Què se’n va fer, del pacte territorial?

Professor d’Història del Dret i de les Institucions a la Universitat de Sevilla. Acaba de coeditar "Fraude o esperanza: 40 años de Constitución".

La nostra Constitució va néixer sota el signe de l’ambivalència. Volent abraçar a tothom, no es va decidir de forma contundent per ningú. Excepte en l’establiment inequívoc de la monarquia, l’ambigüitat en va travessar gairebé tots els postulats. En el model territorial va deixar una empremta ben marcada, no solament perquè va renunciar a introduir en el seu articulat el mapa definitiu de les autonomies, sinó també, i sobretot, per la caracterització que, d’entrada, i per principi, fa del nostre país en relació a aquest punt.
És ben sabut. El seu article segon –diuen que per imposició militar– afirma “la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, però al mateix temps reconeix una pluralitat de “nacionalitats i regions” amb dret a l’autonomia. Des del seu mateix pòrtic, hi conviuen una mena d’exclamació mononacional amb el reconeixement d’una molt particular, per asimètrica, pluralitat. Les dues dimensions compten amb desplegament constitucional. L’Espanya monocolor es projecta sobre el nostre Senat i està present en la intangibilitat de la divisió provincial. La mateixa norma fonamental dissenya, per al mitjà termini, un possible horitzó d’homogeneïtat competencial de totes les comunitats.

Uniformitat i pluralisme

Malgrat això, al costat d’aquestes vetes d’uniformitat, trobem traces pluralistes amb cert ressò federal. La Constitució realça aquells territoris que van plebiscitar afirmativament els seus projectes d’estatut d’autonomia durant la II República. Era la pista per distingir les nacionalitats de les simples regions. Malgrat el seu llenguatge abstracte, la carta del 78 volia afrontar l’encaix de Catalunya i el País Basc. L’accés automàtic d’aquestes nacions a l’autonomia més elevada va que dar expedit. I els seus estatuts van tenir la condició especial d’una norma pactada entre els seus re- presentants i els de l’Estat central.

La Constitució, declarant la igualtat entre els ciutadans, i afirmant la solidaritat entre territoris, no va imposar la simetria entre ells. Va reconèixer, per contra, la seva profunda diversitat.

Una altra història ha estat el desenvolupament dels seus preceptes i principis. Aquí ha guanyat la geometria de la uniformitat. L’al·lusió a les nacions presents al país no és que s’hagi dissolt: s’ha banalitzat, per la seva interessada generalització, després de l’última ronda de reforma estatutària. Per això els partits que es proclamen constitucionalistes invoquen a dia d’avui una Constitució mutada, estranya a la seva complexió originària. I quan la utilitzen com a ariet per excloure a àmplies mino- ries socials falten clamorosament a l’esperit conciliador de la transició que diuen encarnar. Si encara cal trobar claus de relaxació de l’actual contenciós territorial en la nostra norma fonamental és precisament a costa de retornar-ne a les intencions primigènies. Sobretot la de reconèixer la plurinacionalitat, però també la d’encabir en els seus principis totes les sensi- bilitats en presència.

En el desenvolupament de la Constitució ha guanyat la geometria de la uniformitat

Aquest propòsit ecumènic condueix, però, a la necessitat d’una profunda revisió constitucional. Només a través seu pot incorporar-se l’estesa reclamació del dret d’autodeterminació. I per a tal reforma a fons no val el procediment previst a la Constitució, que no concedeix espai al criteri de les nacions com a tals.
Cal, doncs, retocar-la fins i tot en la seva regulació de la reforma. La dificultat és evident, però la seva necessitat, si no hi ha rectificació independentista, no resulta menys ostensible. Si no s’encara a temps, agreujarem l’actual divorci, esperó del centralisme més agressiu, que ens aboca a seguir desnaturalitzant la nostra Constitució o a patir sortides situades ja a les seves afores.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo

Subscriu-te al butlletí d’El món de demà i rep cada quinze dies el nostre sumari d’articles.