La Salut Mental a la sortida de la pandèmia

Des de fa més d’un any la nostra societat, de forma global, s’ha trobat immersa en una crisi sanitària sense precedents en el món tal com el coneixem actualment. L’epidèmia causada pel SARS-COV2 ha tingut un impacte molt remarcable en la manera com vivim, tant pel que fa a aspectes relacionats directament amb la salut de les persones com en aspectes socials que tenen un gran impacte en el benestar de la població, com el confinament, el fet de no poder assistir a classes, el distanciament de les persones més properes, la pèrdua de feina, la incertesa sobre el futur …

Tots aquests factors han suposat un augment de l’estrès en la població general i en grups considerats de risc, desencadenant reaccions d’ansietat i depressives a curt termini, augment de trastorns mentals ja existents i generació de nous casos a curt i mitjà termini (Brooks, 2020). En situacions de conflicte o crisi, els estudis preveuen un augment de la simptomatologia adaptativa i relacionada amb la salut mental (Van Ommeren 2005). La situació actual, però, no té precedents en el nostre entorn, per la seva magnitud i abast, i no sabem encara quina serà la intensitat de l’impacte.

Durant la pandèmia els Serveis de Salut Mental i Addiccions van intentar adaptar-se de forma ràpida i flexible per tal de poder continuar atenent els pacients i donar resposta als nous reptes que plantejava la situació. Ara cal veure com abordar la situació quan comencem a veure una millora de les dades epidemiològiques. Es considera que l’augment dels problemes relacionats amb la salut mental a la sortida de la pandèmia, tant a mitjà com a llarg termini, pot ser un dels principals reptes que ens trobem en  la post crisi.

Gràfica d’evolució de la COVID, Dr. Victor Tseng

Aquest repte mereix una reflexió serena i profunda. Tota situació de crisi hauria de ser també una oportunitat per a reflexionar i innovar. L’atenció adequada als problemes que se’ns plantegen ha de passar, no només per atendre adequadament, sinó també per evitar patologitzar de forma inadequada els malestars i les adversitats, que sens dubte han augmentat de forma molt remarcable durant la pandèmia, i que requereixen una resposta no només sanitària, sinó un abordatge d’acord amb la seva naturalesa social, laboral, econòmica…

El 13 de maig del 2020 les Nacions Unides va publicar un document específic que posa de relleu la necessitat d’actuar en matèria de salut mental en la crisi per COVID 19, i insisteix ja en un enfocament poblacional.

Les darreres setmanes hem vist en diferents mitjanes de comunicació diverses notícies sobre l’impacte de la pandèmia en la salut mental dels menors de divuit anys: un augment de les urgències de psiquiatria, un augment remarcable dels trastorns de la conducta alimentària i un increment del 27% de temptatives autolítiques (601 temptatives el 2020, respecte de les 403 de l’any anterior, segons dades del Codi Risc Suïcidi del Departament de Salut).

Espanya és un dels països de la Unió Europea amb la taxa de professionals de salut mental per 100.000 habitants més baixa

Aquestes dades posen de relleu algunes mancances del sistema i possiblement un treball insuficient en aspectes preventius. Malgrat insistir en el fet que la solució no és sempre sanitària i remarcar la importància del treball interdepartamental, també cal fer una reflexió sobre aspectes a millorar en l’atenció a la Salut Mental que donem al nostre país.

Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut del 2017, Espanya és un dels països de la Unió Europea amb la taxa de professionals de salut mental per 100.000 habitants més baixa (15.4 professionals, la mitjana de la Unió Europea és de 50). Altres països com Itàlia o Alemanya tenen respectivament 55.7 i 144.9 professionals de salut mental per 100.000 habitants.

A més, ens trobem actualment amb un dèficit de professionals per a contractar a la xarxa pública, que no es pal·liarà fins que acabin els períodes d’especialització de metges i psicòlegs, i que ha suposat que algunes de les places convocades no s’hagin pogut cobri.

La complexitat d’alguns casos que veiem i veurem és cada vegada més gran, i el disseny dels  recursos que tenim actualment no permet atendre de forma adequada aquesta població

Cal fer una reflexió també sobre la forma com atenem a les persones que tenen un trastorn mental. Encara que, en aquest país, cada vegada es fa més èmfasi en l’atenció comunitària i s’intenta deixar enrere l’hospital centrisme, ens queda un llarg camí per recórrer. La complexitat d’alguns casos que veiem i veurem és cada vegada més gran, i el disseny dels  recursos que tenim actualment no permet atendre de forma adequada aquesta població. Cal pensar noves formes d’arribar a aquestes persones, a la comunitat; i fer-ho des d’un abordatge global, no només sanitari; si no no podem dir que fem atenció centrada en la persona.

Aquestes noves maneres de treballar han de fer-nos plantejar també el sistema de pagament dels recursos. La complexitat de les persones no es pot atendre amb partides pressupostàries compartimentades. Des del món acadèmic cal apostar també per formar els professionals de la salut mental en aquesta atenció integral i integrada a les persones. En aquest sentit, la Càtedra de Salut Mental de la UVic-UCC-Fundació Althaia fa una aposta clara per aquest model i podria ser un referent en aquest àmbit.