Ànima i batec llatinoamericà
Barcelona, tot i estar a la ribera de la Mediterrània, manté una vinculació rica i complexa amb Amèrica Llatina, una relació simbiòtica que ha deixat petjades indelebles als dos costats de l’Atlàntic.
La dimensió llatinoamericana de Barcelona ve donada per raons històriques, econòmiques, demogràfiques i culturals que evolucionen amb el temps. Al final de la Rambla, el Port Vell de Barcelona mostra la cara marinera de la ciutat, però també la condició de port mercantil i de passatgers que la connecten amb més de 200 destinacions dels cinc continents. El port és una sortida al món i, per això, el Portal de la Pau va ser l’emplaçament escollit per situar el monument a Colom, dedicat al navegant genovès que va ser rebut a Barcelona al 1493 pels Reis Catòlics de tornada del seu primer viatge a les Amèriques, aleshores anomenades Índies. L’estàtua és un tribut a l’empresa americana que va portar a molts catalans al nou continent, iniciant uns vincles que, amb alts i baixos, mai s’han trencat. Aquest monument, testimoni de la transformació de la ciutat, va formar part de l’Exposició Universal de 1888, que va revitalitzar la internacionalització de la ciutat.
Una connexió que ve lluny
Barcelona, a causa del monopoli de Sevilla i Cadis, va trigar a ser un port amb destins americans, però ja al segle XVI s’hi van desenvolupar importants lligams comercials, que van prosperar amb la creació de la Reial Companyia de Comerç de Barcelona amb les Índies, a la qual la monarquia va atorgar-li el monopoli comercial amb les illes caribenyes de Puerto Rico, Santo Domingo i Margarita. El comerç amb les Amèriques va ser decisiu per estimular les anomenades fàbriques d’indianes, que van suposar la llavor del que seria la potent industria tèxtil catalana, tan bon punt fou deslligada dels vincles colonials. El capital provinent de les Amèriques i la voluntat d’innovació i transformació dels indians van ser el motor de la transformació urbanística i industrial de la ciutat de Barcelona a finals del segle XIX, inclosa la primera estructura ferroviària.
La recuperació de la democràcia i l’augment de l’autonomia municipal de Barcelona va estimular els vincles amb altres ciutats llatinoamericanes i agermanaments amb algunes capitals d’Estat, com Montevideo o (no hi podia faltar) l’Havana, i amb altres no capitals amb les que hi comparteix un gran dinamisme econòmic i cultural
Les independències americanes i especialment la guerra de Cuba –que formà part del territori de la corona espanyola fins al 1898– van propiciar el retorn de molts catalans al seu lloc d’origen; i aquests, amb més o menys fortuna, ho van fer acompanyats de nous costums i melodies. La petjada dels anomenats indians està present a tota la ciutat de Barcelona, especialment a Sant Andreu, on s’hi va construir el barri indià, en el qual encara hi resten topònims com els dels carrers del Pinar del Rio, Cienfuegos o Matanzas, inspirats en localitats de l’illa de Cuba. L’havanera es van fusionar amb ritmes locals i va crear noves expressions musicals genuïnament barcelonines com la rumba catalana que segons cantava l’inefable Gato Pérez (barceloní de origen argentí) “és filla de Cuba i un gitanet… i la seva germana és l’Havana”. La presència catalana a Amèrica, però, es va estendre molt més enllà del Carib, i va portar l’obertura de casals catalans a moltes ciutats llatinoamericanes convertint-se en centres de dinamització cultural i social en les societats locals.
Al 1911 es va fundar la Casa d’Amèrica de Barcelona, impulsada per un gran nombre d’empresaris, cambres de comerç i altres entitats locals que volien promoure lligams, fonamentalment econòmics, amb el continent americà. La guerra civil espanyola va suposar un daltabaix, però ressorgí i la seva actual continuadora, la Casa Amèrica Catalunya, és un punt de trobada entre Calalunya i Amèrica Llatina que, impulsa trobades de caire econòmic o difon la realitat política i promou el diàleg intercultural.
La guerra civil espanyola va suposar l’exili de molts catalans –entre els quals bona part de la intel·lectualitat catalana– amb destí a l’Amèrica Llatina, particularment a Mèxic, que va acollir milers de refugiats, però també a països com l’Argentina, Colòmbia, Xile, l’Uruguai o Veneçuela. Van exiliar-s’hi escriptors com Pere Calders i Joan Oliver i artistes com Margarida Xirgu, però també enginyers, empresaris, cirurgians i polítics, entre d’altres intel·lectuals que es van integrar a la vida cultural, econòmica i social llatinoamericana. Anys més tard, finalitzada la dictadura a Espanya i, contràriament, amb l’establiment de dictadures a l’Amèrica Llatina, Barcelona es va convertir en ciutat d’acollida d’exiliats de la regió i, més encara, en una de les capitals de l’anomenat boom de la literatura llatinoamericana. Escriptors com Gabriel Garcia Márquez, Mario Vargas Llosa, Julio Cortázar o Roberto Bolaño es movien entre Barcelona i París, convertint la capital catalana en un referent literari. Les editorials de la ciutat van aconseguir una projecció internacional com mai, particularment a l’Amèrica Llatina, on encara hi són punteres.
La recuperació de la democràcia i l’augment de l’autonomia municipal de Barcelona, va estimular els vincles amb altres ciutats llatinoamericanes i agermanaments amb algunes capitals d’Estat, com Montevideo o (no hi podia faltar) l’Havana, i amb altres no capitals amb les que hi comparteix un gran dinamisme econòmic i cultural, com Monterrey, Rio de Janeiro, Sao Paulo o Valparaíso. A aquesta efervescència de vincles s’hi afegí la solidaritat de les organitzacions no governamentals, que van establir lligams de cooperació entre les societats civils, alhora que creixien els intercanvis acadèmics afavorits pels fons de la Unió Europea, atorgant a les relacions una dimensió europea. També per les empreses catalanes grans, petites i mitjanes Amèrica Llatina continuà essent un important mercat d’expansió i van estendre’s per tot el continent.
Presència actual
Als anys vuitanta del segle XX, la crisi del deute extern que van patir els països de l’Amèrica Llatina va empobrir la regió i va fer augmentar els fluxos migratoris cap a la Península. Milers de llatinoamericans van haver de sortir dels seus països a la cerca de millors oportunitats, i Barcelona en va ser uns dels seus destins, especialment d’equatorians, peruans, bolivians, dominicans o cubans. També els conflictes, com el de Colòmbia, les crisis polítiques com actualment la de Veneçuela o l’onada de criminalitat centreamericana han nodrit el teixit llatinoamericà a Barcelona. Segons el padró municipal, gairebé 100.000 llatinoamericans viuen a Barcelona sense comptar els nacionalitzats. A la Federació d’Entitats Llatinoamericanes a Catalunya, s’agrupen més de 65 entitats que enriqueixen el teixit social i cultural de la ciutat de Barcelona. Són ciutadans que participen plenament de la vida social catalana sense renunciar als seus orígens.
La Barcelona del segle XXI és una ciutat oberta i plural amb una hibridació cultural que, malgrat no ser sempre ben entesa per alguns sectors, l’enriqueix i dinamitza econòmicament. Barcelona és, sense dubte, una ciutat amb una ànima americana que porta arrelada des de fa molts anys i batega amb la força del ritme llatí.