Potencials de les Terres de Lleida

Llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona. Ha treballat en el camp de l’urbanisme i hisendes locals. Exprofessor associat de la UdL, ha publicat llibres d’economia general i sobre l’impacte territorial de les infraestructures

Parlar avui de creixement econòmic exigeix canviar paradigmes. La importància del control dels recursos naturals s’ha modificat substancialment, la contaminació ja és un cost que cal incorporar al procés productiu i referir-se a l’economia circular o la bioeconomia és del tot natural. En aquest nou marc, quines són les potencialitats econòmiques de la vegueria de les Terres de Lleida?

La primera és l’agricultura. El PIB agrari de les Terres de Lleida representa el 35% de Catalunya. El sector primari inclou, per exemple, la fruita (700.000 tones, el 80% de la producció total catalana), l’oli (a l’entorn de les 10.000 tones) o la carn (el 55% de la producció de carn de porc de tot Catalunya) i els derivats lactis. El futur del sector rau en la qualitat. En la producció d’alimentació de primer nivell –ecològica–, el preu no té cap importància i sí que en té la qualitat i el servei al consumidor. Cal modificar, doncs, el sistema distributiu. Ha de ser el pagès associat qui porti el producte directament als punts de consum (i fem avinent a aquest respecte tot allò referent a l’hostaleria i la restauració).

La terra no desapareixerà

És evident que el futur de l’explotació familiar, predominant a les nostres terres, és més que incert, però com que la terra no desapareixerà mai com a factor productiu –algú l’haurà de conrear– ens resistim a parlar de la desaparició del pagès. Encara podria tenir molt a dir tant per la qualitat del producte com per la necessitat imperiosa d’instaurar un sistema de transferències al sector que iguali les rendes rebudes amb el valor afegit. Ara els preus de mercat no comprenen molts dels valors que el pagès incorpora durant el procés d’elaboració. Desertització, medi ambient, contaminació, conservació de la terra, etc., són costos que carreguen el pagès, però el mercat no quantifica. S’ha d’instaurar un sistema de transferències perquè l’agricultor rebi l’ingrés que el mercat li nega. No hi ha res tan necessari per a la cohesió territorial com el manteniment dels residents en els nuclis de població.

Altres potencialitats deriven de la situació de les Terres de Lleida. La situació no és diferencial, monopolista o exclusiva, sinó que senzillament ens permet competir en un marc d’iguals. Al bell mig de dos sistemes urbans molt importants com el de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i el de Saragossa –amb el centre logístic d’Inditex al costat mateix de l’aeroport de Saragossa–, el seu rol ha de ser el de complementarietat. La modernitat ha portat que la indústria aïllada (sense relacions de cooperació i col·laboració que configuren un teixit industrial) gairebé hagi desaparegut del tot. Ara com ara, l’expansió està vinculada a l’existència d’un districte industrial, d’un sistema industrial local, on l’especialització i el lligam amb altres àrees són indispensables.

Hi ha costos que carreguen el pagès, però el mercat no quantifica; s’ha d’instaurar un sistema de transferències que els compensi

La indústria agroalimentària és la més important a les Terres de Lleida. Si considerem el sector primari (la part de l’agricultura i la ramaderia productora d’inputs per a la transformació industrial), el seu valor està a l’entorn del 40% de tot el PIB, la qual cosa significa prop de 3.000 milions d’euros per a tota l’àrea de les Terres de Ponent; aquí, l’ocupació representa el 10,14% del total, la més important després del sector serveis. Destaquen dos grups capdavanters a Catalunya, el grup Vall Companys  SA, amb seu social a Madrid, amb una facturació anual de 1.735 milions d’euros, una producció de carn de porc de 380 tones i unes exportacions que superen els 500 milions d’euros, prop del 30% del seu volum de vendes total, i el grup de la Corporación Alimentaria de Guissona SA, que factura 1.816 milions d’euros, ocupa 5.135 treballadors i integra 4.480 agricultors ramaders. En els últims anys, l’activitat del grup s’ha centrat arreu d’Espanya en els establiments de supermercats amb el nom comercial de bonÀrea; en l’actualitat disposa de prop de 500 establiments.

El problema fonamental del sector és més relatiu que no absolut, és a dir, és la comparació amb els altres sistemes més propers. Però aquesta comparativa l’hem de fer forçosament perquè són els nivells de competitivitat els que ens marcaran l’expansió i el futur. No som davant de cap monopoli productiu, sinó que ens trobem davant d’un sector industrial poderosament marcat per la producció de matèries primeres.

Tenim dos sistemes competitius molt forts: les comarques tarragonines pel que fa a l’oli, i Osona pel que fa a la carn de porc. L’Àrea Metropolitana de Barcelona i a la vegada els dos Vallès i Bages són d’una altra dimensió, sobretot pel que fa a la producció. Succeeix que la indústria agroalimentària té una sèrie de peculiaritats que, a la vegada, suposen avantatges de resultes de la situació de les Terres de Lleida. Per exemple, és cabdal pel que fa a la cohesió territorial social, atesa la integració vertical (no la ramadera) que suposa l’existència d’un clúster embrionari. Les tecnologies i la innovació –imprescindibles avui pel desenvolupament de la indústria agroalimentària– tenen una molt bona cuina al Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida (PCiTAL). D’altra banda, la nostra indústria agroalimentària ofereix, davant les economies de l’aglomeració, les de proximitat i el gran avantatge de poder utilitzar inputs, matèria primera, cada cop més ecològica, de manera que es pot comptar amb una agricultura que permet la seva transformació assegurant la sostenibilitat, el respecte al medi ambient i, sobretot, la salut i el benestar dels consumidors.

Logística complexa

Sense ometre el sector de la maquinària agrícola, els materials per a la construcció i la metal·lúrgia, l’altra branca de futur econòmic a les Terres de Lleida és la logística. El sector logístic és molt complex: integra el transport, l’emmagatzematge, la manipulació i el condicionament dels béns, però també els fluxos d’informació que requereixen els diversos agents que intervenen al llarg de tot el cicle que va del punt de sortida al d’arribada. D’altra banda, el terme logística comprèn activitats ben diferents. No és el mateix, per exemple, la dedicada al proveïment de centres industrials que les que s’han de realitzar per a l’abastament dels consumidors o, fins i tot, la dedicada al proveïment de les vendes al detall d’un producte i marca determinada des d’un punt central d’emmagatzematge. Cal també considerar que els tipus de béns o de fluxos també poden comportar diferències notables en el desenvolupament d’aquestes activitats.

La logística ha anat adquirint entitat pròpia amb el creixement econòmic i la globalització. En molts llocs s’ha anat independitzant de les activitats originàriament productives que la van motivar per esdevenir un sector d’activitat per si mateix, amb una notable, a més, capacitat d’exportació. Hem de tenir a la vista que hi ha un eix central d’importància cabdal en el futur de l’activitat econòmica i la logística: l’antiga N-II.

Aquest eix s’ha de convertir en fer determinades i singulars àrees d’activitat que recullin els efectes multiplicadors dels inputs infraestructurals, l’aeroport, el canal Segarra-Garrigues i el PCiTAL, de manera que recolzi la creació d’un centre logístic que sigui el punt de referència per a la Catalunya interior.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo

Subscriu-te al butlletí d’El món de demà i rep cada quinze dies el nostre sumari d’articles.