I si apostéssim per la immigració?

Per evitar l’obscuritat global i crear una prosperitat duradora, per construir la igualtat i la reconciliació de les divisions indígenes i regionals, i per assegurar la sostenibilitat econòmica i ecològica, el Canadà ha de triplicar la seva població”. Amb aquesta contundència s’expressa el periodista estrella Doug Saunders al seu recent i exitós llibre Maximum Canada, on, en oberta contradicció amb els dominants vents aïllacionistes, defensa la captació de grans masses d’immigrants com una oportunitat per assolir el tamany necessari i així garantir la viabilitat del país.

L’aposta per la immigració i la diversitat no és nova en el panorama polític canadenc, i fins i tot la victoriosa dreta quebequesa només s’atreveix a parlar d’una treva migratòria. Com em comentava un alt funcionari ara fa ja dotze anys, la nova immigració representa cada any un increment del 1% del PIB. Allà on la majoria només hi veuria amenaces i perills, el Canadà hi identifica una oportunitat per captar mans i cervells per un país en expansió econòmica i geogràfica.

Beneficis

Saunders ho comparteix i triplica l’aposta fixant un horitzó de 100 milions de canadencs. Més ciutadania equival a major base fiscal i salvaguarda l’Estat del benestar, més població incrementa el mercat nacional i el pes internacional, més massa crítica permet major creativitat i oportunitats, més diversitat es tradueix en riquesa i complexitat, més densitat facilita el transport públic, l’eficiència energètica i la preservació del medi ambient, més habitants enforteix la democràcia i el debat públic… Els possibles beneficis s’acumulen, però no són automàtics i exigeixen una actitud proactiva per captar immigrants i per facilitar-ne la integració.

Allà on la majoria només hi veuria amenaces i perills, el Canadà hi identifica una oportunitat per captar mans i cervells

Tot i que afavorir la immigració requereix po lítiques concretes i diners, molts diners, Saunders està convençut que serà rendible, atès que cada partida dirigida a aquests nous ciutadans ajuda tant a prevenir xocs amb els naturals com a accelerar i maximitzar l’aportació dels immigrants al bé comú. No parlem tant de despesa com d’inversió. I, tanmateix, qui voldria tantes complicacions i incerteses, podent fiar-ho tot a un creixement vegetatiu? Doncs segurament només aquells pobles segurs de si mateixos, predisposats a obrir-se al món i amb voluntat de prendre les regnes del seu propi destí.

Mentrestant i/o demà

Històricament, la immigració ha tingut un paper clau en la demografia catalana. Sense les successives onades, avui Catalunya seria ben lluny dels set milions i mig d’habitants, el seu pes polític, econòmic i cultural seria molt menor i difícilment Barcelona hauria assolit l’actual reconeixement internacional. Malgrat això, la digestió dels nouvinguts no ha sigut mai senzilla per a la societat catalana i per al catalanisme.

Sense necessitat de recordar l’apocalíptic “poble decadent” de Josep A. Vandellós (1935), pot resseguir-se una incomoditat històrica davant l’amenaça de dilució d’allò suposadament genuí. Pors i incerteses que, paradoxalment, conviuen amb una conflictivitat i una explotació electoral baixes en relació amb els països del nostre entorn, i amb iniciatives lloables com la campanya Volem acollir. Fins i tot, les diverses fites institucionals del catalanisme polític poden interpretar-se –també– com intents de cohesió.

Sense les successives onades, avui Catalunya seria ben lluny dels set milions i mig d’habitants

Cada gran cicle migratori –per les grans exposicions, pel desarrollismo i per la globalització– ha anat seguit d’una iniciativa política –la Mancomunitat i els estatuts de 1932, 1979 i 2006– que en vincular l’autonomia política amb la millora social ha interpel•lat el conjunt de la ciuta dania en plantejar un millor futur per a les següents generacions.

Tanmateix, perquè a Catalunya es faci avui una aposta similar a la de Saunders, hi ha obstacles objectius: les evidents diferències de disponibilitat geogràfica respecte del Canadà, la mala salut de ferro de la cultura i la llengua catalanes, la manca de competències en immigració i la creixent restricció de l’horitzó político-institucional europeu i mundial. I, al mateix temps, les dades demogràfiques confirmen que sense l’aportació externa el pes, la viabilitat i la influència catalanes decaurien inexorablement.

A més, bona part dels beneficis llistats a l’inici serien també aplicables aquí: fiscalitat, sostenibilitat, mercat, creativitat, oportunitat, eficiència, riquesa, complexitat, perfeccionament democràtic. Segurament les grans respostes correspon formular-les a les autoritats europees, però això no descarrega de responsabilitat (o d’oportunitats) els governs regionals i locals. Més enllà de la negociació política, de la creativitat del govern de torn o de les iniciatives socials, hi ha un bagatge acumulat de bones pràctiques a rescatar (prèvia actualització).

Polítiques públiques del mentrestant, però eficaces, com la inversió en educació o com la llei de Barris que promovia actuacions mancomunades per les diferents administracions, amb la participació veïnal i amb mesures en un ampli espectre (infraestructures, benestar, promoció…). Seria plantejable un “Maximum Catalonia”? Segurament, atès que el contrari posa en risc, per pures raons demogràfiques, la viabilitat futura de Catalunya.

Les grans respostes correspon formular-les a les autoritats europees, però això no descarrega de responsabilitat els governs locals

No m’arriscaria a fixar una xifra icònica, però sí que aventuraria que és en la captació i integració de les futures onades migratòries on ens juguem el futur. Futur de què aquests nouvinguts en són garants i, alhora, copartícips.

Identitats dispars

Quan Saunders aposta per triplicar la població és conscient que això equival a construir un Canadà diferent. Diferent perquè demana una evolució en la definició del ser canadenc o canadenca, perquè exigeix que la futura nova cultura nacional es concreti en un llenguatge i una ciutadania suficientment compartits i comuns, capaços d’unir identitats tan dispars.

Traslladat a casa nostra, això ens obliga a repensar com ens (auto)definim com a país. Ens aboca a posar l’accent en la construcció d’una ciutadania més atenta a horitzons comuns, on la diversitat permeti tant la realització personal com la construcció d’espais d’identitat compartits. Dins de la tradició del catalanisme polític trobem experiències reeixides on gent de diferents orígens i bagatges s’identifica en un projecte polític de país que aposta per un progrés col•lectiu dels nostres fills i filles. Escola, barri, ciutadania com a tríada, com a horitzó de treball de l’autogovern, com a garantia d’una Catalunya que, sense deixar de ser-ho, serà una nova Catalunya.