La Constitució de la precarietat?

Adoración Guamán
Professora de Dret del Treball i de la Seguretat Social a la Universitat de València. És coautora d’Empresas transnacionales y Derechos Humanos.

Tot i que la Constitució de 1978 va incorporar de manera feble el reconeixement del treball i els drets laborals durant una primera època el TC va aconseguir eixamplar el seu contingut laboral, augurant una evolució al nivell del grau de protecció dels drets. Malgrat això, una mirada a l’evolució de la normativa, i a la realitat laboral al llarg dels anys transcorreguts des d’aquelles sentències, ens palesa els errors d’aquest optimisme.
Quin és el grau de “responsabilitat” del contingut de la Constitució en l’accelerada precarització del treball (de la vida) que caracteritza la nostra societat? Un marc que hagués partit de la indivisibilitat dels drets humans, protegint per igual tots els drets i particularment els socials, podria haver evitat el procés d’involució en matèria de benestar i d’igualtat en la qual ens trobem?

Cap dels dics de la Constitució ha resistit l’embat precaritzador

Cap de les dues preguntes la fonamenta una mena de revisió generacional: al contrari, es plantegen com a elements que conviden a pensar sobre com millorar, reformar o fins i tot refer el marc constitucional que necessitem perquè el treball (la vida) decent sigui una realitat.

Factors endògens

Per intentar respondre aquestes preguntes podem partir d’una afirmació ben coneguda: el procés de buidatge del contingut social i laboral de la Constitució, impulsat pel TC, va començar ja als anys vuitanta, es va agreujar als noranta i s’ha accelerat des de l’any 2010 fins a l’actualitat. Aquest procés deconstituent pot ser analitzat des de dos punts de vista, necessàriament vinculats: els factors endògens, o defectes congènits de la Constitució, i l’ofensiva exògena, o embat neoliberal vinculat molt directament amb el desenvolupament de la integració econòmica (Unió Europea).

Entre les mancances endògenes del marc constitucional poden assenyalar-se’n sobretot dos.

D’una banda, el contingut mínim de l’article 35, que recull el dret al treball, sense atribuir a aquest reconeixement la caracterització necessària (dret al treball digne). És possible afirmar que aquest adjectiu es deriva de la signatura dels convenis de l’Organització Internacional del Treball o dels pactes internacionals i regionals de drets. Malgrat això, la jurisprudència recent del TC ha demostrat que, si es tracta de justificar les reformes laborals precaritzadores, no hi ha norma internacional que ens protegeixi. A més, el concepte mateix de “treball”, a què es vincula la percepció d’altres drets, exclou el reconeixement social de l’assistència a persones dependents, mantenint la invisibilitat i la infravaloració d’un treball que, encara, assumim majoritàriament les dones. Sense plasmacions concretes al text constitucional, la clàusula d’igualtat formal i real és encara molt lluny de ser realitzada.

D’altra banda, sempre des del punt de vista endogen, el caràcter menor atribuït als drets socials és un dels grans llasts del text. Com que els situa en la categoria de “principis”, la seva submissió al moment econòmic i el seu grau de contingència s’han normalitzat, fins al punt que avui dia molts semblen qüestionar ja que existeixi aquest “dret a la jubilació (digna)”.

Cal pensar com millorar, reformar o refer el marc constitucional, que necessitem perquè el treball (la vida) decent sigui una realitat

Factors exògens

Des del punt de vista exogen, els vectors de la precarització han estat àmpliament analitzats. En el pla del discurs, s’ha defensat incansablement que la reducció dels drets laborals és un mitjà imprescindible per assolir un major nivell de benestar econòmic; a més, s’ha mantingut, des de la transició, un ordenament laboral antiquat i amb contingut rígid (hiperprotector) culpable en alt grau de l’elevada taxa de destrucció de l’ocupació. Aquest contingut rígid derivaria d’una suposada hiperprotecció del treball assalariat forjada durant el franquisme i que hauria continuat.

Les dues afirmacions, que s’han anat afermant amb especial intensitat en els recurrents episodis d’atur elevat i crisi econòmica, són radicalment falses. L’experiència ens ha demostrat que aquestes “mesures d’austeritat”, practicades en realitat des dels anys vuitanta, s’han traduït en reformes de contingut precaritzador, i han minvat els drets laborals en el seu conjunt, que no han permès per se una “sortida” de la situació de crisi que cíclicament ha afectat l’economia espanyola.

Això sí, la devaluació salarial, i vital, en paral·lel a l’augment de la taxa de guany de les grans empreses, és un fet irrefutable. Pel que fa a l’herència franquista en matèria laboral, cal afirmar que sí, n’hi ha hagut, però no s’ha manifestat precisament en el pla de protecció dels drets dels treballadors.

Procés deconstituient

Més enllà del pla discursiu, en l’àmbit jurídic, les fonts de la precarització del procés deconstituient en matèria laboral han estat fonamentalment dues: el procés de reforma laboral permanent, impulsat, guiat i fins i tot ordenat per la Unió Europea amb especial intensitat després de l’última crisi; i el buidatge directe per una jurisprudència constitucional en sentit contrari a la inicialment comentada. Així, en considerar que la reforma laboral del 2012 s’ajustava plenament al bloc de laboralitat de la Constitució, l’Alt Tribunal va posar punt final al contingut protector del dret del treball i, de fet, al propi Estat social.

El conjunt de la situació, resumida, ens demostra que cap dels dics constitucionals ha aconseguit resistir l’embat precaritzador. Una Constitució garantista que superi els defectes esmentats, no assegurarà per se el treball digne o la vida digna, però de ben segur proporciona més opcions per a la seva defensa i protecció.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo