Hem de defensar l’esperit del 78?

L’expressió “règim del 78” avui forma part de l’instrumental retòric utilitzat pels crítics del sistema polític i econòmic actual. La locució s’utilitza per assenyalar els grans problemes de la nostra democràcia: negació de la plurinacionalitat, connivència entre poders econòmics i polítics, debilitat dels drets socials i gestos autoritaris d’alguns agents polítics i jurídics… Tot això seria conseqüènciadel règim que va néixer el 1978. Sense deixar de compartir el diagnòstic crític, dubto de la conveniència d’utilitzar aquesta expressió, no ja per contenir la paraula “règim”, sinó per referir-se a 1978. Valorar aquest moment en vista de la crisi actual no ens deixa veure que part important del que succeeix avui no té tant a veure amb 1978 sinó amb el desplegament del text constitucional que es dóna després, sobretot a partir de 1981. També té part de responsabilitat l’apropiació indeguda que de la Constitució han fet algunes institucions i partits.

Esperança i por

Al meu entendre, el 1978 donava fi a una fase de la transició marcada per l’esperança, però també per la por, la violència i les inèrcies institucionals del passat. Aquest any s’iniciava un nou sistema que, amb la Constitució a la mà, permetia un desenvolupament ampli dels drets individuals i col·lectius, una reforma de l’Estat i un progrés social i cultural que ens aproximés als nostres veïns europeus. D’aquí l’èxit del referèndum: no és difícil imaginar que, per una majoria dels votants, aquest dia es tancava una dictadura i s’iniciava una democràcia en la qual es podria aconseguir el que s’havia aparcat durant la transició.
Òbviament la mateixa Constitució va estar determinada pel seu context i segurament per això no va reconèixer drets col·lectius com el d’autodeterminació, no va trencar amb el sistema electoral dissenyat en la Llei de reforma política ni tampoc va incloure un relat oficial sobre la dictadura i els seus crims. Però això no vol dir que no tingués un enorme potencial per transformar la realitat.
Crec que l’origen de molts dels nostres mals no s’han de buscar el 1978, sinó en els anys posteriors. El desplegament de la Constitució, sobretot després de febrer de 1981, en part es va distanciar del pacte constitu- cional original. A més, durant el primer govern d’Aznar s’inicia un procés d’apropiació i significació de la Constitució, que lluny de revertir-se, s’ha accentuat en els últims anys. Vegem alguns casos.

Un model uniformitzador

El model territorial que es va desenvolupar, uniformitzador en la seva essència, no respectava el pacte territorial segellat el 1978, que buscava l’acomodament de les nacions perifèriques. Malgrat el fracàs de la LOAPA, aquests anys van mostrar els límits de la inter- pretació restrictiva de la Constitució. La tendència recentralitzadora del Tribunal Constitucional a partir del 1996 i també de diversos governs van acabar per distanciar l’Estat autonòmic del pacte territorial original.
La falta de reforma de l’administració després de 1978 va permetre la continuïtat de comportaments i concepcions de la nació i de les institucions pròpies del passat. Això ha tingut conseqüències especialment negatives en l’àmbit del poder judicial. La manca de reformes i un obsolet sistema de selecció i formació de jutges permeten que elements de la vella cultura jurídica del passat s’hagin anat reproduint fins avui, amb les conseqüències que són a la vista de tothom.
El desenvolupament de la Constitució, a més, va tancar els tímids intents de reparació de les víctimes de la dictadura que s’havien iniciat durant el govern Suárez. Es va renunciar per tant a elaborar un relat institucional sobre el passat franquista alternatiu al de la dictadura.

El TC va començar un procés de politització i de pèrdua de neutralitat (i de prestigi) que continua avui sense indicis de millora

Zel judicial

Als vuitanta no tot va ser tancament per dalt i renúncies al potencial de la Constitució. El Tribunal Constitucional de Tomás y Valiente, Rubio Llorente o Cruz Villalón va intentar importar una cultura constitucional moderna, semblant a la de la República Federal d’Alemanya, però el Tribunal Suprem va batallar per restar poder al Constitucional imposant part d’una cultura jurídica del passat que no acaba de diferenciar dret i política i en la qual, com deia Tomàs y Valiente, els jutges són “més gelosos del seu aparent apoliticisme que de la seva independència”.
Aquesta deriva no va ser únicament fruit d’uns acords entre elits polítiques i econòmiques madrilenyes i perifèriques. La majoria de la societat espanyola dels 80 i 90 no va mostrar gaire interès perquè hi hagués un gir que recuperés els desitjos de transformació dels anys anteriors. Va haver-hi poques veus com la de Rafael Chirbes que denunciessin l’apatia social d’aquests anys de boom econòmic.
José María Aznar va entendre el moment i, a partir d’aquesta situació, va iniciar un procés d’apropiació i resignificació de la Constitució. Per a això no va ser necessari amb canviar ni una sola coma del text de 1978: va haver-hi prou amb col·locar persones lleials a un projecte polític al capdavant de determinades institucions de l’estat. Així, el Tribunal Constitucional va començar en aquests anys el seu procés de politització i de pèrdua de neutralitat (i de prestigi) que continua avui sense indicis de millora. Així va triomfar un projecte d’apropiació i significació política de la Constitució de 1978 pels sectors polítics més conservadors i nacionalistes que s’ha agreujat especialment durant els últims mesos.

Greu crisi

El moment de greu crisi que vivim és en bona part resultat del desenvolupament de la Constitució, no del seu moment originari. Recuperar els elements positius del pacte de 1978 avui passa necessàriament per una resignificació i una reapropiació del text constitucional. Pensar el 1978 pot ajudar a donar fi a la patrimonialització de la Constitució d’uns pocs, per reelaborar el pacte territorial, trencat per diversos cops recents i llunyans i per aprofundir en la democràcia. Potser, per contradictori que sembli, per acabar amb el “règim” serà necessari reivindicar el 78.