Viure en un altre planeta

Va iniciar la seva trajectòria pública com a regidor a Astúries. És patró de la Fundación Renovables i col·laborador en tasques de difusió dels seus objectius i en la consecució d’aliances socials per a una transició energètica justa i cap a un model productiu de país lliure d’emissions. És Secretari d’Estat de Medi Ambient.

A la COP25 hem constatat, altra vegada, fins a quin punt les rigideses de tota negociació multilateral dificulten la consecució d’acords. Hem vist com l’objectiu de preservar la pervivència futura del fòrum de diàleg acaba imposant-se sobre el resultats que s’esperen del diàleg esmentat. Probablement assistim a una estratègia que, no per repetida, s’ha vingut demostrant molt efectiva pels qui fien el seu èxit en l’immobilisme; de manera que al forçar in extremis esgotadores negociacions sobre les formes, han aconseguit diferir una vegada i una altra pel futur qualsevol negociació sobre el fons. Per bé que no és menys veritat que en aquesta ocasió semblava que l’objectiu últim d’alguns passava per dinamitar la Conferència de les Parts mateixa i, amb ella, el Protocol de Kyoto i l’Acord de París i els seus compromisos.

La veu dels joves

Però a Madrid, a l’escenari de la negociació, ha irromput amb força un protagonista que fins ara no havia sobrepassat el paper d’espectador o que havia tingut un paper molt secundari. La societat mateixa ha decidit enarborar l’estendard de la ciència per exigir acció immediata i constituir-se així en part insubstituïble del procés. Els joves han alçat la seva veu per llançar una advertència clara: si les institucions no gestionen la delegació de representació que els encomana la societat amb la deguda diligència, la societat recuperarà per ell mateixa la plena capacitat de negociació i de decisió. S’evidencien així una vegada més les esquerdes d’una governança incapaç de respondre als reptes de la globalització; esquerdes a través de les quals es colen agermanats negacionistes, populistes i nacionalistes amb interessos convergents.

El coneixement és el vector que activa la mobilització climàtica, de tal manera que els joves són els qui treuen al carrer la veu de la ciència que fins ara havia estat encapsulada en els àmbits acadèmics.

El coneixement és el vector que activa la mobilització climàtica global, de manera que són els joves, amb el poder que els confereix l’ús de les xarxes socials, els qui treuen al carrer la veu de la ciència que fins ara havia estat encapsulada als àmbits acadèmics. Estudiants que han estat el motor principal de la revolució digital que ha desencadenat un canvi d’era, amb el salt definitiu a la globalització; joves que conviuen en temps real amb la informació que incessantment produeix la comunitat científica internacional. No han necessitat més de deu anys per capgirar les nostres pautes de comportament ciutadà, fins i tot convertir-nos en una societat digital, i provocaran una resposta a la crisi climàtica global autènticament disruptiva.

Els factors del temps i la distància

Però en l’èxit d’una mobilització global nien larvats els riscos que poden desencadenar el seu fracàs. El temps i la distància són dos factors que en bona mesura determinen la capacitat de reacció social davant qualsevol esdeveniment, i no ha de ser excepció pel que fa al repte global d’afrontar la crisi climàtica. En ambdós cassos són condicionants que minoren o desactiven el nivell d’emergència, que és el que es pretén per a una acció que serà menys efectiva quan més es demori la seva posada en marxa. La nostra sensació d’emergència per fer front a catàstrofes es dilueix quan més gran és la distància que ens separa del lloc on aquestes passen i tenim tendència a ajornar més quan més lluny sigui el termini que ens separa del moment en el qual hagin de produir-se.

La referència convencional que les publicacions científiques fan a l’horitzó del 2100 per quantificar la intensitat dels impactes previsibles per l’escalfament global, o els horitzons fixats per a l’acompliment dels objectius acordats per part dels governs (2030/2050), contribueixen a relaxar la percepció d’urgència en l’adopció de les mesures que tendeixen a corregir o revertir polítiques i patrons de producció i consum. Intuïtivament concloem que no és una emergència una cosa que no passarà fins que hagin passat dècades. La solidaritat intergeneracional precisa d’eines normatives sòlides que activin la seva implementació des del primer moment, garantint la seva estabilitat en el temps, de tal manera que en un futur més llunyà no hagin de pagar cap preu els qui hauran de patir els pitjors efectes, havent estat ells els qui menys haurien contribuït a generar-los. Hem d’assumir que, com més l’endarrerim, la transició serà menys justa.

De la mateixa manera, la consciència d’impacte climàtic es fa abstracta quan les seves conseqüències no es demostren a l’entorn local. Si es tradueix en trastorns difícils d’assumir en primera persona, pot portar-nos a l’escepticisme quan els mateixos no es veuen compensats amb beneficis visibles i quantificables. Si ens atenem a les dades sociològiques que aporten els diferents estudis disponibles, el grau de consciència ciutadana respecte de la necessitat de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle és molt alt a la societat europea, i al nostre país més alt i tot; però quan la seva aplicació pràctica afecta al tancament d’una planta de generació d’energia, a restriccions en l’ús vehicles o a l’anunci de prohibició en la fabricació de determinats productes a partir d’una data concreta, per posar alguns exemples, a l’entorn local concernit és habitual que es produeixi aquesta reacció: per què ens ha de tocar a nosaltres? I si parlem de l’adopció de mesures d’adaptació, les reticències locals o sectorials encara s’accentuen més; la planificació hidrològica i les seves conseqüències sobre l’activitat agrària, o la revisió de les ocupacions i utilització en el domini públic marítimo-terrestre, o en el domini públic hidràulic, impliquen canvis de models d’usos molt arrelats en el temps i als espais, que xoquen amb interessos i comportaments amb els quals no s’està disposat a renunciar-hi de bon grat.

Canvi cultural

El repte més difícil d’afrontar per actuar enfront el canvi climàtic serà l’adaptació cultural, perquè es produeix la paradoxa que viurem en un Planeta diferent sense moure’ns del nostre; això provocarà canvis traumàtics d’abast diferent a diferents regions, i això comportarà respostes socialment diferenciades davant d’un fenomen únic perquè és global, però amb rangs dispars d’impacte. Per respondre de forma adequada i justa aquesta caldrà comptar amb eines de governança multilateral fonamentades sobre mecanismes dinàmics, transparents, i científicament molt robustos. Vull creure que aquesta és la conclusió principal que hem après a la COP25.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo

Subscriu-te al butlletí d’El món de demà i rep cada quinze dies el nostre sumari d’articles.