat espanyol requereix –ai làs!– superar el model del Gran Madrid ideat per Aznar, democratitzar més Espanya i fer-la inclusiva. És això possible?

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo