Comencem pel final. Desmitificant el diàleg. Sí, en un article per defensar-lo, desmitifiquem-lo.

El diàleg no és una poció màgica que ho arregla tot. A vegades s’abusa de la paraula diàleg com si fos la salvació a tots els problemes. El diàleg no soluciona, per si mateix, les coses. El diàleg no ens assegura encertar el diagnòstic, trobar les millors solucions o fer-ho més ràpidament. En situacions d’injustícia, a més, el diàleg pot ser inútil: sovint qui té un gran poder no s’esforça per escoltar qui està desposseït.

El diàleg, senzillament, és necessari, positiu i –podríem dir- inevitable per a un millor funcionament de la nostra vida i de tota comunitat humana. El diàleg passa per una actitud humil. I no només per ètica, sinó per lucidesa. Anar a l’encontre amb altre no és una concessió altiva ni una peatge pesat, és necessari per conèixer millor la complexitat i la diversitat i poder afinar millor en les solucions. Estar oberts al diàleg ens fa més intel·ligents i sensibles.

Si parlem de conflictes socials i polítics, el diàleg no és només positiu. És imprescindible. El diàleg no ens assegura res però sense diàleg tenim garantit el bloqueig permanent

Encara domina una convicció –molt testosterònica- que aplaudeix tenir principis forts i no immutar-se amb els dels altres. Però dialogar amb algú, estant disposat a que ens pugui canviar les nostres conviccions, no és pas dolent: no ho sabem tot, no tenim tots els matisos, ni totes les mirades. Com deia Raimon Panikkar “no tenim el criteri de totes les coses perquè sempre necessitem de l’altre”.

Sense diàleg, bloqueig

Si parlem de conflictes socials i polítics, el diàleg no és només positiu. És imprescindible. El diàleg no ens assegura res però sense diàleg tenim garantit el bloqueig permanent.

Sovint en molts conflictes la dificultat per encarrilar el diàleg entre les parts enfrontades és notable. Pot ser necessari una figura que acompanyi i registri –fent de notari neutral (relator)- el procés de diàleg o, en situacions de més tensió que cerqui solucions, creï espais i marcs adequats per a facilitar el diàleg. O en fases més complexes, quan hi ha un problema evident de no reconeixement de l’altre, quan les dues parts no volen trobar-se ni compartir espais, cal la mediació: parlar amb cada una de les parts per separat, identificar punts mínims, aconseguir acords bàsics i, de mica en mica, construir major confiança i solidesa per anar més enllà.

Acceptar l’ajut de tercers per a dialogar no és sinònim d’incapacitat: és cercar solucions quan un no hi arriba. Com quan anem a la metgessa o a l’electricista. Perquè ni sabem ni ho podem tot. I perquè una persona no implicada en un conflicte pot mirar-se’l amb més distància i identificar més fàcilment passes i vies per avançar.

Sovint se senten desqualificacions absolutes del diàleg. Com si fos una cosa ridícula, bucòlica, una rendició o una actitud de gent mel·líflua. Segur? Fa poc un mediador m’explicava el procés amb una família enfrontada per herències. La mediació havia tret ferro, generat confiança i permès acords acceptats. Qui és més pràctic, espavilat, efectiu i resolutiu, el que es passa anys enrocat enfrontat amb parents sense solucionar res o qui, via diàleg mediat o autogestionat, troba una solució satisfactòria que salva les relacions familiars i permet passar pàgina?

Dialogar no pressuposa el contingut final dels possibles acords. D’un marc de diàleg en pot sortir res, poc o molt. I en un sentit o en un altre.

Dialogar no és renunciar. És senzillament admetre que és millor una solució fruit del diàleg compartit que de la imposició o d’ignorar l’altre.

Dialogar no és de febles, és reconèixer una veritat: que és bo escoltar-nos. Que no tota la raó ens pertany a nosaltres. Que és millor un petit acord que un enorme desencontre.

Dialogar no és una rendició: disposar-se a escoltar l’altre és una acceptació de la pròpia humilitat i de la possibilitat, no intransigent, de canviar postures. I de trobar solucions que no havíem imaginat.

Guanyar el reconeixement

El diàleg no exclou la mobilització i la lluita. A César Chávez que, amb altres sindicalistes va impulsar mobilitzacions pacífiques en defensa dels drets dels  treballadors agrícoles, li van preguntar si amb la no-violència havien arribat al cor de la patronal. I va respondre que, d’entrada, havien arribat a la seva cartera, que era molt més efectiu. I és que per igualar posicions desequilibrades i perquè el diàleg sigui útil, és molt probable que la part desempoderada hagi de lluitar per a ser reconeguda com a interlocutora vàlida i guanyar seure a la taula de diàleg.

Criminalitzar el diàleg o ridiculitzar-lo és absurd: pràcticament tots els conflictes han acabat, tard o d’hora, en algun escenari de diàleg. I així, han avançat en la seva resolució i transformació. Sembla clar: el més sensat, racional, pràctic i efectiu és posar-s’hi quan abans.