Gestionar el talent, gestionar el futur

El 28 de desembre es va celebrar a Barcelona una trobada amb el propòsit d’establir les bases d’una xarxa global de científics (Barcelona Alumni) vincula da amb l’associació Science Tech DiploHub de recent creació: teixir una xarxa global entre científics i investigadors formats aquí, però que han acabat desenvolupant les seves carreres fora de les nostres fronteres. Aquesta iniciativa, a priori laudatòria, amaga una realitat molt més complexa i de proporcions menys afables, que té a veure amb les enormes dificultats del sistema universitari català i espanyol per retenir el talent i evitar la tristament coneguda fuga de cervells.

La universitat que coneixem no té la capacitat d’acompanyar la carrera de joves investigadors ni de retenir o aconseguir retornar aquest talent. Els salaris, l’escassetat de beques, les condicions laborals, la manca de mitjans o les poques garanties pel que fa a l’estabilització de les seves carreres ens col·loquen en posicions poc avantatjoses, que difícilment poden competir amb altres sistemes on la inversió és molt més gran. D’altra banda, la nostra universitat segueix sent una fortalesa de murs impenetrables, no sempre meritocràtica, desigual entre homes i dones i on les capelletes premien lleialtats basades més en el vincle personal que en la qualitat o novetat de la investigació.

Així les coses, la manca d’inversió i oportunitats i una cultura universitària que ha promès massa somnis americans ha propiciat que investigadors de talent de la meva generació hagin desistit en l’intent, hagin emigrat a terres amb un clima laboral més benvolent o segueixin ancorats en un sistema que els precaritza amb contractes poc dignes. Amb comptades excepcions (incloent-hi la meva: soc una investigadora més que afortunada), aquesta és la realitat majoritària i cal reconèixer que la Generalitat o el Ministeri han invertit diners i esforç en la trajectòria de molts investigadors que després el sistema no ha sabut acollir. D’altra banda, els costos s’han distribuït entre universitats i centres de recerca, però el finançament potser hauria d’haver estat major per evitar una descompensació que tampoc ha contribuït a l’equilibri.

Mirar al futur

Però mirem al futur amb una mica d’optimisme… El futur de la universitat passa per una reflexió de tots els agents implicats (la institució, l’Estat, la comunitat de professors i investigadors i, per descomptat, la societat) que comporti la transformació d’un model caduc, insostenible i que dona respostes poc eficaces als reptes de la investigació del segle XXI.

Vegem alguns reptes:

1. 1. El món canvia a passos de gegant i la universitat està obligada a reorientar-se, revisar la seva estructura en profunditat i afavorir, en general, un canvi cultural que se sustenti en la transparència, major ambició i sentit crític i autocrític, i una visió més àmplia de la investigació actual.
   2. Els reptes que afrontem (canvi climàtic, crisi migratòria, auge dels populismes, envelliment, malalties neurodegeneratives) transcendeixen els límits disciplinaris i exigeixen una major col·laboració entre experts de diferents àmbits. La interdisciplinarietat és el futur de la investigació.
      

      És urgent crear entorns de creació i establir connexions per treballar de manera col·laborativa i interdisciplinària

      Quan es porta a terme, s’assoleix un impacte més gran no només des del punt de vista científic, sinó també social, cultural i econòmic. Però per als sistemes d’avaluació de l’activitat investigadora, la publicació en revistes científiques disciplinàries, els departaments amb pocs perfils polièdrics, o la col·laboració més estreta entre les ciències socials i humanes i les denominades ciències dures, la interdisciplinarietat segueix sent un escull. Referent a això, la interdisciplinarietat és un repte que exigeix una permeabilitat, capacitat de diàleg, generositat i transgressió de la nostra zona de confort que no tots els implicats estan disposats a assumir.

   3. Els nous reptes de la investigació han evidenciat que els marcs de referència han de transformar-se i, en el nostre cas, els referents dels nostres sistemes universitaris necessàriament han de traspassar fronteres europees i albirar un nou marc global on puguem aprendre de l’enorme potencial que ofereixen les universitats del Sud Global (Amèrica Llatina, Àfrica, l’Índia o la Xina). Això no sols seria beneficiós per abordar els problemes des de diferents perspectives espacials o geopolítiques, sinó que ajudaria a establir aliances globals i a descolonitzar les nostres institucions, tasca encara pendent en la majoria d’universitats europees.
   4. De manera similar, les nostres universitats haurien de formar investigadors mòbils, no solament entre països sinó també entre sectors. La mobilitat és un dels signes del nostre temps, però ha d’anar acompanyada de polítiques flexibles que afavoreixin la mobilitat de persones, i també de dades i de coneixement amb vista a una ciència oberta, accessible i més democratitzadora.
   5. Des de fa ja alguns anys la universitat s’ha liberalitzat i en alguns casos s’ha convertit en una mena d’empresa que tracta els estudiants com a clients i els consenteix amb excés en detriment de la qualitat de docència i investigació. Si no es reverteix aquesta situació, a la qual s’afegeix la incapacitat per retenir el talent local o captar l’expatriat o estranger (el nombre d’investigadors estrangers en molts departaments encara és molt baix), caldrà plantejar-se si la investigació ha de passar necessàriament per la universitat o hem de pensar en un altre tipus d’infraestructures (centres de recerca, com els que ja existeixen, encara que de vegades siguin també personalistes) o centres mixtos, menys habituals.
   6. Finalment, per impulsar la qualitat i l’excel·lència segueixen sent necessaris incentius i mecanismes de control i d’avaluació de l’activitat científica com es porten a terme a altres països del nostre entorn.

El contacte amb l’altre millora el nostre treball i és urgent crear entorns de creació i més oportunitats per establir connexions que permetin treballar de manera global, col·laborativa i interdisciplinària. El paper de les xarxes col·laboratives podria estimular l’economia del coneixement i enfortir l’encara feble relació entre la nostra capacitat investigadora i els recursos a l’abast. Barcelona és una ciutat atractiva que podria atreure més inversió si les relacions entre la universitat i els centres de recerca, el sector públic i el sector privat, fossin més àgils i operatives. Canviar el model i la cultura, estimular el coneixement en xarxa i una major inversió han de ser imperatius de la institució, el Govern i la comunitat científica. Encara són moltes les resistències, però a ningú se li escapa la naturalesa global del problema i la necessitat de convertir la universitat, en el model que sigui, en el lloc de la reflexió, la innovació i la creativitat.