La Barcelona europea

Barcelona no és una ciutat europea. Barcelona és Europa en totes les seves contradiccions i mutacions. És l’Europa vertebrada a través del territori, la cultura, la història i els moviments de població. Ciutat d’interseccions on es repliquen debats, necessitats i transformacions europees. Barcelona és un node d’atracció i interrelació. És el nord del sud o el sud del nord. Però també, i en certa manera, és la Mitteleuropa de Claudio Magris, un territori de tensions, rivalitats i llengües, on la “identitat també està feta dels llocs, dels carrers on hem viscut i on hem deixat una part de nosaltres”.

Barcelona és Europa gairebé com un acte inconscient que la història ha anat articulant, més enllà dels qui la volien capital d’una Catalunya que el 1986 “va tornar a casa”, com va dir Jordi Pujol a Aquisgrà, o els qui van aixecar la idea de la Barcelona metropolitana, com a espai de més de 3 milions de persones que s’obria al món per entrar a la lliga de les grans conurbacions urbanes i les xarxes de ciutats amb voluntat global –el somni de Pasqual Maragall-. Dues identitats que es connectaven a través de la cooperació europea, en un teixit de xarxes transfrontereres: de l’Euroregió, als Quatre Motors i un reguitzell d’acrònims més. Noms relegats del vocabulari polític, però no de les agendes de treball.

Reivindicació de la subsidiarietat

En un moment de replegament i de qüestionament del multilateralisme, de pandèmies globals i riscos compartits que es volen combatre amb el retorn de les fronteres i l’enfortiment de l’estat-nació, Europa –encara que de vegades no ho sembli– es segueix construint des de la proximitat, des de la voluntat de ser i de cooperar, des de les múltiples escales territorials, i des de xarxes civils que s’escapen del control de Brussel·les. Durant els darrers anys, Barcelona ha pres la paraula en diverses ocasions per coordinar-se amb altres ciutats europees davant la UE i reclamar més valentia i generositat en el finançament local, l’acollida de refugiats (liderada el 2015 per Ada Colau i Anne Hidalgo, alcaldessa de París), o el dret a l’habitatge davant una mercantilització que està transformant el paisatge urbà europeu.

En aquesta UE que ha recuperat el concepte de sobirania amb objectius i agendes polítiques diferents –i de vegades contradictòries–, el poder local es reivindica des de la subsidiarietat, però també des de la voluntat d’internacionalització davant una realitat global compartida.

En una Unió on hi ha grans ciutats i àrees metropolitanes amb més habitants que alguns estats membres, el poder local no té cap veu pròpia amb capacitat real de decisió en l’arquitectura institucional comunitària. En aquesta UE que ha recuperat el concepte de sobirania amb objectius i agendes polítiques diferents –i de vegades contradictòries–, el poder local es reivindica des de la subsidiarietat, però també des de la voluntat d’internacionalització davant una realitat global compartida. A principis de març, vint-i-dos ajuntaments de ciutats europees, de Barcelona a Amsterdam, Atenes, Berlín, Londres o París, van reclamar conjuntament a la Comissió Europea una millor regulació de les plataformes de lloguer turístic. El món local connectava així amb una de les reformes més polèmiques, a nivell internacional, que Brussel·les s’ha compromès a presentar a finals d’aquest any: l’actualització de la directiva de comerç electrònic de l’any 2000, que ja ara enerva a les grans plataformes tecnològiques i, amb elles, a l’administració Trump.

Debats continentals

Barcelona és part dels grans debats europeus, des de la seva voluntat de ser la capital global de l’humanisme tecnològic, precisament quan la transició digital anunciada com una de les prioritats de la nova Comissió Europea posa l’accent, entre d’altres, en superar les desigualtats digitals entre ciutadania i territoris, i garantir l’ètica de la intel·ligència artificial. Davant el repte d’aquest nou ordre tecnològic global, la Unió Europea i Barcelona es retroben en la voluntat de posicionar-se, de defensar una regulació necessària, de preparar-se per la robotització del treball i l’economia digital. Del llarg i dolorós procés del corredor mediterrani i les connexions ferroviàries transeuropees a la nova realitat virtual, que de moment ja ha acimat la capital catalana entre els cinc principals hubs tecnològics d’Europa.

La UE està feta d’aquestes dicotomies: de les dues velocitats que separen la connectivitat ferroviària de la digital, o de la distància política que creix entre una UE, que com a experiment de governança compartida desafia l’ordre del segle XIX, i el retorn del il·liberalisme a alguns governs europeus. Barcelona no és aliena a les múltiples crisis de governança, de transformació d’escenaris polítiques i a les fractures socials que han sacsejat la UE els últims anys.

I, malgrat això, hi ha un lligam real amb Europa, que s’articula també des de la desconnexió institucional; a través de xarxes civils desvinculades de Brussel·les, de moviments ciutadans que es manifesten als carrers i places de les grans ciutats europees. Des de les protestes contra la guerra de l’Iraq del 2003 a les mobilitzacions del 15M que es van replicar arreu del continent. Hi ha una voluntat de ser europeus, que també es manifesta de tant en tant davant la seu de les institucions europees a Barcelona: concentracions independentistes, cassolades per denunciar la violència contra els refugiats o contra la política migratòria de la UE. Ulrich Beck es declarava europeu per fugir dels errors del passat i trobar noves respostes als riscos del present. Però també hi ha europeus descontents amb aquestes respostes que reclamen una UE diferent.

Hi ha una Barcelona solidària que es va agermanar amb Sarajevo, just després dels acords de Dayton, que mai va entendre la guerra dels Balcans com un conflicte exterior, sinó com el retorn del genocidi a una Europa desunida i incapaç. I malgrat l’afebliment de la credibilitat d’aquella Unió, Barcelona va establir un onzè districte a la Sarajevo post-bèl·lica per contribuir a la reconstrucció d’una ciutat massacrada, que avui continua atrapada encara en el bloqueig polític. Va ser una maragallada feta de compromís i de cooperació; un vincle reparador d’una derrota europea. Una aliança real i concreta que li va valer a Barcelona el títol de “ciutat humanista”.

Avui la UE torna a fracassar. Espantada davant la incertesa, retorna a les fronteres reals o imaginàries, que limiten l’Europa transitable de George Steiner. L’Europa de Barcelona també és la de les ciutats que es poden recórrer, passejant per carrers amb noms carregats d’història, perquè tot és abastable, tot és d’escala humana. I l’humanisme ha de continuar marcant la relació de la ciutat amb Europa. Des de l’ètica dels algoritmes a la dels drets de les persones.