El febrer del 1990, en una sessió del Parlament i davant la sorpresa de tothom, el President De Klerk anunciava que el temps de la violència havia acabat. “L’hora de la reconstrucció i la reconciliació ha arribat”. Una setmana més tard, i després de múltiples converses de Mandela amb el mateix De Klerk i dels principals agents econòmics sud-africans amb el CNA a l’exili, Mandela era alliberat. Era l’11 de febrer del 1990.

Per entendre el moment, és important tenir en compte el context polític, però també el disseny d’un procés que va permetre un canvi de règim amb un cost humà molt inferior al que analistes polítics predeien a mitjans dels convulsos vuitanta.

J.P. Lederach explica que per fer possible la transformació del conflicte cal treballar amb diferents comunitats de pensament i acció: els qui treballen en el curt termini, per gestionar la crisi o per identificar les arrels del conflicte; i els qui treballen a mig i llarg termini, ja sigui a nivell de sistema i des de la perspectiva generacional aportant visió de futur i els que ho fan en el camp de la prevenció per tal que el succeït no sigui oblidat ni es torni a repetir. Tots ells necessiten instruments per a fer-ho.

L’instrument clau per gestionar la transició sud-africana, més enllà de permetre un govern econòmic molt més ortodox del que es podia preveure inicialment, va concretar-se en una institució oficial independent creada per llei: la Comissió de la Veritat i Reconciliació.

La gestió de la crisi: Lideratge, filosofia i eines per a la reconciliació

La Comissió havia de gestionar una crisi, amb milers de víctimes i responsables de crims al carrer, amb un Estat amb necessitat de legitimar-se i amb l’objectiu de generar missatges al país per tal que la idea de reconciliació de Mandela prengués en les malmeses ànimes sud-africanes.

Així, la Comissió va aparèixer com una solució de compromís, plantejada amb suficients ambigüitats interrogants i garanties perquè els actors polítics poguessin defensar davant dels seus seguidors la validesa del procés transicional. D’una banda la Constitució interina deia que s’oferiria amnistia pels actes comesos en el decurs del passat. Però no en deia el com. I això era clau. La Comissió va ser aquest “Com”. Quan finalment tots els debats es concreten la proposició de llei deixa clar que els responsables de les grans violacions de drets humans amb motius polítics serien amnistiats però a canvi de la veritat i de l’explicació completa de tals atrocitats.

La CVR estava dissenyada per poder jugar un paper en el tancament dels conflictes oberts entre els diferents actors que hi intervenien: l’Estat, les Víctimes i els Agressors. Per fer-ho comptaria amb tres grans comitès de treball amb funcions ben diferenciades: el Comitè de Violacions de Drets Humans (CVDH) que atenia les víctimes de la violència en el decurs del passat i n’oficialitzava el seu estatus; el Comitè d’Amnisties (CA) que resolia una amnistia als responsables d’ofenses condicionada a l’explicació completa de la veritat dels crims comesos en el decurs del passat i el Comitè de Reparacions i Rehabilitació (CRR) que assignava i proposava a cada víctima ja reconeguda el tipus adequat de reparacions per part de l’estat sud-africà. I en el rerefons, hi havia un Estat que legitimava i era legitimat per la presència d’aquests col·lectius.

La Comissió va llegar la idea que per construir el país tothom és necessari i que cal un cert enteniment mutu per fer-ho, obrint la possibilitat d’un camí nou en la gestió de les relacions de la població, marcat per un ideal de reconciliació sovint de difícil digestió.

A través d’una selecció pública de potencials comissionats proposats per organitzacions civils i religioses, es va decidir que l’arquebisbe Desmond Tutu en fos el seu President. A la Comissió hi van comparèixer més de 22.000 víctimes i 7100 potencials responsables d’ofenses, als que cal sumar els participants a les vistes sectorials i d’esdeveniments específics. En conjunt la investigació va abastar aproximadament uns 50.000 individus.

Però el més interessant és observar qui, de tots aquests, va comparèixer a les vistes públiques que són les que es presentaven al país i al món. Només un 8,5% dels casos va ser seleccionat per aparèixer públicament. Mirant els compareixents sembla clar que la cuina de la comissió va treballar per tal que el color de la pell dels compareixents públics no guardés proporció amb les sol·licituds reals per ètnia rebudes a la Comissió, i així aconseguir la percepció pública d’una Comissió on hi intervenia tothom. Es tractava de presentar una comissió de víctimes multicolors i no quasi totes negres quan és el que la realitat ens hagués hagut de mostrar.

Fer una ullada a qui va testimoniar demanant amnistia també ens informa de qui s’estava creient el procés. De les 7.100 sol·licituds d’amnistia 1.650 eren elegibles per ser presentades a una vista pública. La gran majoria eren de membres negres involucrats en la resistència o en el conflicte larvat entre el CNA i l’Inkatha de principis dels anys noranta. Així, lluny de creences inicials, només van demanar amnistia menys de 300 membres de les forces de seguretat i policia de l’anterior govern i només 29 membres de la South African Defense Force. Per contra, el majestàtic ascendent de Mandela havia fet creure a la seva gent en el procés, especialment membres de l’MK i grups de resistència interiors que van presentar-se a demanar amnistia. La cuina de nou era necessària.

Què va fer creïble el procés?

• Lideratge. No ens detindrem a parlar sobre l’evident lideratge de Mandela –l’home Déu–, però cal que hi sumem tots els de la seva generació que tancats a la presó, especialment els de Robben Island, tenien un ascendent moral inqüestionable. Més enllà del mite, 27 anys a la presó significaven 27 anys en els que no s’havien equivocat mai.
• Un magma filosòfic d’arrel comunitària: l’ubuntu. El principi subjacent al concepte d’ubuntu, que apareixia a la Constitució Interina de 1993, és que l’existència humana és interconnectada i comuna. Si la lògica occidental cartesiana es sintetitza en el cogito ergo sum (penso, per tant existeixo), la lògica comunitària i restauradora de l’ubuntu ens diria estis ergo sum (sou, per tant sóc). El discurs I’m an African de Thabo Mbeki és un exemple bonic d’aquest esperit.
  L’ubuntu s’explica a través del proverbi Umuntu ngumantu ngabantu (les persones són persones a través de les persones), pel qual la realització personal dels homes no es pot aconseguir si no és interaccionant amb la resta. Si algú no actua en harmonia amb la resta li genera dolor i genera danys al benestar de la comunitat i a la supervivència del grup.
  Deia Tutu: “L’odi, el ressentiment, el desig de venjança, fins i tot l’èxit a través de la competència agressiva, corroeixen aquest bé (l’harmonia social). Perdonar no és un gest altruista. És la millor forma d’actuar en interès propi. Allò que et deshumanitza a tu, inexorablement em deshumanitza a mi”. Aquestes filosofies d’arrel comunitària porten aparellades també formes tradicionals de resolució de conflictes que tenen trets comuns com el guariment pre-verbal i no verbal i la creació de lligams entre les persones, partint de la idea que si la relació és la base del conflicte, la relació ha ser la base de la solució.

• Un adequat registre de llenguatge: Mandela va tenir en compte un element clau: la religió i la necessitat d’emprar un llenguatge compartit per totes les comunitats en conflicte. Les paraules havien de significar el mateix per a tothom.
  La lògica del perdó religiós, i l’enorme religiositat del poble sud-africà, tenyeix tot el procés i fa permeable les accions i el missatge de la Comissió en el si del conjunt de la població. I és que cal recordar la importància històrica de la religió en la lluita contra l’apartheid al llarg dels anys vuitanta, però també que era el pal de paller moral i legitimador de l’apartheid exercit des de església holandesa reformada. Per això no és estrany que la CVR abraci aquestes formes, ni que el reverend Tutu fos qui l’encapçalés.

• Un adequat aparell de difusió de les idees clau: la Comissió es va convertir en un gran plató. Els pocs casos en què es va donar perdó en el si de la CVR es van magnificar amb el propòsit de donar a conèixer a la població a través dels media que la reconciliació, la pau i el perdó eren possibles. Però és que la Comissió estava utilitzant un gran plató per demanar la reconciliació nacional, probablement evocant els elements de teatralització que es recordaven del procés de Rivonia del 1963. Els programes de la televisió en prime time es van emetre durant dos anys i mig ininterrompudament i van jugar adequadament el seu rol en aquesta partida.

Errors i impactes

La Comissió va intentar establir quins eren les causes dels mals que havien portat al conflicte i els models d’abús que hi van existir, i va emetre un document important que va posar a disposició de la ciutadania a través del seu informe final. L’oficialitat del text i el rerefons educatiu que emanava és clau per entendre la pax sud-africana dels darrers vint anys. Però el fet que la comissió focalitzés l’actuació en grans violacions de drets humans, va deixar fora de focus la naturalesa fonamental i els abusos estructurals que significava la quotidianitat del sistema d’apartheid, declarat crim contra la humanitat des del 1966.

Així mateix la Comissió va proposar en el seu informe final unes recomanacions de reparació i rehabilitació a les víctimes i la necessitat de modificar estructures de l’Estat. Però el desenvolupament d’aquestes recomanacions ja quedaven en mans del govern. En aquest sentit l’acció posterior del mateix va desvirtuar en gran mesura la potència de la tasca realitzada i, de retruc, va impedir que el procés de transformació possible del conflicte esdevingués més sòlid i creïble. Un cop retirat Mandela, el govern del CNA de Mbeki que havia mal paït l’informe de la CVR, va falsejar de facto el tracte pel qual aquesta s’havia establert, cercant sortides per als responsables d’ofenses que no hi havien comparegut, estimulant perdons presidencials, posant traves a les demandes i obligacions morals (i materials) amb les víctimes, i denegant la possibilitat de considerar-ne de noves.

Llegats

L‘ascendència majestàtica de Mandela i la bonhomia de Desmond Tutu al capdavant de la Comissió, van permetre un procés d’objectius impossibles i difícilment quantificables. Demanar l’impossible o un acte de fe pot generar frustracions. Però tota la informació que va aportar la CVR, el seu component d’educació per la pau, el debat que va generar la seva creació, el seguiment i conseqüències, els seus elements de legitimació simbòlica de partits i organitzacions públiques preexistents, i el rol religiós i simbòlic que va acompanyar totes les seves actuacions, van portar la societat a un estadi inimaginable uns anys enrere.

Quan no hi ha temps per gestionar un conflicte cal crear-lo i s’han d’obrir espais perquè aquest reaparegui controlat. La CVR va ser a la vegada un espai transformador que va permetre guanyar un temps preciós i un instrument que va seccionar i encapsular part del conflicte del carrer i es va atrevir a gestionar-lo.

La Comissió va llegar la idea que per construir el país tothom és necessari i que cal un cert enteniment mutu per fer-ho, obrint la possibilitat d’un camí nou en la gestió de les relacions de la població, marcat per un ideal de reconciliació sovint de difícil digestió. I malgrat això prop del 62,4% creia el 2017 que la Comissió se n’havia sortit a l’hora de portar reconciliació al poble sud-africà. Encara avui, mai cap país ha interpel·lat tant la seva població com ho va fer la nova República de Sud-àfrica. Un camí dur, però necessari, que necessitava de la generositat de molts i d’un determinat context que avui cal recordar.