Capital de la Mediterrània?

És investigador sènior del CIDOB i coordinador de l'àrea de geopolítica global i seguretat. Les seves àrees de treball són les relacions euromediterrànies i les dinàmiques geopolítiques al Nord d'Àfrica i Orient Mitjà.

Barcelona es veu a sí mateixa com una ciutat mediterrània. Però va més lluny i també se’n reclama la capital. Capital d’un espai de fronteres difuses, que no és només el de les ciutats i territoris costaners, sinó que com va dir l’historiador francès Fernand Braudel, comença al nord quan s’albiren les primeres oliveres i acaba al sud quan desapareixen els palmerars. Una Mediterrània que associem a imatges evocadores de convivència, vitalitat i creativitat però també de conflictes i refugiats.

Abans de debatre si pot o no exercir aquesta capitalitat informal, hauríem de preguntar-nos els motius pels quals hi aspira. I no hi ha una única resposta sinó és la suma de quatre factors com a mínim.

El primer, és el pes de la història, concretament el fet que el moment d’esplendor de la ciutat estigui vinculat a l’expansió mediterrània de la Corona d’Aragó, als consolats de mar com a embrió diplomàtic i a l’establiment d’un teixit comercial que connectava Barcelona amb tots els grans ports mediterranis i a través d’ells, amb la resta del món. El segon és que Barcelona és una ciutat d’unes dimensions considerables –en riquesa i població– però que no és capital d’Estat. Per tant, és natural que les elits econòmiques, polítiques i culturals hagin cercat marcs geogràfics alternatius i més amplis que el perímetre de Catalunya, per exemple la Mediterrània, sobre els que reclamar-se capital.

Si la Mediterrània recupera el seu esperit de punt de passatge, no només entre les dues ribes sinó entre Europa i el continent africà i entre aquests i la Xina, si del conflicte es passa a la reconstrucció i la reconciliació, si es veu com un laboratori per resoldre grans reptes globals, llavors les perspectives per Barcelona són molt més prometedores.

El tercer factor és molt més recent i té a veure amb la transformació urbanística de la pròpia ciutat. A principis dels 90, amb els Jocs Olímpics, una ciutat que havia viscut d’esquenes al mar va recuperar el seu front marítim i la Mediterrània va fer-se molt més present en la quotidianitat i l’imaginari de la ciutat. I el quart també arrenca als anys noranta però és menys conegut per al gran públic. Al novembre de 1995 va tenir lloc una gran trobada internacional a Barcelona en què van reunir-se els ministres dels països europeus i els de les riberes sud i est de la Mediterrània. Va començar el que es coneix com el Procés de Barcelona. La gran novetat era que palestins i israelians s’asseien al voltant d’una mateixa taula i que la resta de països s’arremangaven per explorar vies de diàleg i cooperació. Aquesta herència, el record de l’esperit de Barcelona i el fet que totes les administracions remessin llavors en la mateixa direcció van ajudar a que la ciutat fos escollida l’any 2008 per acollir la seu de la Unió per la Mediterrània, que des de llavors té el seu secretariat al Palau de Pedralbes.

Aquesta és la història i els reflexes polítics de la ciutat. Però Barcelona no està sola. Hi ha moltes altres ciutats a la Mediterrània que podrien disputar-li aquest paper. Tanmateix, Barcelona parteix en una posició d’avantatge. Per què?

Posició d’avantatge

Primer de tot, perquè algunes de les ciutats més grans han construït la seva posició internacional sobre altres marcs geogràfics. És el cas de totes les capitals d’Estats que no necessiten jugar a aquesta lliga de les capitals alternatives. O Istanbul, que té un potencial enorme però que es veu a si mateixa com el centre d’un espai que desborda la Mediterrània i aborda tots els territoris de l’antic Imperi Otomà. Tel Aviv tampoc pot aspirar-hi si no es resol abans el conflicte àrab-israelià. Beirut, que tot i ser capital d’Estat, exerceix una influència que va més enllà del seu país, encara té marcades les ferides de la guerra i arrastra el llast de les disfuncions polítiques i institucional que van fer ben visibles amb les protestes de l’any passat. Queden Marsella, Tànger, Gènova, Nàpols, Izmir, Alexandria, Tessalònica, València o Màlaga. Alguna d’aquestes ciutats té una dimensió semblant o fins i tot superior a la de Barcelona però cap d’elles la supera en volum econòmic ni disposa d’una connectivitat equiparable a la capital catalana.

La constatació que altres ciutats es reclamen mediterrànies, pot portar a Barcelona a voler-hi competir o, fins i tot, a pensar que ostenta una posició de preeminència natural sobre la resta. Precisament perquè Barcelona parteix d’una posició privilegiada, l’estratègia guanyadora passa per sumar esforços i construir una mediterrània en xarxa en les que, de forma natural, serà un dels nusos més potents. Això implica ajustar el marc mental i el llenguatge a aquesta voluntat articuladora. Barcelona ja no seria la capital de la Mediterrània sinó una capital mediterrània.

Per últim, el significat o el valor de ser una capital mediterrània no dependrà només de les capacitats de la ciutat o del reconeixement del seu lideratge que es pugui fer des de ciutats germanes, sinó de què succeeixi en aquest espai.

Al llarg de la seva història la Mediterrània ha estat en ocasions sinònim de comerç, intercanvi, barreja i cosmopolitisme, però també de conflicte, èxodes i replegaments identitaris. I estem en un moment en que tots dos escenaris són possibles però en què els riscos de caure en el segon s’han fet més grans. De consolidar-se aquesta tendència, estaríem parlant de molt males notícies per Barcelona. En clau geopolítica, voldria dir que la ciutat se situaria en una línia de frontera, una mena de ciutat arraconada als marges d’un continent europeu fortificat i poruc. Si en canvi, la Mediterrània recupera el seu esperit de punt de passatge, no només entre les dues ribes sinó entre Europa i el continent africà i entre aquests i la Xina, si del conflicte es passa a la reconstrucció i la reconciliació, si es veu la Mediterrània com un laboratori per resoldre grans reptes globals com el canvi climàtic o la desigualtat, llavors les perspectives per Barcelona són molt més prometedores. Barcelona ja no se situaria als marges sinó al centre d’un espai de prosperitat i innovació.

Exercir la capitalitat

Arribats a aquest punt, és evident que Barcelona no té les eines per capgirar les dinàmiques geopolítiques, econòmiques i socials de la Mediterrània. Però el que tampoc pot fer és ignorar-les i fer com si no anés amb ella. Per tant, un cop ha reclamat aquest paper de capital mediterrània, el que toca és exercir-lo. I això vol dir generar idees innovadores, construir o reforçar plataformes des d’on sorgeixen accions transformadores i construir aliances entre diferents nivells de govern, amb altres ciutats mediterrànies i amb el teixit social, cultural i empresarial per remar en una mateixa direcció. Reclamar-se mediterrània també implica posar en valor la hibridació cultural i estar atenta a la creació artística o als moviments socials que afloren als països del sud. I no, no es fa prou.

Això que és vàlid per a qualsevol moment, encara ho és més l’any 2020. Si l’emergència sanitària global ho permet, a finals de novembre es commemorà el 25 aniversari de la primera conferència euromediterrània, del llançament del Procés de Barcelona. De fet, la pandèmia del COVID-19 és un poderós recordatori de que vivim en un món interdependent i en el que hi ha molts fenòmens que no s’aturen ni a les fronteres ni a la mar. També ens recorda com de necessària és la solidaritat en temps de por i replegament. En aquests moments extremadament crítics, tant al nord com al sud d’una mar compartida, el que s’espera d’una capital mediterrània com Barcelona és que no en tingui prou amb commemorar i aposti per transformar. No ho podrà fer sola, però sense ella serà molt més difícil.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo