La seguretat i la garantia de drets i llibertats

Diplomada en Cultura de Pau i postgrau en Seguretat Pública. Va impulsar la Unitat de mediació i interlocució del Cos de Mossos d'Esquadra.

En un estat de dret la principal missió dels cossos de seguretat és garantir l’exercici de drets i llibertats, i la seguretat de la ciutadania, amb especial atenció a les persones en situació de més vulnerabilitat. Aquesta seguretat s’aconsegueix també mantenint l’ordre i la convivència en l’espai públic. Heus aquí el terreny complex i controvertit: garantir l’equilibri entre els dos mandats. La situació de conflicte polític que viu Catalunya i l’escalada de les darreres setmanes interpel·la a garantir aquest equilibri, com alternativa a un escenari de més gravetat política i social.

Aquest article no qüestiona la seguretat ni el paper dels cossos de seguretat en tant que garants de drets i llibertats, ni la seva contribució a la seguretat com a política social, contribuint a la convivència pacífica i democràtica i entenent que les desigualtats socials, els problemes de convivència i els nous reptes no es poden resoldre només amb el Codi penal, amb mesures repressives i punitives. Tampoc es tracta de legitimar cap de les formes de violència exercides, ni de situar-les en la mateixa responsabilitat. La resposta a una violència mai pot ser exclusivament una altra violència, a fenòmens complexos solucions complexes. Cal anar a les causes, però això sobrepassa la competència de l’ordre públic.

Davant de qualsevol conflicte col·lectiu polític i social existeixen com a mínim dos models de gestió de la seguretat possibles. El tradicional o impositiu que mira el conflicte de manera negativa i proposa una resposta coercitiva i repressora. I un model alternatiu amb el qual es busquen acords afavorint la dissidència, la discrepància i el consens, donant veu a la diversitat de postures per tal de cercar la solució basada en la confiança i la cooperació. En aquestes setmanes, el conflicte social s’ha expressat als carrers, i en alguns casos ha provocat problemes d’ordre públic. En aquesta situació cal fer una bona gestió del problema per no malmetre altres drets i llibertats, i també per no accentuar l’escalada del conflicte.

Model de gestió alternatiu

L’1 d’octubre  de 2017 es van palesar dos models de seguretat pública. I durant el judici del procés s’ha fet encara més evident el desconeixement de la mediació per part de les forces i cossos de seguretat de l’estat, en el millor dels casos, i en el pitjor de l’aplicació d’un model de seguretat que criminalitza, reprimeix la dissidència política i actua emprant el monopoli de la força.

Ara el debat i la polèmica tornen a estar servides, davant la violència als carrers i la resposta policial en forma de contenció d’aquesta violència, repressió, i d’actuacions de mala praxis policial. En aquest punt rau la principal dificultat del tema que ens ocupa.

Cal criticar que des de la política es demani a les forces de seguretat que gestionin de manera alternativa el conflicte, interlocutin i es facin càrrec d’allò que els polítics s’han mostrat incapaços de fer.

El conflicte mai no s’ha llegit com a quelcom positiu que podia propiciar una millora de la societat ni s’ha abordat des del paradigma de la Gestió Alternativa de Conflictes (GAC). S’ha menystingut aquest paradigma de manera reiterada institucionalment, políticament, i ara ens trobem en una escalada on apareixen les conseqüències. El conflicte i el canvi molt sovint van de la mà; les situacions de canvi solen generar conflictes, perquè els factors que hi intervenen fan trontollar la situació establerta i això provoca incertesa, inseguretat i desconfiança. Però la vessant positiva del conflicte pot esdevenir un element de motor i de canvi social. Les diferències, la controvèrsia, la discrepància ens poden fer avançar com a societat. Per tant, podríem afirmar que la càrrega positiva o negativa del conflicte no depèn de la seva mateixa existència sinó de la (in)capacitat de les parts per conduir-lo i gestionar-lo de manera positiva.

Coneixent aquests antecedents, de la mateixa manera que es critica la judicialització de la política, cal criticar que des de la política es demani a les forces de seguretat que gestionin de manera alternativa el conflicte, interlocutin i es facin càrrec d’allò la política s’han mostrat incapaços de fer.

Què podem fer?

En primer lloc és necessari assumir aquest canvi de paradigma, posar-nos les ulleres de la GAC; un canvi de recorregut lent, progressiu i imparable de reconeixement social i de les institucions per apostar per altres formes de resoldre i transformar els conflictes mitjançant vies no adversàries. Però aquest canvi no pot començar per l’ordre públic i les expressions de violències. Cal començar per qui en té la principal responsabilitat: la política entesa en sentit ampli.

Tot i que tard, cal promoure l’ús d’aquest paradigma en totes les vessants, comunicativa, política, social, policial, individual, quotidiana, educativa, etc. Aquesta nova mirada implica una visió no destructiva del conflicte i desenvolupa una cultura de prevenció i resolució que impregna les relacions interpersonals i una nova manera de fer, governar, actuar, pensar, relacionar-se, i perquè no, estimar, per tal de fomentar el diàleg i la negociació.

Pel que fa a la seguretat, des del respecte al dret de reivindicació, hi ha uns requisits per aplicar els instruments de la GAC a l’ordre públic: el coneixement de l’entorn i el context social; el trencament d’estereotips, estigmes i prejudicis. Cal més intel·ligència policial, que les unitats especialitzades i comandaments responsables de les decisions operatives tinguin coneixement de la naturalesa, les causes i els factors del conflicte, que els permetin generar eines per minimitzar les conseqüències negatives del conflicte i actuar amb més eficàcia. Aquest model preventiu requereix incloure la visió d’altres agents socials, i treballar perquè la policia i activistes socials estiguin clarament al mateix costat en l’eix violència – no violència. Les complicitats s’han de cercar prèviament a l’esclat de violència.

Els temps actuals demanen actuar també a l’entorn virtual, espai on es construeixen actualment la majoria de narratives i imaginaris col·lectius. Els gestors de l’ordre públic i la seguretat han de contemplar aquests mitjans, com a eina de comunicació garantista i preventiva. És un bon altaveu per incidir en el relat de la no violència i de la coresponsabilitat en la seguretat.

S’ha d’exigir a les forces de seguretat exquisida neutralitat política, i que no se’ls pugui identificar amb cap dels posicionaments. Cal mostrar contundència amb la mala praxis policial, actuacions policials no procedimentals carregades d’elevat simbolisme que suposen violència institucional. Els fets de les darreres setmanes no poden condicionar futures actuacions policials, per una possible identificació del gruix del col·lectiu com a hostil. De les situacions viscudes caldrà aprendre de l’experiència, i evitar repetir les errades comeses.

Pel que fa a la ciutadania, en aquests moments de dolor col·lectiu i emocions a flor de pell, cal ser molt responsables a nivell col·lectiu i individual. Hi ha lloc per l’esperança veient com s’articulen iniciatives en la direcció de la corresponsabilitat, organitzant cordons ciutadans, per tal d’aïllar les actituds i accions violentes, i evitar enfrontaments entre ciutadania i cossos de seguretat. Parlar i debatre molt sobre totes les violències que operen. Cal també un debat rigorós sobre drets i llibertats i seguretat, reconeixent que s’han d’aplicar amb igualtat, independentment de filies i fòbies. Massa sovint es cau en la trampa de demanar mà dura pels adversaris i lleugeresa amb els afins.

Acabo situant altres reptes pendents. Una anàlisi rigorosa i multidisciplinària de les motivacions i els malestars que generen les protestes específiques juvenils. I quin és el paper que volem que tingui la policia en una societat democràtica. Com diu Galtung, no hi ha alternativa a la transformació empàtica, no violenta i creativa d’un conflicte. Posem-nos-hi!

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo

Subscriu-te al butlletí d’El món de demà i rep cada quinze dies el nostre sumari d’articles.