Japó com a laboratori

Assistent de temes asiàtics del CIDOB, on és un dels co-coordinadors de l’Anuari Internacional. Els seus principals temes d’interès són la política comparada i l’anàlisi de conflictes.

Ara que la generació dels baby boomers, nascuda després de la Segona Guerra Mundial, arriba a l’edat de la jubilació, és un bon moment per mirar cap al Japó: la societat més envellida del món. Allà un de cada quatre ciutadans ja té més 65 anys (28,5%) i les previsions apunten que la tercera edat podria ascendir al 35% de la població el 2049.

Durant el darrer mig segle, per una banda, l’esperança de vida dels japonesos ha augmentat de 72 a 84 anys. Per l’altra i per diversos factors — el canvi de l’estil de vida i dels rols familiars, la posposició dels casaments o la creixent inseguretat econòmica i laboral dels joves—, la taxa de fertilitat ha caigut fins al 1,2 fills per dona, una dada que està molt per sota dels 2,1 de la taxa de substitució que manté estable la població natural. És la combinació d’ambdós factors allò que explica l’actual crisi de les societats envellides –també les europees com Catalunya–. Aquesta dinàmica, que és cada vegada més global, al Japó queda acotada per condicionants autòctons (com ara la historia, la tradició, cultura, la geografia o el sistema polític). De seguir el curs actual, les previsions pronostiquen que la població del Japó caurà de manera significativa. Des dels 128 milions de persones al 2010 a 52 milions al 2100. Això, naturalment, obre la porta a una sèrie de reptes pel futur del país.

Despesa en salut

Preocupa especialment la sostenibilitat fiscal i en particular la despesa generada en salut, que augmenta en edats avançades i implica una major demanda de personal mèdic (un 30% més al 2025) i d’assistència social (a 2025 un 50% més respecte a 2013). Al Japó, tot resident està obligat a estar cobert per una assegurança de salut, ja sigui la pública —l’assegurança nacional de salut— o la corporativa, contractada per l’empresa. En ambdós casos es contempla el copagament, si bé a l’assegurança pública aquest està segmentat per trams d’edat i de renda i es finança del pressupost de l’Estat.

La despesa no es limita al benestar físic; avancem cap a societats amb població més anciana i aïllada, amb més problemàtica social i menys estalvis i menys infraestructures a l’abast. Algunes àrees rurals es despoblen ràpidament a mesura que els seus habitants moren, fent que apareguin, per exemple, fenòmens com les “cases fantasma”: al 2018, un 13,6% de les cases al Japó –especialment a zones rurals i remotes- estaven tipificades com a akiya o sense un propietari registrat.

Un segon tema de debat habitual és el de les pensions. Al Japó, si bé s’estableix la jubilació als 65 anys, les autoritats encoratgen als treballadors a mantenir la seva activitat laboral i complementar la seva pensió amb una feina. I de fet, cada vegada són més els qui ho fan; al 2018 els treballadors que seguien actius més enllà de l’edat de jubilació representaven el 19% de la força laboral (per sobre del 17% als EUA, el 9% a Regne Unit i el 2% a França). Des d’alguns col·lectius mèdics també s’ha plantejat una redefinició de la vellesa (que s’aplica als majors de 65 anys) per posposar-la a edats més avançades, i establir noves categories que reflecteixin el rejoveniment de la salut i l’activitat dels més grans. Aquest és el cas del comitè conjunt de les societats de geriatria i gerontologia del Japó. Al 2017 ja proposaven noves classificacions, com “pre-vell” (per als menors de 74 anys) i vell-vell o super-vell (pels majors de 90 anys). Naturalment això condueix al debat sobre el possible retard de l’edat de jubilació.

Mesures polítiques

El Japó es troba encara lluitant per reprendre el camí del creixement econòmic després de la greu crisi financera de principi dels noranta i de dues dècades d’estancament. En aquest context, l’aposta del govern s’ha desplegat en diverses polítiques que apunten a dimensions del problema: reviure l’economia i augmentar la recaptació; revertir la despoblació i augmentar la mà d’obra activa (la jubilada, la immigrant i la femenina) i, amb les llums llargues, projectar un nou model de societat 5.0, on la tecnologia és omnipresent i facilita el benestar de les persones.

La primera de les dimensions se simbolitza per la gran política estrella del primer ministre Abe, coneguda popularment com a Abenomics. Dins de les tres grans fletxes o àrees d’actuació, s’hi inclou la reforma de les estructures productives per fer-les més eficients, i per tal d’incrementar la recaptació fiscal, incrementar progressivament l’impost al consum, que es manté relativament baix (ha passat del 9% al 10 a l’octubre de 2019). Són dues iniciatives amb un cost polític elevat.

Tampoc és popular –i així s’ha evidenciat a les campanyes recents– el debat migratori, en relació al qual les autoritats japoneses han optat per la prudència i el pragmatisme. Si bé la presencia de població immigrant és baixa (2% del total), el país ha tingut una xifra d’immigrants rècord (2,7 milions de persones) amb les reformes del sistema de visats de treball i un cert relaxament de les lleis restrictives,. Hi ha obstacles culturals i lingüístics que dificulten la integració del nouvinguts; de moment això no es veu pal·liat encara pel model de “treballadors convidats” que retornen després al seu país després de 5 o 10 anys de residencia. És pot afirmar que el Japó gestiona la seva política migratòria mitjançant la laboral-temporal i ho fa de manera incremental, ajustant la regulació a la demanda de mà d’obra estrangera. Aquesta visió rep crítiques al Japó mateix. No només dels qui perceben la precarietat dels nouvinguts. També dels qui d’una manera pragmàtica veuen com els impediments, en un entorn competitiu, poden fer que els treballadors més preparats optin per mercats de treball més estables.

Per afrontar l’ombra de l’envelliment i la despoblació de les regions rurals es proposen mecanismes de teleassistència mèdica, robots cuidadors, vehicles no tripulats per al transport de persones i mercaderies o la digitalització de les finances.

En relació a la taxa de fertilitat, el govern Abe es va fixar l’objectiu d’augmentar la taxa de fertilitat fins al 1,8 fills per dona al 2025, una fita que sembla cada vegada més difícil d’assolir. Aquí juga un paper central el fet que al Japó, la cura dels familiars dependents –infants i vells– recau tradicionalment en la dona i aquesta visió, malgrat els avenços, està molt arrelada entre homes i dones de les generacions més grans. El patró queda gràficament exposat en forma de “M” quan observem l’evolució de l’ocupació femenina per edats, amb una alta participació de les dones joves, que cau al voltant dels 30 anys per casar-se o tenir fills, una nova reincorporació quan aquests es fan grans (sovint en precari o a mitja jornada) i una nova sortida per tal fer-se càrrec dels vells quan es tornen dependents.

És per això que el govern s’ha compromès a subvencionar les escoles bressol públiques, si bé l’oferta és encara insuficient, motiu pel qual moltes dones no es reincorporen després de la maternitat. Al novembre es va anunciar la creació d’una comissió parlamentària d’estudi per tal de reformar la llei i fer obligatòria la prestació de paternitat, no només per empènyer a alguns pares a gaudir-la sinó també per blindar-la davant dels empresaris.

Amb l’objectiu de mitigar dos dels problemes (escassa mà d’obra i exclusió laboral de la dona), el 2014 el govern japonès va promoure la política coneguda com a womenomics. Precisament pretenia augmentar la participació de les dones a l’entorn laboral i especialment a posicions directives, on només ocupen el 13% dels llocs de responsabilitat. Si bé s’ha registrat un increment notable de dones treballant, també ho és que segueixen els problemes de qualitat del treball, de conciliació familiar i la clivella salarial.

Més recentment, amb una visió global i pionera a tot el món, cal ressenyar la proposta d’una “Societat 5.0”: un programa liderat pel govern japonès amb l’objectiu d’aprofitar la suma de noves tecnologies disruptores –com la intel·ligència artificial, l’automatització o les dades massives i l’Internet de les Coses– per conjugar-les i aplicar-les a revolucionar els àmbits de la sanitat, la mobilitat, les infraestructures i les finances digitals.

En tots aquesta apartats, l’ombra de l’envelliment i la despoblació de les regions rurals hi és ben present, i és per això que es proposen mecanismes de teleassistència mèdica, robots cuidadors, vehicles no tripulats per al transport de persones i mercaderies, o la digitalització de les finances. Cal apuntar també que el projecte no és només assistencial, sinó que clarament busca optimitzar i automatitzar processos que es veuen afectats per la carestia de mà d’obra. Processos centrats en les persones, però també, menys humans.

Debat sobre la jubilació

Quan es posa un èmfasi excessiu en les conseqüències negatives de l’envelliment, cal no obviar també que la noció de “vell” es troba en qüestió. Persones amb edats properes a la decrepitud fa un segle, avui es veuen temptades per exòtics touroperadors de viatges d’aventura, mentre que joves-adults, que han ben entrat l’edat de treballar, encadenen feines precàries i és possible que no puguin viure una vida autònoma.

Possiblement, quan parlem de “població dependent”, haurem de revisar algunes de les categories, i pensar, per exemple, si no podem veure també en l’envelliment un incentiu per mantenir hàbits de vida més saludables al llarg de la vida que ens permetin, si així ho desitgem, mantenir-nos actius professionalment o, per exemple, com a emprenedors socials. Això no ha de ser excusa, però, perquè les mesures s’emprenguin sense un debat social madur o massa dirigit per interessos empresarials o  que minin els drets dels ciutadans.

Al Japó les enquestes assenyalen que un 25% dels baby boomers desitgen seguir treballant més enllà de l’edat de jubilació. I l’estat japonès els encoratjarà, com a exemple de compromís amb la societat. Ens agradi o no, el debat sobre l’extensió de l’edat de jubilació és el menys popular, i en canvi, potser el més necessari que hauríem de tenir en relació a aquest tema si volem evitar societats desnortades. Evitaria per exemple, un cert derrotisme entre molts treballadors joves que, quan es troben en petit comitè, donen ja per perdudes les seves pensions. I al mateix temps obligaria el govern a ser transparent i defensar un compromís de futur.

Un debat madur seria possiblement la llavor d’un nou contracte social intergeneracional, que des de tants sectors i per tants motius, es reclama. La solidaritat entre generacions és una de les més necessàries de cara al futur que ens espera, i que té també una contrapartida (de vells cap als joves) en un debat tan transcendental com és el del canvi climàtic. Per molts motius, el Japó és un laboratori punter de com podrem gestionar les societats cada cop més envellides de la resta del món.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo

Subscriu-te al butlletí d’El món de demà i rep cada quinze dies el nostre sumari d’articles.