El repte i la responsabilitat d’envellir
A Catalunya, al 2050, una de cada 3 persones tindrà més de 65 anys, i un 12% en tindrà més de 80, segons estimacions del IDESCAT. A Espanya, l’esperança de vida ha passat dels 35 anys al 1900 als més de 80 actuals, segons l’INE. Les incògnites que l’envelliment ens planteja són múltiples: com volem viure aquest tram de la vida? Realment l’objectiu és allargar-ho més? Assumim que la vellesa sigui un part de la vida, diferent però igualment amb dignitat i potencial, i no una cua indesitjada? Com una societat tan envellida serà sostenible?
Davant d’aquestes preguntes, podem esperar que ens reparteixin una solució “precuinada”, o ens podem implicar, a nivell individual i col·lectiu, per aplicar algunes receptes que tenim a l’abast. La reflexió estratègica ha de ser àmplia, apropant ciutadans, professionals de la salut, del sector social, de la recerca i de la innovació, polítics, i altres esferes, com l’educació. Tenim 3 reptes principals.
Primer repte: objectiu
El primer repte és entendre com volem envellir. Cal respondre a aquesta pregunta: el nostre objectiu final és allargar la vida encara més, tal i com persegueix una part de la recerca bàsica en àmbit gerontològic, fins i tot amb teories visionàries com les del gerontòleg britànic Aubrey de Gray, segons el qual una vida ultracentenària serà, en breu, al abast de tothom? Aquesta opció, que sembla exercir una especial fascinació a nivell social, estaria reforçada per alguns estudis recents que han tingut ressonància als mitjans.
Una publicació del grup del genetista Steve Horvat (Universitat de California), a la revista Aging Cell, suggereix que, administrant hormona de creixement amb un fàrmac antidiabètic, es podrien revertir uns marcadors biològics d’envelliment. És cert que encara no hi ha cap prova de l’impacte clínic i funcional real, ni dels efectes adversos d’aquest “cocktail” de fàrmacs. Personalment crec que, més aviat, els esforços haurien de dirigir-se a preservar, potenciar o recuperar aquelles “capacitats intrínseques” de l’individu, sobretot les funcions que serveixen per caminar, pensar, veure, escoltar i recordar, que, interactuant amb l’entorn, permetin a cadascú assolir objectius vitals significatius. Aquesta idea, propugnada també per la OMS i anomenada “envelliment saludable”, posa al centre la persona en global, i no només dianes com l’esperança de vida o alguns marcadors biològics. En paral·lel, no hem d’oblidar i d’assumir la mort com a part de la vida, ja que probablement continuarà igualant a tots els éssers humans encara per molt de temps.
Segon repte: estratègia
El segon repte té a veure amb l’estratègia per aconseguir aquest “envelliment saludable”. Malgrat busquem la ”píndola màgica”, les conseqüències negatives de l’envelliment tenen una causa multifactorial, relacionada amb aspectes genètics, epigenètics, amb l’estil de vida, les condicions socials, econòmiques, culturals etc. Impressiona, per exemple, com estudiant una població Neozelandesa, s’hagi trobat una associació entre la funció cognitiva ja als 3 anys de vida i la funció física en edat adulta; aquests resultats, publicats a la revista JAMA Network Open al 2019, confirmen la íntima relació, al llarg de tota la vida, entre cervell, funció física i mobilitat, que a la vegada són potents marcadors de resultats desfavorables de salut durant l’envelliment. Per altra banda, en aquesta relació també hi juga un paper rellevant el substrat socioeconòmic de les persones des del naixement. Habitualment per a problemes multi-factorials calen respostes multi-palanca, i no una solució “pret-a-porter”.
Perquè cada persona segueixi realitzar activitats significatives durant la vellesa, cal una estratègia multi-palanca que actuï a partir de l’estil de vida. L’eix és l’activitat física. La implementació és complexa i requereix una adaptació local, involucrant ciutadans apoderats.
Les receptes per a un “envelliment saludable”, doncs, són complexes. La recerca ens indica que és necessari compaginar una adequada activitat física, dieta i descans nocturn, evitant factors de risc com tabaquisme i alcohol. I que cal fomentar les relacions socials, reduint la solitud no desitjada i les desigualtats, que són patents: segons dades de l’Agència Pública de Salut de Barcelona, entre barris del mateix municipi hi ha quasi 10 anys de diferència en esperança de vida al néixer. Això no treu que el desenvolupament de nous tractaments per a causes rellevants de discapacitat i mortalitat, com el càncer, les malalties cardiovasculars o la demència, sigui també clau.
Si ho volguéssim, però, simplificar molt, la “píndola màgica” actual no seria un fàrmac, si no l’exercici físic. Aquest és efectiu sobre nombroses dianes (diabetis, hipertensió, obesitat, força muscular…) i a dia d’avui és una les poques estratègies preventives efectives contra la demència, tal i com suggereix la Alzheimer Society de Canadà, entre altres fonts. Mai és tard: està demostrat que fins i tot començar a fer exercici de grans té un impacte positiu. El repte és com aconseguir que l’exercici sigui una part integrant del nostre estil de vida, i no que afegeixi estrès en unes rutines diàries frenètiques. Fer exercici hauria de ser divertit. Una vegada més, no hi ha una solució “talla única”, i cal buscar mecanismes perquè cadascú, a partir de preferències, rutines i possibilitats individuals, adopti una activitat convenient i sostenible.
Tercer repte: implementació
El tercer repte té a veure amb la implementació: com concretar i fer sostenible aquesta recepta complexa, que ha de ser individualitzada? Mantenir una activitat física constant i una dieta saludable no és fàcil, i la situació socioeconòmica influencia aquests hàbits. Per això, tot i que la investigació ens hagi proporcionat les indicacions teòriques, és tan complicat traslladar-ho al dia a dia. Cal un esforç i un compromís individual i col·lectiu: la responsabilitat sobre el nostre futur és nostra. Hem de ser pragmàtics, i creure de debò en el potencial de les persones, oblidant el paternalisme: totes les solucions, a partir d’uns principis guia, han de ser contextualitzades i adaptades localment, involucrant els ciutadans i els experts en el procés d’adaptació a cada territori, a partir d’analitzar-ne fortaleses i debilitats.
En relació al sistema de salut, cal que sigui més proactiu i enfocat a la prevenció, i integrar-se de debò amb els recursos socials; també cal que apoderi més els ciutadans, donant eines per gestionar la salut i per prendre decisions. Tot això ajudaria també a la sostenibilitat del sistema, fent un ús racional de recursos i evitant sobreactuacions. Però avui els agents de salut no són exclusivament sanitaris: cal impregnar de salut “totes les polítiques”, per adoptar un lema molt reeixit del Pla Interdepartamental de Salut Pública (PINSAP), i apostar sobre palanques clau com la educació i el voluntariat. No cal dir-ho, hem d’insistir sobre el paper de les mateixes persones i del seu entorn, degudament activades i apoderades, com agents de salut.
En resum, si l’objectiu és que cadascú mantingui unes activitats significatives durant la vellesa, cal una estratègia multi-component que actuï, primer de tot, sobre el nostre estil de vida, a partir de fomentar l’exercici físic. La implementació ha de comptar amb tots els agents i els recursos existents, i amb les aportacions de les mateixes persones apoderades. Potenciar, com facilitadors transversals, la recerca, la innovació i la ciència de la implementació, al voltant de l’envelliment i la vellesa, és fonamental; aquestes mateixes seran un motor econòmic i de coneixement estratègic per al nostre país.
Un potencial real
L’envelliment té un potencial extraordinari, si, entre tots, ho sabem aprofitar. És fàcil pensar que les persones que envelleixen tindran, com valor afegit, més temps lliure, experiència i coneixements acumulats per cuidar-se i fins i tot aportar a la societat. És fascinant l’experiència dels Experience Corps, implementada a més de 20 ciutats dels Estats Units, que recluta persones grans per fer reforç escolar a nens de primària: ha demostrat beneficis per a les dues generacions, en termes de millora de resultats escolars i de la salut de les persones grans.
Finalment, en alguns casos, desvinculades de responsabilitats laborals i sobre la família o d’altres condicionants que sovint ens acompanyen durant la edat adulta, les persones grans poden generar unes contribucions sorprenents per a la societat, en molts camps. Això va fer, per exemple, que la “Pietat Vaticana”, que Michelangelo va esculpir als 22 anys, es transformés, als seus 80 anys, en la “Pietat Rondanini“, conservada a Milà: una vegada que ja no depenia dels encàrrecs oficials de l’Església, Michelangelo es va permetre explorar els límits convencionals de l’art i re-interpretar el seu “capolavoro” amb un caire impressionista absolutament visionari i innovador. Això sempre que, com societat, puguem garantir una sostenibilitat econòmica per a les nostres persones gran i reduir les desigualtats.