La ciutat de la Catalunya Sud

Llicenciat en dret, Màster en gestió d'empreses i Màster en humanitats i cultura contemporània. Dedicat durant més de deu anys a la internacionalització d'empreses. Els darrers vuit anys ha estat regidor de promoció econòmica i urbanisme a l'Ajuntament de Reus.

L’any 1965, Ernest Lluch publicava a Serra d’Or un article1 sobre el desenvolupament industrial de la ciutat de Tarragona, en què destacava l’empenta de la regió del Camp: “Podem considerar Tarragona com l’única possibilitat de creixement d’una gran ciutat industrial fora de l’Àrea Metropolitana de Barcelona”. Han passat més de cinquanta anys i aquella expectativa és avui una realitat. La primera ciutat de Catalunya en població, riquesa, indústria i dinamisme fora de la gran Barcelona és avui on apuntava Lluch. Aquesta realitat batega amb força, però es difumina sobre el mapa pendent d’una articulació metropolitana que la consolidi.

Catalunya té un sud més ric i productiu del que donen a entendre les regles de la latitud. Contra els tòpics i els llocs comuns, el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre –la Catalunya Sud– disposen avui d’un PIB i una riquesa per càpita que supera la de la vegueria de Girona. Hi ha regió, hi ha hinterland, però el tresor i la palanca del potencial d’aquest espai és la seva capital emergent: una ciutat metropolitana que s’integra i es configura discretament des de fa dècades. Les ciutats són la dinamo del creixement econòmic. Com afirmava Jane Jacobs,2 santa patrona de l’urbanisme contemporani, una ciutat no és un poble gran, és una altra cosa. I una ciutat que s’inclina cap al mig milió d’habitants supera de llarg el potencial d’ambició i presència de dues ciutats de cent mil habitants voltades de petites ciutats de menys de cinquanta mil. La concentració de riquesa i habitants, el gruix d’idees en cooperació i competència, és la base de l’impuls cultural, empresarial, social i polític. Com més grans són el volum i la densitat, més potència i creixement en resulta. Al sud del país, a cent kilòmetres de Barcelona, fa cinquanta anys que s’hi cou una nova dinamo del creixement català. Reus i Tarragona, Cambrils, Salou, Vila-seca i uns quants petits municipis més concentren dins de pocs kilòmetres quadrats de pràctica continuïtat urbana una creació de riquesa que supera de llarg els 10.000 milions d’euros l’any i genera al voltant del 5% del PIB català.

La consolidació de la nova Àrea Metropolitana és una prioritat regional i nacional

L’economia d’aquesta regió, amb una forta concentració als municipis que en fan de capital, s’ha construït sobre un impossible. Si fa més de cinquanta anys, quan Lluch escrivia el seu article, algú hagués anunciat que el pol petroquímic més important de la Mediterrània se situaria a tocar d’una destinació turística d’èxit amb un dels millors parcs temàtics d’Europa, hauria suscitat una incredulitat més que comprensible. Però aquella estratègia impossible ha acabat sent una realitat. Les grans multinacionals de la química, PortAventura, el complex que construeix Hard Rock i kilòmetres de platges han estat compatibles. Un de cada tres turistes que venen a Catalunya van a la Costa Daurada. Serveis sí, però indústria també. El 24% del PIB de la regió és de base industrial, força per sobre de la mitjana del país, que se situa per sota del 20%. I la indústria va més enllà de la química i replica el desplaçament del sector industrial cap a l’interior que es dona avui a tot Catalunya. A Reus, Valls o Montblanc hi ha una presència forta de centres de producció amb una clara orientació exportadora, que reforcen el caràcter industrial de l’economia del Camp de Tarragona.

Tot això ha estat possible gràcies a una combinació de factors. A la base hi ha l’empenta de la química i el turisme que arrenca fa seixanta anys i es consolida al voltant de tres projectes clau impulsats per la Generalitat durant els anys noranta: l’aigua de l’Ebre, la Universitat Rovira i Virgili i PortAventura. La consolidació de la indústria, la sofisticació del turisme i la maduració lenta d’una societat del coneixement no haurien estat possibles sense aquelles apostes a llarg termini que la regió va saber aprofitar i fer-se seves. Ara, gairebé una generació més tard, regió i metròpoli s’interroguen sobre els projectes que han de permetre fer un nou salt endavant.

Més i millor oferta turística

El Complex Recreatiu i Turístic (CRT) que Hard Rock començarà a construir aviat entre Salou i Vila-seca és una resposta evident: més i millor oferta turística per desestacionalitzar definitivament el sector i permetre que l’aeroport i la terminal de creuers del port avancin de nou. Ara bé, la tasca pendent principal a la Catalunya Sud és la connexió definitiva de la seva capital metropolitana. És indispensable formalitzar les dinàmiques existents amb una governança metropolitana que materialitzi una realitat que ja respira: gestionar des d’una òptica metropolitana àrees de gestió pública com la planificació urbana, la sanitat o el transport públic –no hi ha a Catalunya cap projecte d’inversió pública amb el retorn potencial del tren tramvia del Camp que ha d’unir els cinc municipis de la ciutat metropolitana– i connectar la gent i les idees per ser més ciutat, això és, més dinamo, alhora que es millora la connexió ferroviària del Camp amb Barcelona.

La consolidació d’aquesta nova Àrea Metropolitana és una prioritat regional, i també una gran oportunitat nacional. Un nou pol urbà que arribi al mig milió d’habitants situats al centre del triangle format per Saragossa, València i Barcelona ajudarà a relligar tres realitats que han de continuar acostant-se. Barcelona és una ciutat global que impulsa el país –és evident–, però l’economia catalana serà més sòlida i potent si aconsegueix estructurar-se segons un model multimotor que reforci els pols secundaris de creixement. A Tarragona, com deia Lluch, el motor ja treballa.

1. Lluch, E. (2002). Apunts sobre Economia i Cultura. Barcelona: Pòrtic.
2. Jacobs, J. (1977). The Death and Life of Great American Cities. Londres: Penguin.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo

Subscriu-te al butlletí d’El món de demà i rep cada quinze dies el nostre sumari d’articles.